Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La resposta que cal és la via unilateral

    El català, sigui polític o civil, és un ésser que es caracteritza per un modus operandi molt particular. Davant un repte de gran magnitud, pensa, pensa, pensa, actua massa tard i es lamenta per l’oportunitat perduda. Un tret distintiu que dista molt del que utilitzen molts altres individus que es limiten a pensar, actuar i lamentar-se si ha sortit malament. La diferència entre les dues parts és òbvia, el català sempre es lamenta per haver desaprofitat l’oportunitat.

    Crec que l’exemple més gràfic per fotografiar aquesta metàfora són els fets de setembre i octubre del 2017 on el tarannà català i el de l’Estat es resumeix en aquests paràmetres. El Govern va pensar -pensar i pensar si feia efectiva la DUI-, va actuar massa tard -27 d’octubre- i, finalment, es lamenta d’haver desaprofitat la mobilització de dos milions de ciutadans als carrers. El govern de Rajoy, guanyador de l’embat, va pensar que la repressió seria efectiva, va desplegar la policia i empresonar els líders per, posteriorment, lamentar davant l’esfera internacional que aquelles imatges s’haguessin produït en un estat de la Unió Europea.

    Ahir l’editor de POLITICO, un dels mitjans més influents a Brussel·les, assegurava que el conflicte català ha perdut força. Ryan Heath, de fet, descartava qualsevol intervenció de la Unió Europea sobre la sentència del judici contra l’1-O assegurant que no creu que les institucions europees “posin en dubte l’autoritat del govern espanyol”. En aquesta línia, el periodista concreta en el referèndum del 2017 com un dels moments on la Comissió Europea va utilitzar un to “força agressiu” contra l’Estat espanyol: “Va posar en dubte que fos el correcte”.

    El debat que hi ha sobre com ha de respondre l’independentisme polític i el republicanisme civil a la sentència es dirimeix en una cruïlla: fer front a un nou embat contra l’Estat i les seves estructures mitjançant la via unilateral o insistir amb la taula de diàleg. Un dubte que, amb tots els respectes, em sembla d’una manca de realisme insòlit.

    Potser la dinàmica del dia a dia ha rebaixat la indignació que suposa tenir gent a la presó i a l’exili per defensar un projecte polític i el dret a l’autodeterminació, però això no és excusa per tolerar que ni el Govern, ni els partits ni les entitats de la societat civil independentista es trobin com un sacerdot en una discoteca a l’hora de respondre com carai respondran a una sentència que a Madrid presumeixen que serà dura.

    Des de la derrota de l’octubre del 2017 l’independentisme ha estimulat les tesis més derrotistes per replantejar el projecte, amb un irresponsable exercici de menysteniment al poder popular. Des de la seva òptica, només amb una majoria que superi un percentatge que canvien cada dia es pot fer efectiu aquest dret a l’autodeterminació. Una tesi que cau pel seu propi pes quan a l’hemeroteca hi ha les suspensions dels drets polítics dels candidats independentistes: ja sigui a Catalunya -eleccions del 21-D- a Espanya i Europa -eleccions del 28-A.

    Recreació d'una urna dins una gàbia davant la guàrdia civil al Departament de Governació / Pere Francesch
    Recreació d’una urna dins una gàbia davant la guàrdia civil al Departament de Governació / Pere Francesch

    Les paraules de Ryan Heath són un exercici de nitidesa claríssim, és a dir, amb altres paraules, que només quan l’any 2017 l’independentisme es va moure amb determinació i unilateralitat la Unió Europa va posar el seu focus a Catalunya, amb l’afegit que va posar en dubte la gestió de l’Estat.

    La resposta a la sentència no només ha de ser transversal, sinó també unilateral. És impossible, i no és una percepció sinó que és un fet contrastat amb les declaracions de totes les parts, que qualsevol partit amb pes a l’Estat estigui disposat a negociar amb l’independentisme. L’última esperança, el PSOE de Pedro Sánchez, no només ha repetit i insistit que “mai és mai”, sinó que ha aprofitat les darreres hores d’una negociació per a fer desaparèixer Unidas Podemos per a fer públic un document on es compromet a mantenir la repressió política i judicial contra l’independentisme i les institucions catalanes.

    El joc, intel·ligent, que ha exercit ERC per a fer visible que una altra Espanya és possible amb un govern de coalició (PSOE-UP) amb el suport català ha tingut el recorregut que ha tingut. Els socialistes espanyols, com el centredreta i la dreta espanyola, mai s’asseuran en una taula de diàleg amb l’independentisme -de fet, no volen ni escoltar el que diu Junts per Catalunya-. L’única opció perquè el règim del 78 s’assegui a dialogar és forçant la maquinària, i això només s’aconsegueix si es recupera la fórmula de l’octubre del 2017: mobilització popular, determinació i unilateralitat.

    5,263FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,541SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca