Pep Prieto (Girona, 1976) és un dels crítics de cinema més actius del país. Podem trobar la seva veu amb regularitat a Rac1 i la seva testa a Betevé. El llibre ‘Al filo del mañana. 50 películas esenciales de viajes en el tiempo’, que ha estat llençat al carrer per l’Editorial UOC, és l’últim fill del crític de cinema. Tal com indica el títol, l’autor analitza els viatges en el temps a través de mig centar de films. Entre ells, Regreso al futuro o Terminator. Ens hem trobat amb Prieto per tal de parlar-ne. Acabem, però, conversant sobre la mort, el cinema i els fills. Aventureu-vos vosaltres, a gaudir de la conversa.

En els últims anys, tal com hem pogut saber per Jorge Carrión, la ficció ha desenvolupat el bucle com a element narratiu.

El bucle s’acaba convertint en gènere per dos motius: El primer és cultural i el segon vital.

Pel que fa a la qüestió cultural, Atrapat en el temps és la pel·lícula que el vàlida com a instrument narratiu. Aquesta film és el primer de la modernitat que li dóna categoria d’estil al bucle. És un clàssic modern que interpel·la directament l’espectador. El viatge en el temps com a concepte; apel·la a la capacitat d’esmenar els errors d’hom, són conceptes que tenen un valor narratiu inqüestionable. En aquest film es poden apreciar.

El segon motiu, el vital, és perquè vivim en bucle. Com a societat hem creat una realitat basada en simulacres, amb mons virtuals i projeccions que es reinicien constantment. Així, coneixem algú a les xarxes, creem un relat amb aquella persona, ho deixem córrer, ens tornem a posar la màscara i hi tornem amb un altre. També per tal com està organitzada la nostra vida. Cada dia és un cicle que es tanca en ell mateix.

Per això aquest gènere és el perfecte mirall. El bucle permet lectures angoixants de la realitat però també fer-ne parodia. La repetició per ella mateixa pot ser terrible o paròdica.

Això per exemple ho veiem a Interstellar.

Sí, però al film de Christopher Nolan hi veiem un altre gran motiu, la recerca del pare com a metàfora de la cerca de Déu. Per més inri és el Pare que cerca la filla, i s’acaben trobant en una habitació. Per això crec que el bucle és tant recorrent. Al filo del mañana també segueix aquesta lògica, però amb una lectura més política. Un fet que m’agrada, ja que la història (al meu entendre) està plena de batalles que encara que les repetíssim les perdríem igualment. L’únic que ens salva és la mort, paradoxalment.

Al final, el viatge en el temps és la negació de la mort, ja que l’interès últim de viatjar en el temps és no morir. La facilitat de trencar la teva línia temporal és, també la de trencar amb la teva data de caducitat.

En aquest sentit podríem entendre el viatge en el temps en un sentit tràgic. És un do i un càstig.

Exactament. Els herois tràgics havien de demostrar el seu heroisme, el seu llinatge, els seus orígens. Si t’ho pares a pensar, sempre perden més del que guanyen els viatgers en el temps. El seu propi desplaçament és angoixant, sempre hauran de fer canvis que els poden perjudicar. A Regreso al futuro, el protagonista viu en una realitat mediocre, viatge al passat i canvia el present però a costa d’uns perills inassolibles, i que posen en perill la seva vida. Per això ens agraden, veiem en aquest intentant permanent per esmenar els errors, les nostres ganes de fer el mateix.

En termes generals, el seu heroisme és accidental, fins i tot la voluntat de viatjar en el temps és accidental. El viatger original, el d’H. G. Welles, ho fa de forma accidental, vol veure l’arcàdia del futur i arriba a un temps en el qual no vol anar. Aquest és el fet interessant el d’un personatge que sempre està evocat a cometre errors.

H. G. Welles fa una crítica política amb la seva novel·la de viatges temporals. 

Un fet que perviu en tota la literatura d’aquest gènere. Des de Mark Twain fins a Terminator (on veiem les màquines guanyar una batalla i la nostra impossibilitat de guanyar-la). El viatge en el temps és una constatació de les nostres derrotes. És un tema apassionant.

Una altra qüestió, que trobo molt bona de les pel·lícules que parlen del futur, és quan ho fan amb els referents de l’any que s’ha fet la pel·lícula.

Exactament. Es produeixen paradoxes molt divertides. Hi ha més pel·lícules per això en les quals es viatja al passat que al futur. És per l’obsessió a revisar-nos a nosaltres mateixos. El nostre afany revisionista. La sensació que vas tenir una cruïlla i et vas equivocar de camí. La possibilitat de refer-nos d’allò que ens hem equivocat és el que ens acompanya tota la vida. Potser això és la maduresa: l’acceptació dels mateixos errors. De vegades es venera molt la joventut, però trobo que el més divertit de tot és cometre errors i saber que t’importen un rave. És el moment en què acceptes que els errors són inesmenables, jo ara sóc més feliç que amb 20 anys. Els viatges en el temps són això.

Aquesta reflexió t’ha fet escriure el llibre?

El gènere m’ha agradat sempre, però el que m’obliga a reflexionar-hi més és la paternitat. D’alguna manera estàs acostumat a estar preocupat de la teva línia temporal. Quan tens un fill la teva línia temporal es desdobla. El discurs pare-fill té molt de sentit, primer com dèiem en el sentit de relació amb la deïtat i després per reflexionar sobre allò de tu que heretés i allò de tu que transmets. Viatjar en el temps també és això; deixar petjada en el món. La maduresa va associada a això. A través del meu fill puc recordar qui era.

Un fill no deixa de ser una màquina del temps ambulant.

En ells no deixes de veure actituds pròpies. En aquest sentit ets l’heroi dels viatges fins que neix el teu fill, que ho passa a ser ell. També és allò d’auto esmenar-te i de poder viure les vides que no has tingut.

Els viatges en el temps s’han convertit en un recurs narratiu. La prova és el que ha passat amb The Avengers, on hi ha un imaginari i apareix el viatge en el temps com a solució narrativa i l’espectador la troba normal. Perquè la veu integrable en l’imaginari del film i també va molt bé explicar la cosa vista. En aquest sentit, per exemple El sexto sentido és un film que juga amb això. El seu èxit es basa en el fet que l’espectador entengui al final d’una manera diferent tota la pel·lícula, com també passa al Club de la Lucha.

La ciència també hi ha ajudat.

Les hipòtesis d’un són els recursos de l’altre. El científic constata i el creador especula. És una relació fantàstica. Un creador cinematogràfic també és un viatger en el temps.

De fet el cinema va fer replantejar la mateixa existència de la mort.

Per mi, el creador és un viatger en el temps. La domesticació del tema és l’essència mateixa de la creació. És la idea de recrear èpoques irrepetibles. La idea de recrear essències de l’individu i la psique. Explorar mons desconeguts. El cineasta comprimeix relats, per tal que l’espectador pugui viatjar a un altre món. La càmera és la màquina del temps. Ens fa veure en una pantalla els nostres problemes i d’alguna manera ens dóna eines per intentar-ho de resoldre.

D’aquesta mateixa manera, els oracles de les històries clàssiques també ens fan viatjar en el temps.

Ens descobreixen la predestinació. Si t’hi fixes, el viatger en el temps intenta demostrar que no està predeterminat. Que té marge de maniobra. El viatger en el temps veu un món que no contempla la seva existència. És la finestra a la cosa prohibida. Desafia el raonament tan catòlic que ens diu que estem predeterminats a morir.

Si ara aparegués una màquina el temps, molts no l’agafarien per no desafiar unes normes que creuen inviolables. Després hi ha els dilemes obvis que se’n deriven, el més clàssic; matar a Hitler milloraria el segle XX? O obriria una cada d’esdeveniment que el farien pitjor? Tot es deriva de la idea que vivim en una presó inviolable.