Avui resultaria poc comprensible, tanmateix, Love Story va ser una de les pel·lícules més vistes i que més impacte van crear entre el públic de 1971. Es tracta d’una lacrimògena història, no apta per a diabètics, en què noi ric i WASP (Ryan O’Neal), de les millors famílies bostonianes i que estudia a Harvard, coneix noia pobra, proletària i filla d’immigrants italians (Ally MacGraw), que estudia música en una facultat de tercera divisió. Noi i noia s’enamoren, amb l’oposició de la família d’ell, que la considera una caçafortunes i que no té prou nivell per a la seva aristocràtica i tibada família. Noi no passa per l’adreçador i troba l’aixeta tancada del pare, i noia pobra manté noi ric amb les seves classes de música mentre aquest fa els darrers cursos dels estudis de dret en la cara, exclusiva i classista Harvard, mentre dedica part del seu temps a jugar a l’Hockey sobre gel. Noi i noia viuen feliços i beuen anissos, fins que noia pobra cau malalta de leucèmia. Noi, desesperat, no pot fer-se càrrec de les horripilants despeses mèdiques del tractament en un país sense seguretat social i on cada acte mèdic és acompanyat amb l’inquietant soroll de la caixa registradora. Noi ric s’empassa l’orgull i demana diners al seu pare. Diners arriben massa tard i noia pobra mor entre els braços de noi ric mentre se sent l’ensucrada banda sonora de Francis Lai, especialment en el tema principal “Where Do I Begin?”, interpretada per un dels sex-symbols dels seixanta (amb un estil que recorda a Raphael) Andy Williams. Com a qüestió ressenyable, que ultrapassa la crítica cinematogràfica i el mal envellir del film, es diu que explica en realitat la veritable història d’Al Gore, el vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, amb la que seria la seva dona, Tipper Aitcheson. De fet, el company d’habitació de Gore, l’avui conegut actor Tommy Lee Jones (de qui em declaro fan) fa el debut cinematogràfic en un paper menor d’aquest film que va tenir tant d’impacte que l’any següent el nom més posat als Estats Units va ser el de la tràgica protagonista, Jenny.

M’ha vingut al cap aquesta pel·lícula, vista a finals dels setanta, i recuperada un dia d’insomni de fa alguns mesos a la televisió del cable, mente passejo per la ciutat d’Ithaca, a l’interior de l’extens estat de Nova York. El protagonista, a banda de ser un dels actors més cotitzats de la dècada de 1970, de fer de noi ric i advocat prestigiós (efectivament, després de l’èxit, la pel·lícula tindrà una seqüela), és el capità de l’equip d’Hockyey de Harvard. I el seu sempitern rival,  que el derrotarà com la mort, Cornell.  Tant Cornell com Harvard tenen una rivalitat que va més enllà d’aquest esport en què el reglament permet colpejar els jugadors contraris fins que aquests caiguin a la pista. Ambdues universitats formen part del que es coneix com a Ivy League, el selecte i exclusiu club de les universitats privades on només van a parar els més rics, i per dissimular, algunes persones intel·ligents becades, o alguns esportistes d’elit. El campus és imponent, amb una gran dispersió de les facultats, un parell de jardins botànics, un parc estatal amb un sistema de cascades naturals i una superfície que, calculo, podria ser més gran que tot el districte de Sant Martí. Això sí, amb unes gespes acabades de tallar, pistes d’esports de tota mena, algunes cases de discret luxe, alguns edificis que, amb les formes clàssiques i simbologies maçòniques anuncien les tan mitificades “germandats” i una mena d’invitació al silenci i al recolliment, en un clima ideal per a l’estudi. Per a l’estudi, i probablement per a l’adquisició de currículum (el classisme nord-americà fa que cada titulació tingui un valor fluctuant en funció de la facultat on s’ha expedit) i sobretot, per a l’acumulació d’una cosa encara més important, de capital social. 56 premis nobel, diversos presidents i ministres d’arreu del món han passat pel campus, de la mateixa manera que bona part de l’aristocràcia empresarial, en un sistema universitari que tendeix a una certa endogàmia.

Per descomptat, Cornell, com la resta d’universitats d’aquesta Ivy League (Harvard, Columbia, Princetown, Brown,…) són prestigioses perquè la seva pròpia fama fa que resulti molt desitjable estudiar al seu campus. El sistema universitari nord-americà, antigament inspirat en les reformes prussianes de Humboldt, reflecteix l’evolució d’un país en què les desigualtats han crescut exponencialment, fet que limita l’accés a unes elits que, malgrat la mística del self-made-men,tendeixen a reproduir-se, i fins i tot a fossilitzar-se. I no és d’estranyar-se que la despesa mitjana d’un alumne normal, sense beca, arribi als 60.000 dòlars anuals. De fet, l’endeutament per pagar la universitat ha esdevingut una veritable plaga a un país en què una bona formació, un títol, fins i tot a les més prestigioses universitats, no et garanteix massa coses, en un mercat laboral d’oportunitats minvants. I això té com a conseqüència un empobriment generalitzat de les generacions més joves i una inseguretat econòmica i existencial que explica la creixent addicció a ansiolítics, opiacis receptats i addiccions diverses. Aquesta inseguretat, fins fa un parell de dècades reservada als segments més fràgils de la societat i a determinats grups racials, s’ha estès arreu, també entre les professions més prestigioses. Aquest estiu vaig parlar una estona amb un professor universitari de Nebraska que em va explicar que la precarietat entre el professorat doctor, a còpia de contractes temporals i retribucions semblants a les del McDonald’s arribava ja al 70 % al seu país (superior al 50% estimat actualment a Catalunya).

I tanmateix, igual que a casa nostra, passar per la universitat i graduar-se, continua tenint prestigi i millorant les possibilitats de trobar una feina millor retribuïda. El problema és que, davant d’una necessitat cada vegada més bàsica com aquesta (i que és sovint una darrera oportunitat per l’ascens social) acaba esdevenint un espai de negoci, de manera que les universitats competeixen entre elles amb un estil que recorda el joc brut del hockey sobre gel. Cada vegada més, s’assemblen a xiringuitos amb estudis que se segueixen per internet i que expedeixen títols que, tot parafrassejant en Chiquito de la Calzada, valen menys que “una etiqueta de Anís del Mono”. De fet, el propi Donald Trump en l’època en què no era president, i sí emperador dels Reallity shows televisius va tenir una universitat pròpia que va ser condemnada per frau en comprovar que les titulacions no tenien cap validesa acadèmica i que els seus plans d’estudi no servien de gran cosa. I de fet, en un sistema que tendeix a competir de manera nihilística, arreu apareixen i desapareixen universitats, facultats, estudis, càtedres de tot pelatge i condició. Ara bé, el deute universitari continua essent un problema de primer ordre, un malson. Tant és així que aquesta és una qüestió estrella de la precampanya electoral, si més no entre els precandidats a la nominació del Partit Demòcrata, amb escasses possibilitats de guanyar Trump a les presidencials del 2020.

És cert, els Estats Units disposen d’un sistema universitari amb dues cares: una aparença prestigiosa, com el Cornell, amb seu a la petita ciutat d’Ithaca (30.000 habitants, més una població aproximada de 10-15.000 més entre estudiants i personal docent i ivestigador), i la dura realitat d’un sever deteriorament del seu sistema educatiu. La competència, el que ha generat és posa l’accent en aquells aspectes més visibles (bons equips, bones instal·lacions, molta propaganda, moltes barbacoes, moltes festes de graduació, massa relacions públiques) mentre que els professrs i investigadors cada vegada són més precaris i estan pitjor pagats. I a això, s’afegeix la ingerència de les empreses privades que, a partir d’allò que es diu “mecenatge” (interessat), acaba dirigint una recerca massa abocada a la rendibilitat en detriment de la bàsica. I, en el sistema de l’ensenyament superior, es troba tota una indústria al voltant que no para de fer pujar despeses poc necessàries. A més, la reducció dràstica d’impostos executada des de l’era Nixon, ha fet caure el sistema escolar públic que ha propiciat una polarització entre escoles d’elit i zones catastròfiques. La desinversió endèmica ha fet que cada escola estigui més interessada a competir amb l’institut del costat que d’oferir una mínima coherència en els estudis o una política que pugui tenir utilitat social.

Això que podria ser una catàstrofe, en realitat no ho és. Els Estats Units es poden permetre tenir un pèssim sistema educatiu, perquè malgrat tot, l’atracció per aquest gran país ha fet allò que sempre fan els grans imperis: xucla el talent aliè. De què serveix tenir un bon sistema educatiu, si la resta de països que en tenen enviaran els seus millors estudiants? De fet, no són pocs els enginyers, doctors, llicenciats que després de passar per Europa i Àsia, es col·loquen al MIT, a les institucions acadèmiques del país, als centres de recerca, i finalment, a les empreses punteres. Recordo fa alguns anys passejar-me per Seattle, seu de Microsoft i Boeing, on era habitual trobar-se matemàtics indis, enginyers alemanys, dissenyadors catalans o informàtics xinesos.

Aquesta Ithaca té poc a veure amb la llegenda homèrica. Gràcies a la seva prestigiosa universitat, és una capital moderna, seu de l’Amèrica progressista, que menja orgànic, té un parell de carrers peatonals (els commons), algunes de les seves esglésies tenen penjada la bandera gay, és una expressió de l’Amèrica liberal, i que viu de les institicions acadèmiques. És una ciutat petita que fa olor de gespa tallada, on es respira una sensació d’ordre i confort. És l’exressió d’una Amèrica que recorda més a Lisa Simpson que a les cançons de Bruce Springsteen o la severitat de Johnny Cash. Som molt lluny del mar Jònic i tinc la sensació que nosaltres no estem anant cap a Íthaca, sinó que és Íthaca la que està navegant cap a nosaltres. El deteriorament del sistema educatiu, aquesta competitivitat extrema a la recerca de l’estudiant més ric, intel·ligent, o amb captital cultural, l’accent envers els aspectes més relacionats amb el màrqueting que amb la qualitat, la proliferació d’estudis i màsters inútils i l’endeutament fa que Amèrica entri en nosaltres. I no precisament els aspectes positius, que sens dubte, ha tingut al llarg de la història.

Com Love Story, determinades coses no envelleixen prou bé. I és inevitable certa melangia per un passat on, malgrat el present, potser, teníem futur.