Dilluns 18 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    De quin color és la música, Lemaitre?

    Ara que veiem com la gent torna a la rutina —i s’allunya d’eixe estat quasi oníric que caracteritza l’estiu— les converses a l’oficina s’ompliran de relats sobre les vacances, festes i anècdotes que ja formen part del passat. Però, com descriure tot allò? L’escriptor Pierre Lemaitre diria que només s’ha de procurar crear una bona descripció de l’ambient, i potser és cert que les converses agafen altre color si es tenen a la vora de la mar. Així ho posa en pràctica en Els colors de l’incendi, traduït per Bromera, on tot l’argument es converteix en l’excusa per presentar-nos les contradiccions i peculiaritats de la societat francesa durant el període d’entreguerres. Ple de referències a polítics, periodistes, cançons i costums de l’època, Lemaitre evoca des del mateix títol una França enyorada, rescatant un poema del conegut Louis Aragon. “On nous a dit ce soir que Paris s’est rendu”, proclama un dels versos. Paris encara no s’ha rendit al llibre, però els personatges apareixen derrotats des de la primera pàgina.

    Les paraules dels convidats s’evaporen mentre el taüt del senyor Marcel Péricourt es desplaça fins el cotxe. Marcel, ara un ancià adinerat, ja apareixia a l’anterior llibre de Lemaitre, Ens veurem allà dalt, però les històries d’aquesta peculiar estirp es poden llegir de forma independent. Entre aquells que —citant textualment— “han anat a exhibir-se” al funeral trobem a Madeleine, protagonista de l’obra i futura hereva de tota la fortuna. Podria semblar una sort, però a causa de la seua condició de dona i la carència de coneixements bancaris, aquesta herència és més un problema que no una benedicció. Com que les desgràcies mai venen a soles, Madeleine no troba al seu fill enmig de la multitud i envia el professor a buscar-lo. Arriba tard perquè Paul, un nen de set anys, s’ha tirat per la finestra sense cap explicació.

    El llibre es converteix aleshores en un seguiment de les raons que han portat a Paul a prendre aquesta decisió o, en canvi, a descobrir qui ha pogut ser l’autor del crim. Sembla impossible que una ment encara tan ingènua puga contemplar la idea del suïcidi. La culpa que sent Madeleine per tots els esdeveniments del seu voltant sumat a l’esperit de venjança converteixen aquesta novel·la en un intrincat joc d’estratègies, mentides, corrupcions i misteris sense resoldre. “Però Madeleine era tota ella una bola de rancúnia, animada per una venjança freda. Inhumana” (Pàg. 405). Paral·lelament, Lemaitre ens ofereix tot un repertori de coneixements històrics i polítics per situar als personatges, que tenen molt a veure amb el desenllaç. El petroli romanés, la borsa de França, el començament del pensament nacionalsocialista o la importància de la premsa són algunes de les pinzellades que l’autor utilitza per donar-li versemblança.

    “Aquell jove disposava, segons el credo de Jules Guilloteux, de les dues qualitats indispensables per dedicar-se a la feina de periodista: ser capaç de parlar d’un tema sense saber-ne res i descriure un esdeveniment sense haver-hi assistit” (Pàg. 43). Al segle XXI el concepte de fake news no ens sembla estrany, s’ha convertit en una de les paraules més utilitzades per descriure la informació a les xarxes els últims anys. Lemaitre posa sobre la taula l’equivocació que suposa pensar que és una particularitat del nostre temps, defensant que la ingerència política i la falta de valors periodístics han estat presents quasi des del començament de l’ofici. Al mateix temps, també col·loca el periodisme en un esglaó que ha perdut fa temps: com a eina fonamental per a la creació d’opinió.

    Durant la lectura intercala retalls d’articles i notícies per tal de mostrar la importància i simultaneïtat de la realitat amb la producció periodística. No dubta en reflectir els inicis d’aquella premsa ideològica, tan perillosa però tan lligada al període polític d’Europa. “Parlant amb propietat, no es tractava d’informació, sinó més aviat de notícies. Un diari difon les notícies que convenen als que li donen vida” (Pàg. 67). Més que criticar la tendència al nazisme de la política alemanya —que també ho farà— posa el focus en el paper de la premsa com a incitadora d’opinió, i sobretot, d’odi. Els colors de l’incendi examina de principi a fi l’acte de crear realitats paral·leles per part dels periodistes —o com s’anomenen al llibre, empleats— entremesclant la ficció i la investigació periodística.

    Els personatges no es desenvolupen massa al llarg del llibre, però en tots trobem aspectes complexos que anirem descobrint a poc a poc. Després de l’incident, Paul es quedarà ancorat a una cadira de rodes i perdrà de colp qualsevol eixida, tornant-se un xic callat i introspectiu. Així es mantindrà fins que el seu destí el farà conèixer la meravellosa òpera de Solange, l’únic espai de pau i optimisme que trobarà. La música s’esdevé així com un dels principals protagonistes d’aquest llibre. La descripció minuciosa de les obres, les composicions i l’admiració de Paul per aquest tipus de música no serà casual, perquè Lemaitre incideix alhora en la importància de la cultura per a la consolidació del règim nazi.

    Font: National Endowment for the Humanities

    És més que coneguda la inclinació d’Adolf Hitler per l’òpera i més concretament per les obres de Wagner, fins al punt que ara és quasi impossible escoltar el segon sense tindre en compte les seues tendències ideològiques. Amb la famosa cantant d’òpera Lemaitre intenta traslladar al seu llibre el revés que va suposar per a la cultura alemanya acceptar la subordinació al Reich. I no només parlem d’una censura institucionalitzada cap a compositors jueus o llibres “no afins al règim”. L’objectiu era reivindicar el nou estat autoritari a través de les demostracions culturals, i Wagner va ser l’escollit per Hitler. Encara que la quantitat d’artistes i compositors antisemites no fora precisament poca, la figura de Wagner anava encara més enllà, convertit en símbol dels valors que el nacionalsocialisme començava a defensar. “Hitler va fer de la música de Wagner bandera del seu règim i signe de germanitat”, explica Manuel Muñoz al seu article.

    Com sabem, el debat sobre les línies que separen un autor de l’obra segueix vigent, i això s’ha traduït en multitud d’estudis que pretenen comprendre fins a quin punt les idees de Wagner es podrien haver plasmat en l’obra, i per tant, ser tan ben rebudes pel líder nazi. Molts seguidors de Wagner defensen una separació total entre ambdós personatges, al·legant que Hitler va arribar al poder cinquanta anys després de la mort del compositor. La coincidència temporal és per tant inviable, però… I la creació d’identitat a partir de la seua obra? I la coincidència en la fi? Julián Schvindlerman explica en la seua conferència “Triangle de la infàmia: Richard Wagner, els nazis i Israel” que les idees de Wagner no eren solament antisemites, sinó que venien acompanyades de diversos escrits on defensava aquesta “eliminació” de la raça jueva, idea que ens remet de forma inmediata a la història contemporània. Una història de braços alçats i portes marcades.

    Un dels trets més característics del nacionalsocialisme és la reivindicació d’un passat idealitzat que s’ha de crear —també mitjançant la cultura— en l’imaginari popular. “Conscients de la importància de les arts, la música i el cinema en una societat en què la cultura de masses s’obria camí —comenta María Cristina Osorio al seu estudi— es van embarcar en el propòsit de dissenyar un univers cultural propi des del qual difondre en la societat els seus valors“. Tal era l’obsessió de Hitler amb aquest artista que va finançar copiosament el Festival de Bayreuth, dedicat a la interpretació de les obres de Wagner i ideat pel mateix compositor, fins establir-se quasi com a codirector. Aquesta circumstància té molt a veure amb la bona relació que el Führer mantenia amb la família Wagner. Indiscutiblement, Wagner a les seues composicions feia gala d’un to èpic i dramàtic, però Osorio arriba més lluny al seu anàlisi, defensant que les representacions artístiques escollides per encarnar la nova cultura nacionalsocialista servien per “magnificar les virtuts del poble alemany, la vida al camp, la puresa racial o l’heroïcitat germana”. L’autor francés mira de prop aquesta coexistència entre cultura i ignorància en un interrogant que apel·la al lector, sempre amb una nota d’humor àcid al llarg de la narració.

    Els colors de l’incendi escruta diversos aspectes de l’ànima humana i revela com el context històric acaba per força influint en la vida dels personatges. Conscient de la dificultat que suposava per a una dona sense estudis fer-se càrrec de les inversions familiars, Lemaitre reivindica també el paper de Madeleine com a personatge vertebrador de tots els fils argumentals que desenvolupa. El llibre no es desmarca per l’estructura, ja que intercala de forma cronològica les adversitats dels personatges amb un clar predomini d’atmosfera històrica —a mig camí entre les obres de Doerr i Rutherfurd— sense més pretensions. No sabem si la música tindrà o no color polític, però l’aposta per abordar la significació de l’òpera dins els moviments autoritaris dona per a molt. Lemaitre no vol mostrar la part esperançada de la realitat, sinó que ens enfonsa en la corrupció econòmica i humana, i per acabar, ens deixa a les portes de l’etapa més fosca de la nostra història. “Decididament, la humanitat no era una cosa bonica de veure” (Pàg. 405).

     

    Bibliografia utilitzada:

    “Triángulo de la infamia: Richard Wagner, los nazis e Israel” de Julián Schvindlerman | Conferència, YouTube

    Arte, música y cine en los años del nacionalsocialismo alemán: Entre lo puro y lo degenerado | Revista: Universidad Nacional de Colombia

    Pierre Lemaitre: «Las obras de ficción nunca han cambiado la historia» | ABC

    El nazismo y la familia Wagner | Opera World

    Relación entre Hitler y la ópera: obras épicas para demostrar el poder | Semana

    El estigma nazi de Wagner | LaRazón

    Els colors de l’incendi | Bromera

    La ópera favorita de Hitler | Eldiariomontanes

     

     

     

    5,537FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,573SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca