Dilluns 23 Setembre, 2019

Independitzar-se junts o ser sentenciats per separat

L’11 de setembre d’enguany ha sigut, amb diferència, la Diada més complexa per a l’Assemblea Nacional Catalana. Des de l’any 2012 que l’independentisme s’autoexigeix mobilitzacions massives on la fotografia de centenars de milers de republicans sigui l’empenta perquè el Parlament i la Generalitat segueixin el camí dels carrers. La manifestació d’aquest 2019 no és cap excepció.

Mai m’ha semblat interessant el ball de xifres, siguin de la Guàrdia Urbana o de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. En això segueixo el criteri que molt encertadament va adoptar l’ANC després de la primera gran marxa, “no donarem xifres i ens quedarem amb el missatge”. Ahir l’independentisme representat per la societat civil va donar un missatge important que, encara que sembli mentida cal repetir: Units som forts, separats dèbils.

El fangar d’aquests darrers mesos, amb retrets constants entre els dos socis de Govern, no han servit per cap altra cosa que per generar un clima de desconfiança del tot desencertat en un moment on l’espasa del Tribunal Suprem resta afilada i preparada per escapçar els lideratges.

Sovint, quan es parla d’unitat, una part del receptor interpreta aquest clam com una mena d’exigència a la uniformitat. Un exercici d’integració on la singularitat de les parts desapareix. No ens equivoquem. Més enllà de l’interès partidista que exposa clarament una part destacada del PDeCAT, l’origen d’aquesta unitat no és una llista unitària sinó que és el valor de la germanor quan l’hora sigui greu i fosca. Desconfiar del teu company de batalla és el preludi de la derrota final.

Llegia, en diagonal, que moltes capçaleres interpretaven el discurs de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, com un atac als partits. Hom no ho veu com un atac, sinó com un crit d’alerta davant una nova etapa de repressió on el republicanisme haurà de fer front a un dels cops més forts de la seva història i, en cap cas, es pot permetre el luxe de descartar opcions com la que va fer possible l’1-O: la unilateralitat.

No té cap mena de sentit que, poques setmanes abans de ser sentenciats, l’independentisme polític no sàpiga com haurà de fer front al text del Suprem i s’entrebanqui en els retrets. És incomprensible que la presó i l’exili, espais que haurien d’estar protegits de la polèmica, participin de forma activa en aquesta.

Al cap i a la fi tot es resumeix en una qüestió binària, o s’independitzen junts o seran sentenciats per separat. Aquest 11-S és l’avís de l’avís. La Diada del 2020 serà amb els líders complint condemna, no és un detall menor.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca