Arribo als Estats Units en plena commoció pels assassinats de llatins a El Paso, a mans d’un supremacista blanc. Almenys a la zona per on em moc, el Nord-est, l’estat de Nova York, detecto moltes banderes a mig pal. Les televisions, omnipresents, comenten en bucle la qüestió en entrevistes i tertúlies interminables que és el que sol passar quan no saps ben bé què dir més enllà dels tòpics habituals i frases estereotipades multiús. Que si la culpa la tenen les armes, que si els videojocs, que si al Canadà, Finlàndia i Suïssa tenen més armes que només fan servir per caçar o suïcidar-se,… i podríem seguir. Altres consideren que és un incident més destinat a alimentar una precampanya electoral bruta, a fi de refermar les respectives trinxeres ideològiques…

I sí, certament si parlem de trinxeres és perquè detecto una Amèrica dividida, encara més profundament que fa quatre anys, quan durant la meva darrera estada, hi havia el president Obama. A molts, aleshores, els va molestar profundament que el primer afroamericà arribés al cim de la representació institucional del seu país. I dic, representació institucional, perquè els poders dels presidents, són, afortunadament, més limitats del que ens pensem, en un sistema dissenyat per desconfiar dels polítics. El poder real, no desvelaré cap secret d’estat, l’ostenta una selecta aristocràcia del capital, un club privat de milionaris en la seva majoria WASP (acrònim del White, Anglo-Saxon, protestant).

Ja aleshores Obama, que va fer una campanya intel·ligent, i va tenir una presidència amb brillants discursos i una praxi conservadora i complaent amb l’establishment, inspirava adhesions i odis incondicionals. Esdevenia un símbol, i els símbols són perillosos. Encarnava la metàfora d’una Amèrica que estava canviant de color, uns Estats Units on, tot apunta, que els WASP, els que van crear els USA com els coneixem, a partir de la dècada de 2030-2040 deixaran de ser majoria demogràfica. D’això ja en parlava la dècada precedent Samuel P. Huntington, un brillant intel·lectual conservador que va assessorar (més aviat induir a cometre greus errors a la guerra del Vietnam) al president Johnson, i que a principis d’aquest segle va escriure un llibre, Who we are? The challenges to America’s National Identity, on alertava del “perill” de desnaturalització de la civilització nord-americana a causa de la immigració no europea. Temors com aquests van inspirar el Tea Party de la dècada passada, que han anat derivant en un brou de ressentiment que s’ha anat coent a foc lent, lluny de l’optimista metàfora del melting pot.

En els pocs dies que porto per aquí, la major part de les primeres interaccions han estat amb no-WASP. Els empleats de la companyia aèria que et conduïen a les files i comprovaven el bitllet, semblaven mexicans; les senyores que ens guiaven per les cues de la duana, afroamericanes, com el taxista que ens va dur a l’hotel o les hostesses del vol. El recepcionista mandrós que es prenia unes copes amb el seu col·lega era llatí, com el senyor, molt amable que conduïa el shuttle bus, l’home de la companyia del lloguer de cotxes era d’indubtable aspecte asiàtic, i índies eren les noies que ens van atendre en un solitari Subway de carretera. L’únic WASP de les primeres hores era l’uniformat del control de passaports, amb una mirada escrutadora i intimidant. Dubto sobre si els han triat expressament amb aquestes habilitats o els han entrenat expressament per fer-te sentir com un delinqüent. Més tard, a mesura que m’allunyava, oest enllà, de la conurbació novaiorquesa (inclosa la mítica New Jersey de Bruce Springsteen i Tony Soprano) els treballadors dels diversos serveis, l’Amèrica més rural, comencen a blanquejar-se, també amb aquell aspecte més popular que recorda els protagonistes de les lletres de The Boss, qui, amb l’E Street Band, no deixa de compondre himnes de perdedors, al més pur estil de les meves preferides, Thunderbold, i The River

Efectivament, en aquest país d’immigrants, la immigració és aquests dies, potser aquests anys, la qüestió central. Una qüestió difícil, potser impossible, d’abordar de manera mínimament coherent i comprensible. L’establishment és qui surt clarament beneficiat, en veure com l’explotació laboral ha incrementat exponencialment els seus guanys, mentre que els anomenats despectivament white trash, els perjudicats per una globalització que ha devastat el main street, el petit comerciant, l’empleat mitjà, també s’ha fet servir, mitjançant la importació de pobres d’arreu del món, per enfonsar salaris i condicions de vida. Per la banda contrària, també ha permès rebentar preus al consum, fet que implica que molts WASP es beneficien d’aquells que els perjudiquen. I encara més, bona part dels immigrants han assumit els teòrics valors fundacionals del país (el seu materialisme exacerbat, l’autoexploració disfressada d’amor al treball, certa tendència a disfressar d’amabilitat la discutible pràctica de la propina). En altres paraules, s’han afegit al carro de la competitivitat extrema que porta a un estrès insuportable a bona part de les classes mitjanes, profundament endeutades -ja sigui per mantenir el nivell de vida de la generació dels seus pares, ja sigui per pagar el crèdit d’una universitat el preu de la qual s’ha triplicat en les darreres dècades, ja sigui perquè alguns han tingut la desgràcia de posar-se malalts sense cobertura mèdica, ja sigui perquè el fracàs està més estigmatitzat que posseir tots els vacils de la pesta negra. Això és el que realment està provocant una epidèmia de la qual no es parla gaire, la de persones que després d’esdevenir addictes a la codeïna i els seus derivats (al més pur estil Doctor House), acaben morint a la frontera dels cinquanta anys. I no m’estranya, diria que un de cada quatre anuncis que miro de la FOX conviden a consumir fàrmacs d’aquest estil a fi de semblar “més actiu i vital” per arribar a finals de la setmana sense suïcidar-se, imagino. Això és el que realment trobem al darrere de bona part dels tiroteigs dels darrers anys, incrementats exponencialment a partir que el neoliberalisme, i la pèrdua constant de poder adquisitiu, o una precarietat que ha fet metàstasi en el desregulat mercat laboral (per exemple, més del 70% dels professors universitaris són temporals i amb salaris no massa més elevats que els del Wallmart), ha acabat fent estralls en la cohesió d’una descohesionada i desestructurada societat nord-americana. L’Amèrica que no se suporta a sí mateixa, sembla sublimar el seu fracàs a còpia de pólvora i certa exaltació de la violència, al més pur estil del far west.

Mentre escrivia aquest assaig de crònica, la CNN oferia alguns detalls sobre la batuda que les autoritats de Mississipi acaben d’organitzar contra la immigració il·legal. Sembla que han detingut a uns 680 sense papers, alguns dels quals han estat emmanillats davant dels seus propis fills aprofitant que tot just començava el curs escolar i les mares els acompanyaven el primer dia d’escola. Es tracta d’un acte de crueltat no massa diferent del que va succeir a França, quan les polítiques de Manuel Valls van implicar que la policia no tenia cap recança a aturar l’autobús escolar que la Leonarda, una adolescent romanesa indocumentada, va ser detinguda i deportada sense contemplacions. En aquest sentit, a banda i banda de l’Atlàntic, les coses no són tan diferents com semblen. El neoliberalisme fa estralls similars, i els immigrants semblen exercir un idèntic paper de bocs expiatoris de les pors i frustracions quotidianes.