Dilluns 23 Setembre, 2019

New York, New York

En el llistat de pel·lícules dolentes, i alhora imprescindibles de veure, hi ha Saturday Night Fever, un film de 1977 que inicialment no tenia grans ambicions, i tanmateix, esdevingué un fenomen que probablement marcà una part significativa de tota una generació. Aquesta febre del dissabte a la nit, que catapultà a la fama un joveníssim John Travolta, explicava una història ben simple. Un noi italoamericà de dinou anys, Tony Manero, atrapat en una feina sense futur, en una família que no el comprèn i amb uns amics sense ambició, trenca la seva monòtona existència cada dissabte a la nit com a estrella local del 2001, una discoteca de Brooklyn. La trama és aviat ben poca cosa: noi de classe treballadora viu en un suburbi que l’ofega i vol alguna cosa més. Noi pobre desitja el tan anhelat somni americà simbolitzat pel pont de Brooklyn, que separa la pobresa i manca de perspectives dels barris degradats de l’est de Nova York, amb l’illa de Manhattan, que simbolitza el benestar, l’èxit i el reconeixement que tant anhela. Noi pobre sense més recursos que el seu atractiu físic i les seves habilitats dansaires, coneix noia una mica menys pobre, una mica més gran i amb molta més ambició que ell, l’Stephanie, que finalment s’instal·la a un apartament a l’altra riba del pont. Mentrestant, noi ha de superar un seguit d’obstacles, com el fracàs del seu germà gran d’esdevenir capellà catòlic, uns amics que tracten de lligar-lo a una existència insubstancial, una nòvia que representa un carreró sense sortida, les tensions racials en un territori atomitzat per diverses bandes, tribus i clans urbans, i l’omnipresent pont de Brooklyn, amb un valor simbòlic, que sembla separar un món que esdevé un carreró sense sortida amb un altre que aparentment assenyala cotitzades oportunitats. Molts fracassaran en el projecte, com un amic del protagonista que, també, com a una crua metàfora, s’estimbarà daltabaix d’aquesta imponent obra d’enginyeria d’acer del XIX. Tony Manero, per contra (després de més de quaranta anys crec que es pot fer un spoiler), sí que ho farà, tot just després de renunciar al títol de campió de ball a la discoteca del barri, en favor d’una parella portoriquenya que havia ballat molt millor, a la qual, per un racisme poc dissimulat, els havien negat el primer premi.

Fotografia de l’autor

M’ha vingut al cap aquesta pel·lícula quan tractava de travessar, jo també, aquest emblemàtic pont de Brooklyn. L’esforç és ingent, perquè en els prop de dos quilòmetres del recorregut peatonal que van obrir fa alguns anys, has d’enfrontar-te a la marabunta de turistes, agressives bicicletes, i una munió de nous neoyorkins al més pur estil “manter” que tracten de vendre’t qualsevol souvenir -especialment gorres de bèisbol- i unes apreciades ampolles d’aigua enfonsades en bosses de gel per combatre la calor enganxifosa d’agost. Mentrestant, totes les llengües possibles -molt especialment espanyol, encara que també francès, italià, llengües eslaves, i, perquè no, més català del que podem trobar a la Rambla-. Brooklyn ja no és com el descriu aquell gran èxit fílmic de 1977, i Nova York no és aquella ciutat degradada que exhibia el sinistre cinema de finals dels setanta i tan ben resumida a Taxi Driver. La gentrificació ha fet estralls, i els preus de l’habitatge han foragitat les classes mitjanes de la ciutat, i probablement del barri. 

Fotografia de l’autor

És cert. Manhattan és a l’altra riba, i segueix essent la ciutat que no dorm mai, en l’encertada expressió d’aquella cançó de Frank Sinatra, New York, New Yorkencarregada per a una pel·lícula homònima de Martin Scorsese. Aquesta impressionant metròpoli, en el terme municipal de la qual resideixen oficialment 7,5 milions d’habitants, que s’amplien a més de 14 milions en una conurbació poc més extensa que l’Empordà és aclaparadorament excessiva, en tots els aspectes. I té com a principal espècie invassora els turistes, més de 65 milions anuals, segons llegeixo a l’exemplar del New York Times que agafo de l’hotel. “Ja no em queixaré mai més del turisme a Barcelona”, m’explica una estudiant d’intercanvi que aterra per primera vegada a Times Square, l’epicentre de la invasió. No m’estranya, en comparació, els 8 milions de turistes que rebia la capital catalana l’any 2018. Si seguissim les projeccions estadístiques, indicaria que per arribar al nivell de la ciutat menys nord-americana del continent, caldrien 22 milions, és a dir, gairebé quatre vegades més. I això genera certa sensació d’ofec que percebem els invassors, i imagino, de cert estoicisme emprenyat, els locals.

Em presenten una novaiorquesa autèntica, aquesta espècie en vies d’extinció, casada amb un barceloní que m’obre les portes de casa seva. Amb un peu a cada riba de l’Atlàntic, i per tant, amb dues visions del món més complementàries del que podríem pensar, em pregunta quina és la meva primera impressió sobre la ciutat. Responc amb sinceritat: “una barreja d’estrès i fascinació”, sensacions probablement compartides per la majoria dels residents en aquesta mena de capital de l’imperi global. I és cert: una activitat frenètica que desconcerta els introvertits, una expressivitat aclaparadora, que descol·loca els tímids i unes contradiccions tan profundes que alimenten la curiositat i la llegenda. L’amfitriona confirma moltes de les coses que altres viatgers amb una capacitat d’observació molt superiors a les meves, ja han compartit amb els lectors. La gentrificació és una força destructiva i desestabilitzadora que impedeix una mínima estabilitat. “Als vuitanta, era possible viure a Manhattan. Ara per un pis de vuitanta metres quadrats és habitual que demanin dos o tres milions de dòlars. El resultat, pràcticament cap dels meus amics d’infantesa o amics dels seus pares s’han anat a viure lluny. És habitual que els compradors siguin multimilionaris globals que s’estan unes poques setmanes a la ciutat”. Això coexisteix amb l’existència d’habitatge social i protegit, espai on alguns novayorquesos, una minoria cada vegada més reduïda, resisteixen els embats de la globalització.

Em passegen per alguns dels llocs emblemàtics, com aquell sinistre edifici d’apartaments on es va rodar La llavor del diable, de Roman Polanski, i el bloc Dakota, davant del qual John Lenon fou assassinat per un boig una freda tarda de desembre de 1980. També els carrers on era habitual trobar-se amb Woody Allen. Tot això corre el perill de desfigurar-se en una ciutat que, com totes les grans ciutats, inclosa la capital catalana, amenacen amb esdevenir una mena de parc temàtic, que inclou un Village on Bob Dylan va fer el seu debut durant la dècada de 1960, i tants i tants van poder tenir un èxit, gairebé sempre efímer, en la ciutat de les oportunitats, com el mateix Tony Manero.

Coincideixo en les anàlisis precedents i intemporals de la fascinació aclaparadora  que ofereix una ciutat on sempre trobes una munió de gent de tot el món i tots colors, que sempre estan fent alguna cosa. Multicultural és un adjectiu que es queda curt. Afroamericans, llatins, asiàtics, europeus, rics i pobres -malgrat que amb una certa racialització de la riquesa i la pobresa-. La rauxa i el seny coexisteixen sempre en uns carrers atapaïts i sorollosos. Minories elegants i clenxinades al costat de l’exèrcit de perdedors d’un sistema que ofereix molt a tots i concedeix massa a molt pocs. I un paisatge caòtic, que simbolitza una xarxa de metro que, per comprendre-la, cal haver fet un doctorat en mobilitat urbana amb antelació, i que té la capacitat de confondre fins als propis novaiorquesos de tercera generació.

Fotografia de l’autor

“Què t’ha semblat Nova York?”. Si m’ho tornessin a preguntar hauria de respondre amb més humilitat. “No sé, encara em falta temps per pair-la”. Aquesta seria una resposta plagiada d’una poetessa barcelonina que hi va residir fa alguns anys, que em va confessar amb aquestes paraules la seva dura experiència d’aquesta metròpoli. Diria que no és una ciutat per a introvertits i tímids, per a amants, en paraules de Ferrater Mora, de l’ordre i la mesura.

Malgrat que Saturday Night Fever va tenir una prescindible segona part (el fet que la dirigis Sylvester Stallone ho diu tot) penso en Tony Manero, que tindria avui ja més de seixanta anys. No tinc molt clar que, després d’aconseguir algunes oportunitats com a ballarí, pogués suportar el ritme que imposa la ciutat, i potser, cansat, s’hauria mudat a Nova Jersei, on bona part dels novaiorquesos han trobat refugi. Com les pel·lícules de catàstrofes i apocal·líptiques que solen cobejar la ciutat dels gratacels com a escenari privilegiat, avui la ciutat és envaïda per desenes de milions de turistes que es fan selfies davant la Torre Trump. En bona mesura, si substituïssim “turistes” per “micos”, ja tindríem un bon final amb Chartlon Heston xisclant un dramàtic “perquè” en una escena memorable amb una estàtua de la llibertat mig enterrada per la platja.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca