“No quedan días de verano”, que observa aquella cançó d’Amaral, i que ens remet a la depressió postvacacional. “L’estiu és sempre millor del que podria ser”, que ens recorda l’assagista nord-americà Charles Bowden. El cert és, que des d’un punt de vista d’actualitat política, aquest període sol ser força atípic, marcat per unes merescudes vacances, i especialment per una necessària treva en afers complicats que ens hauria de permetre anar més relaxats. La vida política oficial s’esvaeix per esdevenir un erm de declaracions d’interès discutible en pantalons curts; els periodistes amb més pes a les redaccions desconnecten, i l’actualitat tendeix a posar amplificador a afers intranscendents mentre que els problemes de fons solden deixar-se aparcats en el mateix punt on els havíem deixat. En altres paraules, tots tenim assignatures pendents, i tots experimentem aquella mandra infinita en moments en què ens veiem exposats a les temptacions del –en termes de Cesare Pavese- “Bell Estiu”.

Els mesos de juliol i agost de l’any passat van ser especialment complicats. Si ho recordeu, vam assistir a una batalla subterrània pel control de l’espai públic entre estols d’ultradretans que es dedicaven a fer incursions nocturnes contra els pobles catalans per vandalitzar simbologia sobiranista o en defensa dels presos polítics. Es tractava d’accions relativament ben coordinades i que responien a una clara estratègia política que enguany, si bé no ha desaparegut, sí ha minvat considerablement. Es tractava de generar prou tensió política per justificar un major grau d’intervenció política de l’estat, i potser generar algun accident del qual treure’n profit. És de suposar que aquesta mena d’accions no van assolir els resultats esperats, i que quan Cs ho va tornar a intentar a cara descoberta, van fracassar obertament.

Aquestes darreres setmanes, en canvi, si bé l’aparell de l’estat i els seus col·laboradors o ximples útils no han abandonat l’objectiu, han preferit modular altres tàctiques més subtils en la seva infatigable guerra de desgast contra un independentisme que, mal que pesi, continua essent majoritari, i hegemònic fora de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I s’ha optat per una guerra mediàtica i econòmica que ha tingut la capital catalana com a epicentre. Les exageracions sobre la delinqüència comuna, la voluntat de fabricar un estat d’inseguretat, les sospites fonamentades sobre l’acció dels serveis secrets a l’hora de generar aquest clima d’inquietud, han ocupat desproporcionadament les planes dels diaris i unes xarxes socials que cada dia que passa més tòxiques es fan. L’estratègia d’AENA de provocar conflictes laborals també han representat un atac a la principal infraestructura de comunicacions del nostre país. Tanmateix, més enllà d’un cert deteriorament de la imatge de Barcelona, les coses no han anat més enllà, i els informes econòmics elaborats per professionals independents no registren una gran afectació. Probablement, l’estat està fent un esforç més gran per convèncer els propis convençuts que per fer dubtar els dubtosos o propiciar un canvi d’opinió global. Mentre hi hagi presos polítics, una manipulació flagrant de les mateixes normatives a fi d’utilitzar l’estat per a fins partidistes, mentre Espanya no sigui capaç d’oferir altra cosa que repressió o incòmodes silencis, aquesta mena de tàctiques no només es revelen poc útils, sinó que resulten contraproduents.

Un altre front d’aquesta guerra bruta i certa addicció a les clavegueres és l’espectacle ofert per Espanya Global, en mans d’un fanàtic com Borrell i una experiodista sense escrúpols com Irene Lozano. Això ha propiciat incidents lamentables com el de reivindicar l’alliberament de París per la Nueve, una companyia de republicans exiliats on hi predominaven catalans, valencians i bascos als quals l’estat els havia tret la nacionalitat espanyola –i que va ignorar i menysprear després del suposat restabliment de la democràcia-, tot propiciant, un cop més, un ridícul internacional antològic. És molt preocupant, d’altra banda, com bona part de l’establishment acadèmic espanyol, amb bona part dels meus col·legues en el camp de la historiografia, cada vegada més estan assumint les tesis d’un revisionisme històric molt en la línia de Pío Moa o César Vidal, que assumeixen sense complexos la banalització de la dictadura com van fer durant el franquisme personatges com Juan José Linz, Gonzalo Fernández de la Mora o l’inefable Ricardo de la Cierva, la Irene Lozano de Manuel Fraga Iribarne. En aquest sentit, aquest conjunt de tergiversadors contemporanis, encarregats de blanquejar una Transició que ha esdevingut l’actualització del sistema operatiu instal·lat a les institucions espanyoles el 1939, no fan altra cosa que imitar el paper de la intel·lectualitat espanyola: salvar el seu statu quo davant del perill d’una purga, com ha passat amb els dissidents. En bona mesura, això que està passant en el camp de les idees i la historiografia hispànica és molt preocupant en tant que apuntala un sistema corrupte, desesperat per mantenir l’herència del franquisme.

És més preocupant, tanmateix, el que s’ha anat observant en el camp sobiranista. Hi ha hagut un excés de disputes públiques entre els diversos sectors polítics, tot mostrant certes febleses i contradiccions. També resulta desconcertant la veu que s’està donant a cert independentisme “identitari”, que aposta per un nacionalisme clàssic i excloent que ens remet a l’Estat Català de la dècada de 1930. Les polèmiques sobre el paper de la llengua, amb cert catastrofisme sobre la desaparició del català implica afeblir un republicanisme cívic i plural, que té en la ruptura amb Espanya l’esperança de bastir un país completament democràtic i inclusiu. Caldrà restar amatent a aquesta deriva i veure si és fruit d’una evolució psicològica a causa de la repressió, o simplement es tracta d’un corrent potenciat per un unionisme intel·ligent, capaç d’explotar les contradiccions que posseeix qualsevol moviment de masses.

Tanmateix, en tot aquest conjunt de moviments tàctics, entre la boira d’un estiu on no ha passat res transcendent (i si ha passat, ho desconeixem) la crua realitat és que Espanya continua incapaç de tenir un govern, sense que calgui tenir massa imaginació sobre el perquè. La monarquia i l’establishment ha vetat la presència de Podemos perquè, malgrat totes les febleses i fragilitats del partit, no és una força del règim. Malgrat les vergonyoses renúncies públiques, no és clar que accepti mantenir la repressió contra l’independentisme. Malgrat els plantejaments tímids en matèria socioeconòmica, no és clar que renunciï a fer polítiques d’esquerra socialdemòcrata, en contra de l’Ibex 35 i de l’ortodòxia ordoliberal de l’eix Brussel·les-Berlín. La realitat, també, és que la monarquia està passant per uns moments difícils, amb qüestionaments creixents i tan significatius que no s’explica els ingents esforços per blanquejar o escamotejar la seva crisi. La realitat, finalment, és que ens trobem en un context internacional complex i conflictiu, on pot passar de tots –inclosa una crisi institucional forçada pel frau electoral del 2 de juliol (quan a diversos representants electes se’ls ha negat a prendre possessió del seu escó) o les possibilitats d’un Brexit sense acord. I les crisis internacionals, amb canvis d’aliances i intervencions de potències estrangeres, sempre són un factor de desestabilització extra als mals del malalt espanyol.