“I wanna tell you a story” Roy Head & The Traits
“Beauty lay not in the thing, but in what the thing symbolized” Thomas Hardy
Ja fa més de 60 anys dels whitey’s on the moon, el festival de Woodstock —un dels grans moments de la història del Rock and Roll—, i el brutal assassinat que va apagar les llums de Los Angeles. La taca que va deixar Charles Manson va conviure amb l’exultant indústria cinematogràfica de Hollywood, la Mansió Playboy, el Fox Westwood Village Theater, la sensació d’un canvi d’era. 1969, també un record d’infantesa de Quentin Tarantino que ha homenatjat en el seu penúltim film: Once Upon a Time in Hollywood. Un cant contemplatiu, amb el seu toc àcid —marca del cineasta—, que ens convida a passejar al volant d’un Karmann Ghia per la iconogràfica ciutat de llums de neó i de les estrelles.
El repertori de vivències entrellaçades dels protagonistes ens permet gaudir d’un joc de contrastos entre la ficció i la realitat, l’auge i caiguda rutinària d’aquells últims anys de transgressió. Els intocables del Star System conviuen aquí en una atmosfera familiar, la seva vida privada, sota un guió distès que ens transporta més enllà dels fets històrics, amb la missió de projectar com ens hagués agradat que acabés aquell any. No hi ha un objectiu evident, i aquí està la gràcia: no saben què fer mentre la vida transcorre, però viuen una aventura. La decadència d’un Rick Dalton que es veu arrossegat a realitzar spaghetti westerns i les bregues inesperades de Cliff Booth es compaginen amb un tendre i respectuós tribut a Sharon Tate, qui Margot Robbie ressuscita amb tota la seva lluent vitalitat. És una carta d’amor i una mitificació del vell Hollywood.
10 en actuació i attrezzo. DiCaprio realitza un prodigiós ventall de personatges dels anys 60 tan estereotipats que arrenquen el somriure, sense deixar de ser el vanitós i egòlatra actor a qui se li humitegen els ulls cada cop que pensa en el seu declivi. Brad Pitt, en canvi, és un home que no expressa emocions, sempre tranquil i violent alhora, amb unes frases sota la màniga que acabaran formant part de la il·lustre llista Tarantino. La magnífica actuació de Margareth Qualley il·lumina encara més el clima hippie de la dècada i del ranxo Spahn, hàbitat de la Família Manson. El gran treball de l’estilista Arianne Phillips aconsegueix harmonitzar, com poques vegades s’ha vist, el disseny de l’època amb l’univers de l’autor. En les seves paraules: “El meu treball va consistir a ser fidel al moment, però també a l’estil Tarantino. Sense caure en la nostàlgia”.
Els innumerables detalls que espremeran els cervells d’amants i professors de cinema són un reflex del conegut amor que el director té per aquest art —el títol fa referència a Once Upon a Time in the West i Once Upon a Time in America, de Sergio Leone. Els teatres hollywoodians, els Margaritas a El Coyote, els estrambòtics còctels a The Musso & Frank Grill, la carretera, la ràdio dels cotxes, la televisió, els entranyables cartells dels spaghetti westerns amb els seus irrisoris i a la vegada encisadors títols. Tot barrejat en un virtuós amalgama de recursos cinematogràfics, els canvis de format i els salts enrere a destacar, donant el punt d’humor exacte. No és Pulp Fiction, però la música és una exhibició que compleix amb les expectatives dels fans; no és cap vaticini que “Bring a little lovin’” de Los Bravos acabarà sent u amb aquesta obra mestra.
Defuig les noves modes i de l’actual correcció política. És Tarantino, canviant gairebé tot el seu gènere. Més assossegat, menys violent —el millor està al final—, però sent el de sempre. “M’he adonat que hi ha una mica de tots els meus films en ella”, va dir en una entrevista. Once Upon a time in Hollywood no només és una crònica d’un temps idealitzat, és un viatge a la cosmologia del cineasta, un cant a si mateix.