La comèdia que amaga les vergonyes de l’eurocentrisme

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

No, no és una versió austríaca d’una de les pel·lícules més reconegudes d’Almodóvar. ¿Qué hemos hecho para merecer esto? (Womit haben wir das verdient?) és l’òpera prima de la directora austriaca Eva Spreitzhofer, una cinta que encara amb humor absurd i punxant la conversió sobtada a l’Islam d’una de les filles adolescents de la protagonista —la Wanda—, una dona de 49 anys atea i feminista. Mirall va estar present a la preestrena i us recomana comprar unes bones roses i gaudir d’una pel·lícula efectiva i que busca la reflexió de l’espectador.

Amb la mateixa sinopsi a la mà, sabent que estem davant d’una comèdia, ens podem fer una idea ràpida de la successió de gags que pot arribar a resultar la cinta. De fet, no ens equivoquem, ho és. Els acudits fàcils, etnocèntrics, que fan referència a l’estereotip i a les possibles contradiccions d’una conversió a l’Islam per part d’una adolescent europea, s’allarguen durant tot el metratge, cada vegada més predictibles i col·locats amb calçador.

Tot i això, la comèdia ens deixa alguns apunts interessants. Un d’ells és veure com el film surt airós d’un exercici tan repetitiu de l’acudit discriminatori fàcil. És possible que aquest aspecte es dega a la sensibilitat que mostra l’autora a l’hora de deixar la mofa occidentalista de banda i intentar comprendre els motius pels quals una adolescent sense inquietuds religioses prèvies decideix vestir el hijab i declarar-se musulmana. De fet, és possible que la intenció inicial de la pel·lícula fos la de buscar una comprensió que finalment queda en res per l’excés de comicitat i el mal aprofitament dels punts forts que es plantegen.

Spreitzhofer elabora un relat replet de tòpics religiosos, culturals i generacionals per formar una comèdia banal que queda molt a prop de l’estatus de pel·lícula de diumenge a la tarda. Al final, si hem d’atorgar algun mèrit a l’autora, és el de no convertir la cinta en un exercici de vergonya aliena tot i la perillosa quantitat d’humor negre mostada, sinó més aviat en un incòmode mirall que mostra el reflex d’una societat que per molt tolerant que s’autoproclame, encara es troba lluny de deixar de banda els prejudicis cap al diferent i de lluitar per la veritable integració d’altre cultures i religions.