Amb 86 anys acabats de fer, Roman Polanski està d’actualitat per partida doble: perquè presenta al Festival de Venècia la seva darrera producció, J’accuse, que se centra en el cas Dreyfus, i perquè és un dels personatges del Hollywood de finals de la dècada dels seixanta que apareixen a l’últim film de Quentin Tarantino, acabat d’estrenar, Once Upon a Time in Hollywood. És un bon moment per dedicar una completa retrospectiva, amb una vintena de llargmetratges i una selecció de curts, a un dels directors contemporanis més interessants i encara en actiu, amb una filmografia ben eclèctica que va passar per Hollywood, fins que problemes legals el van obligar a retornar a Europa per seguir la seva carrera, i amb una destacada aliada els darrers temps: la seva dona i musa Emmanuelle Seigner.

En l’inici de les seves memòries, Roman Polanski explica que sempre ha vist borrosa la línia que separa la fantasia de la realitat. Efectivament, l’enorme influència que ha tingut la seva atzarosa vida en la seva obra així ho corrobora. L’Holocaust nazi marca decisivament la seva joventut i constitueix una de les claus del seu univers fílmic: amb personatges sovint immadurs i oprimits per un grup, els quals es mouen entre l’absurd i el desconcert, i han de remar contra la fatalitat.

El concepte que el cineasta d’origen polonès té del cinema com a espectacle, unit a una visió personal del món i un gran domini de la tècnica, el porta a Hollywood; però, quan ja hi estava plenament instal·lat, el trauma de l’assassinat satànic de la seva esposa, Sharon Tate, i una ordre de detenció per estupre el fan fugir dels Estats Units cap al Vell Continent, on s’adapta al sistema europeu de coproducció i on segueix realitzant històries amb personatges en destrets que han de bregar amb temes com la humiliació, els mecanismes de poder i de domini, o la fusió íntima entre el sexe i la mort, per seguir construint una de les obres més intenses i aplaudides del cinema modern.

Nascut a París el 1933 en el si d’una família d’emigrants jueus polonesos que poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial retorna a Polònia, i per tant en pateix els estralls. Polanski es forma a l’escola de cinema de Lodz, com el seu compatriota Krzysztof Kieslowski. Ja amb el seu primer llargmetratge, El cuchillo en el agua (1962), rodat a Polònia i nominat a l’Oscar al millor film de parla no anglesa, crida l’atenció i travessa fronteres, mostrant la seva predilecció pels ambients claustrofòbics i malaltissos.

Immediatament després roda al Regne Unit Repulsion (1965), amb una estrella internacional com Catherine Deneuve, i Cul-de-sac (1966), amb Donald Pleasence, que li obren les portes de Hollywood, on el 1967 realitza El baile de los vampiros, que coprotagonitza amb la que es convertiria en la seva dona, Sharon Tate, i Rosemary’s Baby (La semilla del diablo) (1968), que el consagra definitivament. El brutal assassinat de la seva esposa provoca una aturada en la seva carrera, que reprèn amb dos fracassos comercials, Macbeth (1971) i Che? (1972), fins que retroba l’èxit amb la seva particular visió del cinema negre clàssic a Chinatown (1974).

Les dificultats per tirar endavant el projecte de Pirates (que finalment realitza el 1986) el porten a rodar Le locataire (El quimérico inquilino), un nou fracàs comercial, el 1976 a Europa, on s’acaba refugiant després de ser acusant de violació d’una menor als Estats Units, i on ha continuat una carrera més intermitent, marcada per la presència de la seva dona Emmanuelle Seigner, amb qui coincideix per primer cop a Frantic (Frenético) (1988), que inclou obres tan notables com The pianist(2002), que li va valer un Oscar a la millor direcció que no va poder recollir personalment.

Sessions de la retrospectiva ‘Roman Polanski, un clàssic modern’: