A la primera entrega de Què envaïm ara, valencians? us parlava de la necessitat, per continuar la nostra xicoteta revolució (sí, la dels valencians, com no podia ser d’altra forma) d’eixir fora i veure el que altres països han fet per millorar les seues societats. D’aquesta manera, potser, algunes de les seues idees poden ser aplicables al nostre territori —o almenys poden servir per crear altres de noves que ens permeten solucionar els problemes amb què ens trobem—. Hui parle de transport —públic, és clar—, i de la importància que aquest té a l’hora de construir societats que garantitzen l’equitat i afavorisquen la igualtat.
Analitzava ací el sociòleg Jorge Moruno que la figura del ciutadà (dotat d’una sèrie de drets pel fet d’esdevindre ciutadà) ha donat pas a la figura del client, com veiem als casos d’Uber o Cabify. Sense adonar-nos, han aconseguit que els anhels per defensar els servicis públics s’esbafen, i siguem feliços amb xicotetes dosis de felicitat —com quan pugem a un Uber i ens donen una ampolla d’aigua i ens posen la cançó que ens apeteix— a canvi de permetre que moltes altres persones no puguen eixir eixa nit per no comptar amb el transport necessari per tornar a casa sense esperar l’apertura del metro a les 6 de la matinada. Hem deixat que la centralitat s’allunye de la ciutadania i que guanye el neoliberalisme: cada vegada més còmodes dins les nostres pròpies càpsules.
Des que la Primavera Valenciana va arribar, són nombrosos els canvis que hem experimentat en la nostra forma de transportar-nos al País Valencià. Tant és així que València, de la mà del sempre polèmic Giuseppe Grezzi —a qui fa poc entrevistava a aquesta casa—, ha aconseguit quelcom impensable fa uns anys: que un milió de ciclistes recorreren l’Estació del Nord en huit mesos i que la major part de la ciutadania accepte la revolució de les bicicletes i els patins d’una manera totalment natural —com narrava Amadeu Mezquida a la campanya de Compromís al Cap i Casal—. No obstant això, no totes les nostres ciutats presenten la mateixa orografia ni les idònies condicions que té València per a l’ús de les bicicletes.
Ací, a l’Argentina, he vist per primera vegada a la meua vida el que suposa un Estat vertaderament solidari i on la concepció de ciutadania es posa per damunt de tot. Així, a banda que tota l’educació pública —universitats inclusive— són 100% públiques i gratuïtes, el transport val —equiparant el cost de la vida— molt més barat. Per exemple, agafar l’autobús pot costar uns 20 pesos argentins (com uns 40 cèntims d’euro ara mateix, això sí, tenint en compte la devaluació que viu la moneda). La targeta —vàlida a tot el territori nacional —(igualet que a l’Estat espanyol, on un jove madrileny paga 20 euros per transport il·limitat i un jove paga a la ciutat de València a 7.50 euros 10 viatges de bus) permet la major part de les persones arribar als seus llocs d’estudi o de treball i impedeix que ningú es quede sense poder laburar.
Baixar gradualment els preus del transport públic —metro, bus i tramvia— ha de convertir-se en una prioritat per a qualsevol govern de canvi, complementàriament a l’aposta per la bici en aquelles ciutats on siguen viables els carrils bici. Altrament, no podem quedar-nos en la baixada dels preus, perquè ens quedaríem en canvis superficials sense arribar a les qüestions estructurals. Què injust que una persona arribe a casa en cotxe en un quart d’hora i altra que no té cotxe arribe en 40 minuts, no? La lluita per una major eficàcia i, sobretot, una major eficiència del servici ha de ser un punt de partida per garantir el dret de totes les ciutadanes a tenir temps per elles mateixes.
De vegades, no hi ha res més radical i revolucionari que fer complir els drets humans. I és que, com diu l’article 24 de la Carta dels Drets Humans de l’ONU “tota persona té dret al descans i al temps lliure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdicament pagades”. Per què qui no pot pagar-se un pis a València i viu a l’àrea metropolitana ha de tenir menys temps per estudiar, llegir, investigar i desenvolupar-se intel·lectualment i acadèmica? Sols atacant el món de dues velocitats i dos ritmes diferents que volen crear (intel·ligència i no-intel·ligència, coneixement i no-coneixement) anirem a l’arrel del problema, i aconseguirem, com canta Xavi Sarrià, alliberar-nos.
