Els esdeveniments revolucionaris dels últims anys a Catalunya han invocat d’una manera terrible i inversa les observacions de Karl Marx fetes a 18 de Brumari de Lluís Bonaparte: “En aquestes revolucions, la resurrecció dels morts servia, doncs, per a glorificar les noves lluites i no per a parodiar les antigues, per a exagerar en la fantasia la missió traçada i no per a retrocedir davant el seu compliment en la realitat, per a trobar de nou l’esperit de la revolució i no per a fer vagar una altra vegada al seu espectre”. De Rosa Parks a Gandhi, una xarxa de mites s’estén en el subconscient del moviment republicà a Catalunya. Incapaç de trobar en l’art ni el passat el correcte mirall, viu cec en la seva falta d’imaginació. Així doncs ens hem de preguntar si invoquem (i quina necessitat en tenim) el fantasma correcte. Ens preguntem ara; de la mateixa manera que Luter vestia les robes de l’Apòstol Pau, Napoleó era un nou Cèsar i el Mississipí  era el Jordà pels esclaus africans a Amèrica. Quin fantasma invoquem nosaltres? O millor, quin sentit tenen tots els exemples que se citen als discursos i davant d’aquest, com deia Lenin: “Què hem de fer?”

Per començar hem d’entendre l’estat de la qüestió. Tota la motivació de plataformes com l’Assemblea Nacional Catalana, els partits del moviment republicà i de persones particulars, ha desenvolupat un pensament segons el qual la independència de l’estat ens porta a un Estat com l’actual però, certament millorat. No un estat en cap cas nou. Si tota la força política ha empès cap a “el país desconegut” de Shakespeare, els referents filosòfics i culturals que justificarien un nou estat, han estat referents involutius, que sobre manera volen tornar a un punt anterior de la història. Ens volen fer revolucionar sobre nosaltres mateixos. Els referents no són la toga d’Enees, l’Apòstol Pau, Jaume I o Pau Claris a la batalla de Montjuïc. Ens hem refugiat en la matança del 1714, Rosa Parks i Lluís Llach cantant Ítaca. En resum; hem glorificat el 1714 però oblidat la Batalla de Montjuïc.

Què vol dir això. Doncs que com assevera el deixeble de Hegel; “Les anteriors revolucions necessitaven remuntar-se als records de la història universal per a atordir-se sobre el seu propi contingut”, la lluita per l’emancipació nacional del principat, no ha fet cas de cap de les observacions del marxista i s’ha construït sobre uns peus de fang que han prefigurat el seu desastre estratègic. D’aquesta manera hem necessitat constantment remuntar-nos en altres lluites per omplir de valor la nostra. Però aquestes lluites no han estat gestes glorioses i victorioses. Han estat matances, processos polítics de final incert o la glorificació de retorn a casa, com a analogia d’un moment romàntic de la història.

S’ha tractat ja aquesta qüestió en el context català? Hem de veure els escrits d’Antoni Tàpies (L’art contra l’estètica, 1974): “I si tornem a sentir: ‘Hi ha condicions especials que obliguen el poeta a ocupar el lloc del polític’, direm clarament que sí, que és veritat. Que al costat de la seva obra cal de vegades que d’altres components amplifiquin la comunicació. Certs gestos, certs símbols, que donen encara més intenció ‘temporal’ al seu discurs, que enriqueixen el seu poder persuasiu. Formes de manifestar-se que, gràcies a la investidura que li ha procurat la seva mateixa obra en la imaginació del poble, en alguns casos substitueix amb molta més força qualsevol testimoniatge polític”. (…) ¿Ens convenen les vostres contínues desmitificacions, o és també útil que, en un moment donat, es pugui mobilitzar la societat gràcies a la influència arribant que pot tenir la follia llegendària de certs models?”.

Tornem als exemples que citàvem al principi. El model més famós i més invocat el cantà Lluís Llach; Ítaca: la glorificació del retorn d’Ulisses a la seva terra. Un referent que s’ha usat a esquerra i dreta, però que lluny de comprendre l’esperit de la revolució l’afebleix i ens fa vagar en el seu espectre. Llach mira a Grècia per tornar a un passat ideal, però no el passat d’Enees, sinó el que vol el retorn a un lloc mític, on pugui ser. Aquest fet, en les acaballes del franquisme tenia tota la raó de ser, en voler tornar a la Segona República, com a moment ideal de la història. Per falta d’imaginació revolucionaria, l’espectre d’Ulisses ha rondat els caps dels republicans, però els “amplificadors de la comunicació” no han imaginat cap nou món de la mateixa manera que el somiaven els revolucionaris americans.

Fora d’obres com d’Èdip d’Oriol Broggi o el Rei Borni de Marc Crehuet? Qui ha ofert alguna solució imaginaria o fictícia a la situació que vivim? Quin intel·lectual ha divagat en la teoria republicana més enllà de Joan Manuel Tresserras? Com hem d’imaginar el futur del principat i de la nació? Com ho podem imaginar en una terra marcada pel neobarroc de Rosalia en concret i el trap en general? Hem de tornar a un noucentisme liberal que impedeixi que els morts de la història s’enterrin a si mateixos? Fins a quin punt tot és un truc “d’un prestidigitador obligat a atreure constantment les mirades del públic”?

Davant de tot plegat, tornem a Lenin: Què hem de fer? La revolució al segle XXI requereix com la del segle XIX ser lliure de qualsevol herència del passat, requereix no tenir cap cotilla que la privi de l’aire que tant necessita. En lloc d’actuar, potser és el moment de pensar i entendre cap a on ens dirigim i sobretot imaginar-ho d’una manera raonable i nova. De tal manera que puguem deixar enrere 300 anys de fantasmes. En resum, sobrepassat el moment culminant de la “tasca històrica dels catalans” o sigui l’1-O, hem vist el buit de la llibertat i en lloc d’imaginar passarel·les, grampons i cordes, hem invocat qualsevol mort que hagués estat en una situació similar, hem cridat oracions per tal de salvar-nos a costa del seu exemple. Però en aquesta missa laica, hem oblidat que si amb tot l’impuls; l’embranzida ens llançava al buit de la llibertat, tots els fantasmes que citàvem ens porten a tornar a entrar al lloc d’on volíem sortir. Per aquest motiu la tasca d’una intel·lectualitat jove i d’acció comença a ser necessària per l’acció revolucionària a Catalunya, un grup que no hagi d’invocar els morts per actuar.

En conclusió; un fantasma sempre està entre dos mons, indecís. Per això ens n’hem d’alliberar, per, primer de tot, poder pensar en llibertat. Sense reviure cap mort, ha arribat el moment de pensar. Això vol dir fer front a la situació actual. No s’ha d’obviar la pregunta per por a la resposta. Per això diem que no hem de ressuscitar els morts, hem de fer que s’enterrin a si mateixos.