Dilluns 23 Setembre, 2019

Un desordenat i caòtic independentisme a la recerca d’una República

Podria semblar una anècdota, tanmateix, sovint no hi ha res com els episodis personals per copsar l’essència d’un moment històric determinat. Entre les meves preocupacions d’aquests darrers mesos, hi ha la llei de contractes públics -coneguda com a Llei Aragonès, pel fet que sorgeix des de la vicepresidència d’economia del govern- que tractaria de regular les licitacions de serveis públics. En representació d’una entitat de la qual en formo part, aquest juliol vaig fer diverses reunions amb parlamentaris de tots els grups de la cambra amb la intenció de frustrar la seva aprovació, pels elements neoliberals i de privatització que conté, i que a títol personal, considero lesius. No és la primera vegada que faig de lobbista-d’estar-per-casa, així que ja posseeixo certa experiència en aquesta mena de trobades que serveixen per treure informació mútuament de les intencions de cada actor polític i social. Tanmateix, una de les coses que vaig viure, i comparteixo en aquest article, va ser quan ens van donar dia i hora amb el grup d’ERC. Aquella tarda hi havia plenari, i per tant, certes corredisses pels laberíntics passadissos de l’edifici per arribar a temps a les votacions, cosa que dificultava ser rigorós amb la puntualitat de l’agenda. Ens van fer esperar al modest despatx que semblaven coordinar amb professionalitat dues administratives. Al nostre costat, imagino que per entrevistar-se amb algun diputat o diputada, hi havia dues noies joves, amb vel islàmic, que parlaven entre elles en un català fabrià i que, en l’espera, manegaven els seus respectius mòbils.

De fet, a les xarxes, la discussió -diria que veritable guerra civil- entre dues fraccions del feminisme, ha generat unes quantes batalles dialèctiques i tensat diverses organitzacions d’esquerres. Hi ha les feministes que consideren aquesta peça de vestir com a una forma d’expressió cultural (i de llibertat) i que sosté que existeix un veritable feminisme islàmic que lluita contra un laïcisme contemplat des de la seva trinxera com a una fórmula més de colonialisme. Hi ha, en contraposició, les feministes que consideren el vel com a símbol de domini patriarcal que implica la solidificació d’una inferioritat legal, social i personal de gènere que fa servir la religió com a pretext sagrat, i que perpetua una estructura de poder caciquista heretada dels pobles de procedència a càrrec dels líders de la seva comunitat, interlocutors amb el poder polític. El llibre que acaba de publicar la novel·lista de Vic Najat-El-Hachmi ‘Sempre han parlat per nosaltres’ ha revifat aquesta polèmica que sembla resultar més virulenta en el sí de l’esquerra autòctona que entre una comunitat que no sempre té prou capacitat de difusió en els mitjans i discussions públiques.

Seré honest i confessaré que em sento més identificat amb el posicionament de Najat-El-Hachmi (la qual cosa m’ha costat més d’una fatwa emesa pel progressisme nostrat). Tanmateix, aquest article no va sobre el tema, sinó sobre el fet que dues noies catalaníssimes, amb vel, participessin de l’activitat política en un partit com ERC, en una tendència que és ben global. De fet, comença a ser habitual la presència de representants polítiques al mateix Parlament o als ajuntaments amb aquesta indumentària. Aquest estiu, també, hi vaig assistir a la polèmica als Estats Units, entre unes congressistes musulmanes, amb vel, que havien tingut una disputa ben agra amb el president Trump, i a qui, a causa de les mateixes pressions diplomàtiques de la Casa Blanca, s’havia negat l’entrada a Israel. En bona part, bona part de les esquerres occidentals, especialment les de caràcter socialdemòcrata, han fet servir estratègies de cooptació de ciutadans de procedència migrant. En primer lloc, i de manera ben lloable, perquè en una societat plural, les institucions i la societat han de reflectir aquesta pluralitat. En segon lloc, perquè bona part de l’esquerra occidental està apostant, no sé si de manera encertada, per esdevenir el partit de les minories. Al cap i a la fi, ERC, especialment a patir de la influència d’Oriol Amorós, que fou secretari d’immigració durant el tripartit, tracta d’imitar aquest patró en una de les línies estratègiques del que ells mateixos defineixen com “eixamplar la base”. No és l’única cosa que succeeix en el si del partit que, segons els sondejos, pot ser el més votat a Catalunya. I no és l’únic canvi. En la seva estratègia a llarg termini d’ocupar els espais tradicionalment controlats pel PSC o les enèsimes mutacions de l’antic PSUC, hi ha la mateixa Llei Aragonès, amb què començàvem aquest escrit. Aquesta norma, que va passar desapercebuda en la seva tramitació, si bé respon a una directiva europea que tracta de posar-hi ordre en els contractes en les administracions públiques, manté l’orientació neoliberal heretada dels diversos ocupants de la Plaça Sant Jaume, si bé tracta d’afavorir un conjunt d’empreses del que s’ha anat anomenant el “tercer sector”, amb presència de (falses) cooperatives, fundacions privades o entitats amb certa promiscuïtat entre sector públic i privat. En grau considerable, ERC, fins ara marginada dels cercles del poder, partit allunyat de les esferes on es remenen les cireres, que comptava fins fa relativament poc amb l’hostilitat oberta de l’establishment, tracta d’actuar com un partit que aspira a governar Catalunya, sigui en forrma de República o en altres variables. I per això, a banda de buscar clienteles polítiques entre els nous catalans (i aprofitar-se de les xarxes caciquils en què se sol organitzar tota immigració), també busca un sector empresarial afí. Com ja va tenir ERC, l’antiga CiU, o en una magnitud més modesta, Iniciativa i els seus apèndixs sindicals.

D’aquí tota aquesta confusió que posa molt nerviós als independentistes que no tenen formació en les subtileses de la política, i que prefereixen apostar per l’èpica i el romanticisme i no acaben de comprendre el maquiavel·lisme que hi ha en tota maquinària de poder, que al cap i a la fi representa tot partit, independentment de les seves idees. Això, per descomptat, també genera una profunda insatisfacció entre bona part dels vells militants republicans que veuen com una organització política de caràcter assembleari, ha anat modificant el seu funcionament en la direcció de ser un “partit com els altres”. Bona part de les tempestes d’estiu en el si de l’independentisme, amb xarxes que bullen i guerres declaratives, no ens deixen veure el que està passant. L’antic republicanisme està esdevenint un partit de govern. La qüestió és si, amb aquest tacticisme del qual tendeix a abusar, podrà governar alguna cosa.

@JuntsPerCatalunya

El panorama no és gaire millor a l’espai…. com ho diríem? Seria fals si parléssim de la postconvergència, no seríem rigorosos si parléssim d’un Junts per Catalunya que tracten de construir una nova sensibilitat política. Sembla un clar exemple de la màxima gramsciana: un món que no acaba de morir, i l’altre que no acaba de néixer. Si bé se li ha fet poca justícia al pujolisme, en el sentit que les esquerres han tendit a deformar la complexa sociologia i sensibilitat política del país, el cert és que l’estructura de classes de Catalunya s’ha modificat d’una manera molt profunda (com passa, d’altra banda, a bona part d’Europa) i per tant era d’esperar una transformació profunda de la seva representació política. Aznar va dinamitar el pacte tàcit entre el catalanisme i un estat de vocació d’imperi amb peus de fang i sensibilitat otomana. El pas del moderantisme amb armes i bagatges vers l’independentisme sembla la conseqüència més lògica de la involució política del Règim del 78. La burgesia, entesa com aquella caricatura dibuixada per miops estil Coscubiela, ja fa dècades que és una espècie en vies d’extinció. Trobem, per contra, una sòlida -encara que amenaçada- classe mitjana, professional, ben educada, amb importants hàbits culturals i associatius, que resulta hegemònica a la xarxa de petites i mitjanes ciutats (fora de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona) i encara persistent també a la capital. Unes classes mitjanes, potser liderades per certes elits culturals i professionals, que viatja, fan negocis o intercanvis a l’estranger, parlen idiomes i han desconnectat amb Espanya (o, més que això, que consideren Madrid tan rellevant com Lisboa, Viena o Milà).

Aquest espai, en formació, és en plena ebullició. Hi ha, és clar, el més semblant a la vella Convergència, que és aquell PDCAT que va néixer vell de mans d’un Mas que fa cara de representar el passat i que manté en el seu cos ideològic cert accent neoliberal que la inhabilita per poder esdevenir un partit central. Hi ha la Crida, que és un espai més ambiciós on es tracta d’aplegar sensibilitats diverses d’un independentisme plural, on hom es pot trobar sensibilitat socialdemòcrata, cert conservadorisme d’accent social, i fins i tot plantejaments una mica llibertaris. I, finalment, un Junts per Catalunya que sembla un matrimoni de conveniència per poder fer la transició del pujolisme a una mena de Partit Nacional Escocès que pugui esdevenir, un altre cop, pal de paller, més que del catalanisme, de la República. Poca broma! Els matrimonis de conveniència solen ser més sòlids que els inspirats per un amor sempre volàtil. El principal actiu és el president Puigdemont, que precisament simbolitza aquesta mena de nova classe central a Catalunya: de comarques, amb una ideologia meditada sense dogmes, culte, amb una carrera política tardana i posterior a una vida professional fonamentada en el mateix esforç i mèrit, amb idiomes, i amb certa determinació. En bona part, és lògic que Quim Torra hagi estat triat per assumir un paper tan incòmode. Plutarc en podria escriure les vides paral·leles d’ambdós personatges.

Podíem parlar de la CUP, encara que abans de l’estiu ja vaig escriure un article en què demanava que despertessin del coma. Imagino que els enganxa en un moment complicat, amb bona part del seu nucli dur fent la transició personal dels quaranta als cinquanta i obligats a repensar-se. Normalment, com passa a les pel·lícules americanes, apareixen en el moment decisiu per no decebre, així que ens haurem d’encomanar a alguna mena de sant laic.

En tot aquest panorama, que l’independentisme sigui un caos, és la conseqüència més lògica de tots aquests processos individuals i col·lectius, de transformació radical d’un sistema polític, d’uns equilibris sociològics i d’unes disputes ideològiques que són més intenses a dins les mateixes organitzacions i àmbits que no pas entre partits. L’independentisme és caòtic i desordenat, com d’altra banda, no pot ser d’una altra manera. Les independències no són precisament processos tranquils ni fàcils, i els guions que es puguin escriure no es compleixen mai perquè els actors solen improvisar durant la marxa. És inevitable que sensibilitats i interessos divergents provoquin conflictes interns. Fa pocs dies, el tuitaire i professor d’història jueva Ariel Kanievky demanava als independentistes hiperventilats que es miressin el complex procés d’independència d’Israel, culminat el 1948-1949. Servidor de vostès recorda, quan tenia quinze anys, llegir un d’aquells best-sellers de Leon Uris, Exodus que ho novel·lava (i que va ser portat al cinema el 1960). Malgrat que fascinant, i amb prop de 800 planes, al final no havia entès pràcticament res entre organitzacions, lluites internes, batusses, derrotes, èxits efímeres, caos i confusió. Al final, tanmateix, se’n van en sortir.

Ara es parla de tsunami democràtic. Jo crec que la independència no arribarà tant per mèrits individuals o col·lectius, sinó perquè la història sol actuar com un tsunami, al marge de la voluntat dels mateixos protagonistes. I Espanya, amb la irresponsabilitat de les seves elits i la inconsciència dels seus súbdits, ja fa temps que va decidir suïcidar-se.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca