Diumenge 08 Desembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Fronteres: permeabilitat per les armes i els capitals, murs per a les persones

    XXXIV edició del Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau

    Del 4 al 10 de juliol al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès

    BLOC 1: LA INVENCIÓ DEL MAPA I LA IMPOSICIÓ DELS TERRITORIS SOBRE LES PERSONES

    Divendres 5 de juliol

    L’endemà divendres vam poder escoltar cinc conferències més del XXXIV Curs d’Estiu protagonitzades por experts de reconegut prestigi com Oscar Jané (UAB), Borja Franco (UNED), José Ma Perceval (UAB), Luis Bernabé Pons (U. de Alicante) i Youssef al Alaoui (U. de Rouen).

    L’última conferència, celebrada a les 16.30 de la tarda, va anar a càrrec de Luís Bernabé, expert islamòleg de la Universitat d’Alacant. La premissa d’aquesta conferència era clara: les religions creen fronteres amb molta més força que la cultura. La primera frontera de l’Islam és el temps: abans de Mahoma, que significa l’any zero, és temps d’ignorància. La segona frontera de l’Islam és la sang, un estil de societat tribal i familiar propi de la regió aràbica. Aquestes fronteres sanguínies definien a qui pertanyia cada tribu, explicava Luís Bernabé.

    Això s’explicava amb l’origen de la religió islàmica: que té lloc a La Meca, una ciutat de trànsit, cosmopolita. Però Mahoma va haver de fugir a Medina, una ciutat àrab, de tribus, no cosmopolita com era La Meca. I això és el que el va portar a convertir l’Islam en una religió tribal, per convèncer, continuava el reconegut islamòleg.

    Respecte a l’expansió de l’Islam, Luís Bernabé va explicar com en l’Islam no es reconeixen fronteres internes, ja que hi ha un reconeixement de compartir la mateixa religió, més enllà de conflictes polítics. En l’aspecte ofensiu, el Gihad era un element purament defensiu, va aclarir Luís Bernabé. La Guerra Santa contra territoris no islàmics estava prohibida però, amb el pas del temps, es va deformar el concepte per justificar l’expansió de l’Islam.

    Acabant amb un comentari d’actualitat, el professor Bernabé va explicar que les autoritats islàmiques actuals no reconeixen el Gihad que pregona Estat Islàmic, ja que aquest requereix una provocació prèvia. De fet, les autoritats religioses de l’Islam es mostren molt recelosos dels joves que han abraçat l’Islam amb finalitats violentes, denunciant la seva ignorància respecte a les escriptures sagrades, va concloure Luís Bernabé.

     

    BLOC 2: LES FRONTERES POLÍTIQUES QUE DIVIDEIXEN EL PLANETA

    Dissabte 6 de juliol

    Durant el cap de setmana vam poder escoltar expertes de reconegut prestigi. Les conferències de dissabte van comptar amb Serena Naudin (U. París 8), María Isolda Perelló (U. de València), Julieta Fuentes Carrera (Consejo Nacional de Ciencia y Tecnología del Gobierno de México), Pastora Filigrana (Abogadas – Sociedad Cooperativa Andaluza) i Javier Martín (Agencia EFE) i van formar part del bloc de temàtic “Les fronteres polítiques que divideixen el planeta”.

    Séréna Naudin va ser la primera conferenciant de dissabte el matí. La seva ponència titulada “Si ets negre, ets migrant: treball col·lectiu amb demandants d’asil sobre els reptes de la categorització de la societat francesa” va començar a les 9.30 del matí i tenia com a objectiu explicar els resultats d’un treball col·lectiu començat en un curs de francès per a sol·licitants d’asil.

    El punt de partida de la seva conferència considerava que les paraules que utilitzem en el nostre dia a dia fabriquen alteritat. Quina diferència hi ha entre immigrants i exiliats polítics? El llenguatge que utilitzem categoritza i demonitza als grups humans, explicava Séréna Naudin.

    El treball realitzat amb les persones migrants evidenciava que la paraula “migrant” és una paraula desconeguda per ells, de la qual no en saben el significat exacte, alhora que la perceben com una eina de menyspreu. Assimilen la paraula amb dades econòmiques. Altres incidien en l’ús de la paraula per diferenciar persones. “Un blanc que va a Àfrica a fer diners no se’l diu migrant, però també ho és, no?” vam poder sentir d’un testimoni recollit en el treball de Séréna Naudin.

    Les conclusions de la doctoranda van ser clares: els sol·licitants d’asil no es reconeixen en l’etiqueta migrant i etiquetar-los com immigrants, refugiats, exiliats, migrants o expatriats invisibilitza les seves experiències, que són molt diferents. La solució rau en tractar a la gent com subjectes humans, reconèixer les seves experiències.

    Pastora Filigrana començava la seva conferència definint-se com “l’advocada dels pobres, l’advocada de les persones que han estat excloses del dret”. La ponència, titulada “La repressió a formes de vida diferents”, partia d’una premissa molt senzilla: la repressió al diferent, a la gent dels marges, busca evitar que les seves formes de vida alternatives, solidàries o mutualistes, posin en perill l’statu quo.

    El capitalisme funciona utilitzant els recursos naturals com si fossin indefinits. La naturalesa és finita i nosaltres formem part d’aquest sistema natural. Per tant, el discurs capitalista d’acumulació de riquesa només es pot sostenir mitjançant la distinció d’humans de primera i humans de segona, definits com a desposseïts, inferiors o que no mereixen els recursos. Qui té els privilegis són els blancs occidentals, cristians, homes, adults, heterosexuals i de classe alta. Un ésser humà molt ben definit. “I com menys t’adaptis a aquest estàndard, més violència rebràs en la teva vida”, explicava l’advocada.

    Aquesta violència pot adoptar moltes formes: la invisibilització, la construcció de discursos que criminalitzen o generalitzant característiques atribuïdes, etc. No es criminalitza per fets, sinó formes de ser, per qui són, no pel que fan. “Perquè aquestes formes de vida o pensament diferent són amenaces pel poder?”, preguntava Pastora Filigrana.

    Perquè el poder sorgeix en la creació dels estats nació, el capitalisme, l’imperialisme i l’espoli dels béns dels altres territoris del món, continuava l’advocada. La idea és anihilar el diferent, com fa la inquisició amb els moriscs, sefardites, jueus, etc. En el cas dels gitanos es pretenia que entressin a formar part del sistema capitalista, que es tornessin sedentaris i entressin en el mercat de treball. El treball pot ser una manera més de limitar a les persones.

    Les formes de vida diferents, la cooperació, l’autogestió, la solidaritat i dissidència política són formes de mutualisme que indiquen sortides i alternatives a la forma de vida de l’statu quo: són una amenaça, ja que pregonen que som una societat que es necessita, que trenca amb els discursos actuals. “Cal parlar amb els marges, crear respostes comunes i entrar en contacte amb aquests grups”, concloïa Pastora Filigrana.

    L’última de les conferències del passat dissabte va posar el focus en la Líbia actual de la mà de Javier Martín, de l’Agència EFE. El reconegut periodista, recentment guardonat amb el premi Cirilo Rodríguez, va oferir una conferència titulada “Refugiat polític i exiliat econòmic. Diferències de drets?”

    La ponència va servir per posar sobre la taula el terme “hetarquia”, concepte oposat a “jerarquia”. Hetarquia serveix per definir un espai en el que desapareix l’estat, on no hi ha govern, ni poder efectiu sobre el territori. Qui controla el territori són milícies, grups armats, per tant, Líbia ha de ser considerat un país d’hetarquies.

    Aquests grups s’empoderen en la guerra que hi ha hagut a Líbia, és una constant que es repeteix al llarg de la història de la humanitat. “En el moment actual la guerra es fa amb “delegacions”, amb paramilitars o empreses privades que lluiten al límit de la ètica. D’aquesta manera és té llibertat per fomentar la violència sense haver de rendir comptes”, explicava Javier Martín.

    Líbia és un país en aquesta situació, un país clarament dividit en el que hi participen de forma, més o menys velada, països com Turquia, Itàlia, Emirats Àrabs, Estats Units, Rússia o França. A ells s’hi sumen els gihadistes, també presents en el sòl libi.

    El cas del govern de Trípoli resulta exemplificant, explicava el periodista. El govern es forma sota auspici internacional per justificar que l’ajuda internacional enviada tingui un receptor reconegut i serveixi per lluitar contra la ciutat veïna de Sirte, ocupada pels gihadistes. Se’ls va derrotar gràcies al material rebut i l’ajuda de tropes d’elit franceses. La ciutat de Trípoli, però, està controlada per desenes de milícies, no per aquest govern. Trípoli, a dia d’avui, també és una hetarquia. Hi ha un govern que existeix i internacionalment funciona (o ho fa veure), però és la milícia qui controla la política del país o la major part d’ell. “L’ONU finança aquestes milícies que cometen crims contra la humanitat però que no poden ser jutjades, ja que no són del govern”, concloïa Javier Martín.

    BLOC 3: LES FRONTERES SIMBÒLIQUES

    Diumenge 7 de juliol

    D’altra banda, les ponències del diumenge van comptar amb persones expertes com Valeria Verdolini (Università degli Studi di Milano), Zaida Muxi (Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona), Joaquin Gairin (UAB), Maria José Aguilar (U. de Castilla La Mancha), Irantzu Varela (Faktoria Lila) i Joan Benach (UPF).

    Diumenge a la tarda va tenir lloc la conferència d’Irantzu Varela, que portava per títol “Fronteres morals i gènere”. La definició de frontera feta per la feminista basca es va dividir en tres premisses: totes les fronteres són inventades, totes les fronteres les defineix el poder hegemònic i totes les fronteres es defineixen per assenyalar la subalternitat. D’aquesta manera es defineix quina és la identitat real i moralment acceptada, confrontada amb la dels “altres”.

    La societat i el poder enfoquen la seva acció en definir com s’ha de viure, en establir fronteres entre allò acceptable i allò no acceptable. I d’igual manera que les fronteres són inventades i definides des del poder, els gèneres són inventats i definits des del poder. La feminitat ha estat utilitzada per limitar què poden fer les dones, assenyalava amb fermesa Irantzu Varela.

    Totes les fronteres es delimiten per retenir i contenir. On acaba la frontera acaba la identitat i comença “l’altre”. Això es pot fer servir tan en la frontera de Ceuta i Melilla com en la frontera de gènere. Hi ha una obsessió en la societat per a que la gent es defineixi d’alguna manera o altra.

    Sobre les estratègies de protecció de les fronteres de gènere, Irantzu Varela explicava que, actualment, s’està tendint a fer que el gènere es justifiqui en la naturalesa, com una manera d’assenyalar que la protesta del feminisme és exagerada, que va massa lluny. En el moment en què assumeixes una diferència crees una frontera, una d’hegemònica i una d’alterna, afirmava. Els sistemes d’opressió sempre han utilitzat arguments científics per justificar la dominació, per marginar negres, dones, diferents sexualitats, etc., “no és cap novetat” continuava l’activista feminista.

    Per concloure la seva ponència, Irantzu Varela va definir amb claredat el camí a seguir: un feminisme interseccional. El feminisme interseccional és el feminisme que es mobilitza contra totes les formes d’opressió del sistema capitalista, contra el racisme, la LGTBIfòbia, l’antifeixisme, etc., concloïa.

    La segona part de la conferència “Fronteres morals i gènere” va anar a càrrec de María José Aguilar, Catedràtica de Treball Social de la Universitat de Castilla La Mancha. La ponència va començar amb una pregunta retòrica que va servir per començar a parlar de les fronteres simbòliques i morals: “¿Per què la nostra empatia és selectiva?”.

    Les fronteres simbòliques són utilitzades per diferenciar-nos d’altres éssers humans, però quan aquestes fronteres permeten diferenciar a grups passen a ser fronteres morals. Les fronteres morals són línies de separació simbòliques que delimiten la comunitat moral d’un determinat grup social i defineixen a qui apliquem normes de justícia, per qui estem disposats a sacrificar-nos o invertir temps i recursos, per qui sentim compassió o empatia o de qui ens sentim responsables, assenyalava María José.

    Les fronteres morals es construeixen materialment, però també per pràctiques i conductes discriminatòries quotidianes i també des del discurs de la “mediapolis” (el discurs institucional, mediàtic i l’autocomunicació de masses, la gent en el dia a dia). A la mediapolis s’estableix la distància social adequada que ens permet sentir compassió per les persones. “Podem sentir pena sense compromís. És part del sistema de dominació del racisme”, comentava María José Aguilar.

    “Però també existeix un racisme democràtic”, continuava. Existeix un moralisme en el marc democràtic, de presència transversal, i que adopta formes de la dreta (més freqüent) però també de l’esquerra. Aquest racisme té manifestacions subtils i explícites alhora, que es justifiquen en una espècie de “sentit comú”. La funció del racisme democràtic es generar indiferència entre la població.

    A mode de conclusió, la catedràtica va explicar que les fronteres morals es construeixen des de dos enfocaments: l’enfocament securitari (l’enemic migrant) o l’enfocament humanitari (compassió sense compromís).

    La darrera ponència del diumenge va comptar amb Joan Benach, Catedràtic de Sociologia i Salut Pública en el Departament de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra. Sota el títol “La frontera de la salut com a dret humà: causes de la salut col·lectiva, desigualtats i mercantilització de la sanitat” l’expert en sociologia de la salut va voler aclarir conceptes de salut i salut pública, amb les seves definicions i les característiques fonamentals sobre les desigualtats en salut i les seves causes.

    Hi ha tres maneres d’entendre la salut, continuava. Primer, la salut dels individus, una salut en termes individuals. En segon lloc, la salut pública, una salut col·lectiva. Dins aquest punt hi ha l’atenció a la mort, la malaltia crònica o aguda, molt visibles totes ells, però també les malalties no registrades, les silencioses, la població vulnerable o la població exposada. I una tercera manera: la salut dels grups socials, basada en costums, en els recursos disponibles i posant atenció a les diferències socials.

    Existeixen determinants de salut intermitjos, explicava Joan Benach. Es tracta de les condicions de treball, els ingressos, l’habitatge, l’entorn residencial, etc. Però a aquests s’hi sumen determinants estructurals en les desigualtats de salut: la classe, el gènere, l’edat, l’ètnia, etc., i també la cultura, les polítiques públiques, el govern, les polítiques macroeconòmiques, etc. És per això que, tradicionalment, la investigació mèdica s’ha centrat en les causes properes, les relacionades amb infeccions, hàbits, etc. Però sovint “les causes de les causes” no són tingudes en compte. Es donen consells per mantenir una bona salut, però moltes vegades tot es redueix a una cosa: “no siguis pobre”, assenyalava amb severitat.

    La ponència va continuar amb el debat sobre l’esperança de vida. L’any 2017 es va registrar una diferència de 35 anys d’esperança de vida entre els països més rics i els països més pobres. Tenim més riquesa material però no millorem la qualitat de vida de la humanitat general. “És la desigualtat de la riquesa el que explica això, ja que com major desigualtats pitjors índex de salut”, continuava el catedràtic.

    Els problemes de salut no són només entre pobres i rics, sinó que són graduals. Les millors situacions socioeconòmiques generen millors condicions de salut i viceversa. I entremig també hi ha diferències graduals. “Actualment, però, les desigualtats augmenten, en ves de reduir-se”, afirmava.

    “La injustícia social està matant a la població a gran escala i la reducció de les desigualtats de salut és un imperatiu ètic”, continuava. L’obesitat, per exemple, s’ha convertit en una epidèmia global, fet que s’explica pel fàcil accés a aliments rics en greixos i sucres. I, en aquest context, es produeix el procés de privatització sorgit de l’onada neoliberal dels anys 80. “Però l’atenció sanitària és un bé públic, no una mercaderia, per tant, és un dret universal que no pot ser restringit”, concloïa.

    BLOC 4: EL NEGOCI DE LES FRONTERES. SEGURETAT, MURS I TRAFICANTS DE PERSONES

    Dilluns 8 de juliol

    El dilluns van tenir lloc cinc conferències més del XXXIV Curs d’Estiu a mans d’experts de reconegut prestigi com Anna Surinyach (Revista 5W), Karlos Zurutuza (Jot Down), Xavier Oliveras (Colegio de la Frontera Norte de México), Hernán Cortés (Intermón Oxfam) i Ainhoa Ruiz (Centre Delàs).

    Karlos Zurutuza, periodista de Jot Down, va agafar el relleu a Anna Surinyach i va oferir una ponència titulada “El meu veí trafica amb persones. L’impacte de les màfies del contraban d’éssers humans entre la població líbia”. La conferència va començar amb una aclaració important: Líbia és un país molt complex, format per tribus àrabs, berebers, tuaregs, toubous i el país s’articula en base a aquestes tribus.

    Líbia ha estat un país creuat per rutes migratòries durant tota la seva història, amb mercaderies com esclaus i or, especialment. Després de l’ocupació italiana, el país es va proclamar independent i, amb Gadafi, les tribus més afins van ser incorporades a l’administració, enormement rica gràcies al petroli, explicava el periodista basc. De fet, els treballs més durs són fets, encara avui, per turcs, paquistanesos, egipcis o marroquins, mentre que les feines més ben remunerades es reserven pels libis.

    Líbia és un estat fallit per dir-ho simplement, però és un estat fallit format per molts estats fallits, continuava Karlos Zurutuza. La costa de Trípoli està formada per ciutats estats, amb Zuwarah com a espai preeminent pel que passen les migracions i única ciutat bereber de la costa. La seguretat és el principal problema de Líbia, la impossibilitat de fer vida normal a tot el país. L’economia també ha experimentat greus problemes, amb la seva moneda, el Dinar, molt devaluada. A tots els problemes de Zuwarah s’hi suma l’arribada de milers de subsaharians, els quals són ben acollits i treballen en les poques feines disponibles de la ciutat, comentava el periodista.

    Parlant sobre el tràfic de persones, Karlos Zurutuza explicava com a Zuwarah es va organitzar una milícia d’emmascarats que lluitava contra els traficants d’esclaus i protegia als migrants del tràfic. Aquests contrabandistes de persones van sorgir arran de la descoberta de xarxes mafioses de Malta que s’enriquien amb el petroli extret de manera fraudulenta de Líbia. “Com a resultat d’això, qui traficava amb petroli es va passar al contraban de persones per mantenir els ingressos”, concloïa Karlos Zurutuza.

    BLOC 5: FRONTERES PER ALS DRETS HUMANS: MIGRACIONS I NOUS POPULISMES

    Dimarts 9 de juliol

    Dimarts, dins el bloc temàtic “Fronteres per als Drets Humans: migracions i nous populismes”, van tenir lloc cinc conferències més del XXXIV Curs d’Estiu dutes a terme per experts com Pablo Alonso (Refugees Welcome), Amadou Bocar Sam (Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat.), Simona Skrabec (UOC), Blanca Garcés (CIDOB) i Cristina Mas (Diari ARA).

    El dimarts al matí vam tenir l’oportunitat d’escoltar a Amadou Bocar Sam, de l’Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat i Medalla d’Or al Mèrit Cívic 2018 de l’Ajuntament de Barcelona. La història d’Amadou també el va portar a formar part de la il·legalitat. Va fer tot el recorregut des d’Àfrica occidental fins a França i allà, tot i arribar amb avió i el visat en ordre, va ser seguit i registrat per la policia francesa només aterrar. “Era sospitós per ser l’únic negre d’un avió”, explicava amb seriositat.

    Anys més tard, el 2011, va creuar la frontera amb Espanya i es va instal·lar aquí, explicava. A Europa construïm una escala de valor dels éssers humans, gent de primera i gent de segona. No importa si es fuig d’una guerra, la fam o la destrucció, no per això se’ls dispensa millor tracte als refugiats, continuava Amadou Bocar.

    Els joves no tenen cap perspectiva de futur a Àfrica, per la pobresa, per l’expoli, pel mal govern. Per tant, emigrar és una opció habitual per ells. “Mucho dinero o una tumba muy lejos” és un lema que es pot sentir amb freqüència, qualsevol cosa és millor que quedar-se a l’Àfrica i tenir “una mort lenta”, explicava l’activista. Hem d’entendre les greus carències que hi ha a Àfrica per comprendre les causes de l’emigració.

    “Tot i això, la immensa majoria de les migracions es queden a Àfrica, no hi ha cap invasió d’Occident”, continuava. A més, els joves tenen molt poca informació dels llocs on van, només els motiva trobar una vida millor. Segons l’ONU, el 2018 van arribar 53.269 refugiats, a l’Europa del sud, però en van morir 1.492 en el trajecte. I en aquest recorregut de la tragèdia els nens són els més vulnerables, les víctimes de l’explotació, els abusos, la fam, etc.

    Les xarxes familiars són molt importants per explicar les migracions. Però sinó, són acollits en centres d’internament, en acollides humanitàries o, si no hi ha alternativa, en assentaments improvisats. La situació és molt dura, però hi ha molts pocs retorns. A més, als països d’origen els reben fredament: “Per què has tornat tu? No ho has aguantat?”, explicava l’activista. S’ha de ser conscient de les causes de les migracions i entendre les nostres responsabilitats. També cal lluitar contra els rumors, és un deure que tenim, explicava per concloure Amadou Bocar.

    CLAUSURA I CONCLUSIONS

    Dimecres 10 de juliol

    I, finalment, el dimecres 10 de juliol vam arribar al final de la XXXIV edició del Curs d’Estiu. Durant aquest últim matí vam poder escoltar la conferència de Luca Gervasoni, codirector de NOVACT i president de Lafede.cat, i la conferència de clausura d’Arcadi Oliveres, president de la Universitat Internacional de la Pau.

    El president de la Universitat Internacional de la Pau, Arcadi Oliveres va oferir l’última conferència del Curs d’Estiu 2019, sota el títol “Murs per a una humanitat que pateix darrere les tanques”. Donat que l’experiència de l’Arcadi Oliveres amb les fronteres ve de lluny, amb trobades amb les forces de seguretat de la Guàrdia Civil, la frontera Israel – Palestina o l’aeroport de Nova York, la ponència va comptar amb anècdotes molt il·lustratives com quan el 1972 va ser retingut per transportar publicacions sobre Lluís Maria Xirinacs.

    En primer lloc, el president de la Unipau va voler deixar patent que la gent fuig dels seus països per molts motius. La fam per exemple. Segons l’ONU, cada dia moren al món 25.000 persones de gana. Una lluita que no rep els recursos necessaris de les Nacions Unides, ja que les xifres econòmiques requerides per posar-hi final no arriben ni a l’ínfima part que es necessita. Concretament el maig del 2008 l’ONU va calcular que l’erradicació de la fam mundial es podria aconseguir amb una inversió de 50.000 milions de dòlars. La resposta dels governs occidentals va ser de 12.000 milions de dòlars, molt menys del necessari. Alhora, aquests mateixos governs van destinar 10.000 bilions per rescatar els bancs i altres empreses. “Vivim en una economia criminal, perquè amb aquests diners destinats al sistema financer es podria haver acabat 200 vegades amb la fam al món”, exclamava. Empobrim els països i els robem els recursos des d’Occident, com fa Espanya amb la pesca a Àfrica, per exemple i, a més, beneficiem a empreses com Samsung o Bayer que exploten als treballadors de tot el món, explicava el reconegut activista.

    Però les diferències no només es manifesten entre països del nord i països del sud, sinó que també dins dels nostres propis països. Els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. “Les 26 persones més riques del món tenen els mateixos ingressos que la meitat de la població mundial, 3.800 milions de persons, segons càlculs d’Intermon Oxfam”, assenyalava Arcadi Oliveres.

    D’altra banda, la inversió en armes i la preparació de guerres és constant i els diners destinats a aquesta activitat podrien erradicar la pobresa mundial més d’una vegada. “La Marató de TV3, per exemple, recapta uns 10 milions d’euros en un dia, mentre que el Ministeri es gasta 52 milions d’euros al dia en armament i defensa. I el rei, tan l’emèrit com l’actual, formen part del circ de la venda d’armes”, continuava explicant.

    “La Unió Europea té una gran responsabilitat en aquestes desigualtats, ja que els somnis sorgits del final de la Guerra Freda han quedat frustrats. Hem creat l’Euro, una política monetària comuna, però no s’ha creat una política social comuna”, continuava l’activista. Parlant sobre el cas de Grècia, Arcadi Oliveres va assenyalar la implicació de polítics com Jean Claude Juncker, Mario Draghi o Cristine Lagarde, tots ells provinents del món financer, en el control econòmic del país hel·lè.

    “Cal canviar a partir del coneixement que adquirim del món que ens envolta, tot i haver-hi una maquinària destinada a enganyar constantment a la població. És un dels reptes més urgents que tenim. Podem saber què passa, però la majoria de la gent prefereix gastar el seu temps en altres coses. També cal canviar el sistema capitalista, ja no serveix, genera desigualtats i destrueix el planeta. Necessitem un model cooperatiu, solidari”, concloïa Arcadi Oliveres, donant per acabat el Curs d’Estiu d’enguany.

    6,120FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,585SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca