Durant la Diada, i amb intenció de captar l’interès (i contractes públics) del nacionalisme espanyol, van enregistrar uns “Segadors” amb una lletra alternativa, pretesament proletària, i que sembla, fou extreta d’un conflicte laboral que va produir-se entre els obrers de la SEAT el 1981. En bona part, i des de la descontextualització històrica, es tracta de l’enèsim intent d’associar la potència interclassista del moviment independentista amb la burgesia catalana, tot obviant que la lletra oficial de l’himne oficial de Catalunya fou composta per un tipògraf anarquista, Emili Guanyavents, a la darreria del segle XIX en un context, precisament, d’una gran efervescència social. De fet, qualsevol examen de la lletra actual el podria catalogar com a himne revolucionari típic del moment, i encara més entre persones afins a un moviment anarquista que, si bé era partidari d’acabar amb l’estat, com el mateix revolucionari rus, Mikhail Bakunin havia fet en la seva pròpia biografia (havia donat suport als independentistes polonesos enfront de l’Imperi tsarista) era ferm defensor de la independència dels pobles. Al cap i a la fi, l’anarquisme clàssic mai no ha prioritzat cap dels tres grans eixos de les lluites contemporànies (les llibertats individuals, la igualtat social, les llibertats nacionals i col·lectives) l’un per damunt de l’altre.

El rigor no existeix entre els defensors d’una cada vegada més arnada Espanya. Només cal veure els plagis dels intel·lectuals franquistes i les seves manipulacions històriques en què es fonamenta el xiringuito d’Irene Lozano, oculta sobre la denominació “España Global”. Malgrat les evidències factuals, la seva obsessió a fer del sentiment nacional de Catalunya com a una invenció tan pèrfida com la llegenda negra creada per la Pèrfida Albión, xoquen de ple amb els fets. O, xoquen, simplement, amb el fet que tota nació es fonamenta en mites inventats, com és el cas dels arnats mites nacionals espanyols. Tanmateix, conscients que al nacionalisme hispànic oficial li costa dissimular la seva retòrica joseantoniana i nacional-catòlica, tracta d’atreure’s a determinada esquerra postmarxista, o bé fer servir els seus axiomes ideològics. L’obsessió per vendre l’independentisme català com a pèrfid projecte de la burgesia catalana enllaça fa bona a part de l’esquerra excomunista que va fonamentar el seu discurs en l’oposició al nacionalisme. Potser, també és de ressenyar i molt preocupant que es facin servir mecanismes intel·lectuals que recorden als “Protocols dels savis de Sió”, una falsificació creada per la policia tsarista a finals del segle XIX per dirigir la ira popular contra els jueus, i que va permetre fonamentar l’antisemitisme entre els conservadors reaccionaris, primer; els revolucionaris comunistes, després, i que perdura avui entre el fonamentalisme islàmic actualment. És trist reconèixer-ho, tanmateix, bona part de l’anticatalanisme actual fa servir armes massa semblants a les de l’antisemitisme clàssic.

Al llarg dels darrers dos estius, en la seva programació especialment tediosa pensada per a les vacances, TV3 va tenir l’encert d’emetre a l’hora de la migdiada ‘Un poble francès’, una sèrie molt interessant sobre l’ocupació alemanya de França entre 1940-1944 (tot i que la darrera temporada va fer un epíleg que ens acostava als temps actuals). Una de les coses que em va agradar veure, i que sembla que només sabíem alguns historiadors va ser el paper del Partit Comunista Francès durant aquest perillós moment històric. Per als qui no ho sàpiguen, pocs dies abans de la invasió de Polònia el primer de setembre de 1939 que va marcar l’inici de la segona guerra mundial, alemanys i soviètics van signar un pacte de no-agressió (Pacte von Ribentropp- Molotov) que més aviat el que feia era repartir-se Polònia i legitimar l’ocupació de les Repúbliques Bàltiques. Així, Hitler tenia les mans lliures per poder fer el seu projecte expansiu, i alhora, evitava una guerra en dos fronts que impedís repetir els errors de la guerra de 1914. Això implicava que els partits comunistes d’arreu del món, organitzats des del Komintern seguís la doctrina oficial que el conflicte entre Alemanya i els aliats occidentals fos dictaminat com a una simple guerra entre imperialistes, fet que es traduïa amb una irresponsable actitud de mantenir-se al marge. Fins i tot, en bona part, calia abstenir-se (i si cal, sabotejar) l’esforç bèl·lic de França (on tenien un partit molt fort). Quan durant la primavera de 1940 els alemanys van derrotar espectacularment l’exèrcit francès i van ocupar una part molt substancial del territori, i van començar a cometre els seus primers crims de guerra, els comunistes francesos, militants d’una disciplina de ferro –com reflecteix encertadament el serial que van emetre a TV3- la consigna era la “neutralitat”, és a dir, la col·laboració passiva amb els ocupants alemanys, mirant si convenia cap a l’altre costat, els abusos dels alemanys. No va ser fins al juny de 1941, quan Hitler decideix envair la Unió Soviètica, quan la resistència comunista comença a activar-se. Ja han rebut les ordres pertinents, i per tant, ja poden començar a actuar contra els ocupants.

Aquest, sens dubte, serà un episodi que pesarà molt durant la guerra freda i la reconstrucció de postguerra. La cosa era clara, dels comunistes no ens en podíem fiar. El seu culte a l’obediència, el seu fanatisme pràcticament religiós, l’anul·lava com a força autònoma i justificava la seva marginació posterior. Les justificacions a aquesta mena d’actuacions eren tan inversemblants que els va invalidar com a força representant d’una classe social, en contra d’un gaullisme, si bé conservador, molt més legitimat des d’un punt de vista moral a ulls dels francesos, i sobretot, més interclassista.
França no va ser l’únic cas en què l’actuació dels comunistes van anar en contra dels interessos que afirmaven defensar. El Partit Comunista Espanyol va haver de sacrificar els interessos de la República perquè, en acabar la guerra, els aliats van decidir repartir-se l’àrea d’influència, i van deixar Espanya en mans de Franco. Això va implicar frustrar qualsevol intent d’intervenció militar o guerrillera al sud dels Pirineus, i van impedir, per exemple, que la invasió guerrillera de la Vall d’Aran anés massa lluny. Posteriorment, amb un PCE (i també un PSUC) si bé no molt nombrós, encara que sí molt ben organitzat, es va imposar, ja durant la dècada de 1960 una política de “reconciliació” que preparés la impunitat franquista durant la Transició. Malgrat els assassinats d’Atocha, malgrat la brutalitat dels paramilitars espanyols contra militants comunistes, la realitat va imposar la supervivència dels interessos feixistes gràcies al “Règim del 78” a partir de surrealistes arguments. Com a la França ocupada, l’obediència deguda va imposar-se davant l’imperatiu moral de lluitar contra el franquisme abans, durant i després de la Transició.

He introduït aquesta extensa introducció històrica per tal que entenguem l’irracional comportament de determinada esquerra contemporània que, si bé va abjurar d’un comunisme caduc, manté la mateixa actitud que en l’època en què Moscou decidia quin era el camí a seguir, malgrat que fos incomprensible o que els dugués a l’abisme o al sacrifici inútil. Les esquerres de matriu franquista a Catalunya segueixen la consigna que la unitat d’Espanya representa un bé superior al dret a l’autodeterminació, el respecte als drets humans, o la lluita contra les més elementals de les injustícies, o als abusos policials, o a la consigna de col·laboracionisme amb la monarquia que sembla haver-se ensenyorit de la intel·lectualitat oficial. Que Coscubiela o Lluís Rabell mantinguin la seva croada contra un independentisme interclassista només pot respondre a la inèrcia de seguir els mateixos capteniments de tota la vida. Malgrat les evidències factuals, que per exemple demostra un analista de dades com Joe Brew sobre la presència de classes treballadores i mitjanes com a espai central del republicanisme català, per a ells, tot és pujolisme, és a dir, una caricatura de la tan atacada “burgesia catalana”.

I tanmateix, l’evidència és que el pujolisme i que la “burgesia catalana” és en vies d’extinció. Que, potser sí que hi ha força classe mitjana (professors, metges, petits comerciants,..) encara que també molts pagesos, autònoms, treballadors de coll blanc i de coll blau. La lectura superficial dels textos de Solé Tura s’imposen per damunt la realitat. I la consigna és, atacar l’independentisme i criticar els seus errors, mentre es calla davant la deriva dictatorial de l’estat espanyol, els abusos de la seva policia, l’actuació creixent de paramilitars feixistes, de l’actuació contrària a dret dels tribunals o de la inclinació ultradretana de la família reial i la seva evident ingerència en els afers polítics i judicials. Mentre l’IBEX 35 decreta una ordre d’allunyament de l’esquerra respecte del govern, mentre es persegueix activistes d’esquerra, la consigna és atacar un independentisme que, políticament i socialment és força més a l’esquerra, i d’esperit més lliure que les formacions polítiques que es reclamen anticapitalistes (mentre riuen les gràcies als Borbons). Els columnistes de l’esquerra oficial actuen com els comunistes de la França ocupada, amb una disciplina que els fa, tot manllevant la frase de Malcom X, odiar els seus amics i estimar els seus enemics. O, en altres paraules, acusar de burgesos un moviment plural, encara que compost majoritàriament per persones que viuen del seu propi treball, disposades a organitzar una República amb un accent més social que l’actual règim dirigit pel postfranquisme, mentre que semblen retre culte a un “proletariat” que ja no existeix, la imatge de la qual és explotada per una propaganda de les elits que els empenyen a menysprear tota manifestació de catalanitat.

Encara s’ha d’escriure la història d’aquell intent d’articular una esquerra alternativa, a inicis d’aquesta dècada, en què es buscava articular la CUP, l’antic espai d’ICV i altres grups extraparlamentaris amb algunes experiències interessants com ara Procés Constituent. Alguns politòlegs van avaluar que una candidatura d’aquestes característiques podrien haver implicat entre 20 i 25 escons esdevenint una força decisiva per arrossegar un independentisme amb menor sensibilitat social. Tanmateix és ben obvi que alguns apparàtxiks van rebre la consigna d’avortar qualsevol aproximació al republicanisme. Només cal veure com va començar -i com lamentablement van acabar- aquella experiència de Catalunya Sí Que Es Pot; o assistir a l’evolució d’Ada Colau. Tot plegat, recorda miserablement a aquell Partit Comunista Francès que obligava a prendre decisions contràries als interessos comuns, i encara pitjor, als seus també.

El problema de tot plegat, i l’Europa Oriental ens ofereix bons exemples, és que una experiència com aquesta que permet copsar a la ciutadania comú l’escassa fiabilitat de l’estalinisme nostrat, genera la mateixa desconfiança en causes virtuoses abraçades per l’esquerra. En altres paraules, que el capteniment partidista irracional d’aquesta esquerra que fa costat a l’establishment en contra de l’opinió majoritària de la gent que vol una ruptura amb el règim, no només deslegitima a personatges com Coscubiela o Rabell, sinó també les idees que afirmaven defensar, i que en realitat no eren altra cosa que pretextos per mantenir-se ferms en les ordres que rebien des de Madrid. La dura i la crua realitat és que tota esquerra obedient és un llast per al futur.