Dissabte 21 Setembre, 2019

Tu no eres tu mateixa

Totes les feministes som necessàries. En l’article anterior em preguntava què és ser feminista i pocs dies després l’atzar em portava a llegir Living a Feminsit Life (2017), de Sara Ahmed. [1] Vos vull parlar d’ell perquè m’ha ajudat a dibuixar les idees més clarament. I juntament amb aquest llibre, Rape Culture Is Written In the Stars, d’Aric Clarck, [2] m’ha servit de punt de partida per escriure sobre el que volia tractar aquest mes.

Rape Culture is Written In The Stars parla de com d’arrelat està el masclisme en la nostra cultura, bàsicament des del bressol de la nostra civilització. Saber açò ens suposa un avantatge a l’hora de suportar amb condescendència i no amb odi certs comentaris als quals ens enfrontem diàriament. És fàcil escoltar com es banalitza el feminisme o sentir-se una xiqueta capritxosa que es queixa de tot malgrat haver tingut les coses més fàcils que cent anys arrere. Tal vegada ens podriem preguntar per què ho hem tingut més fàcil. Qui ha lluitat perquè això siga possible. “On hi ha l’esperança hi ha la dificultat”, diu Ahmed. Esta frase m’escuda amb paciència i la seua obra està farcida de bastides d’aquest tipus.  Un amic molt savi fa poc em deia que és més fàcil desfer que fer o refer, que tot en la vida et porta al caos i és la disciplina qui et fa posar l’orde necessari. Orde, precisament, és el que intentaré posar mentre escric aquest article a través d’una idea molt concreta: la mirada patriarcal que ens mou a totes com una pulsió des d’abans de l’existència del temps.

Clarck ens parla del mite de la creació de les Plèiades, un cúmul d’estreles que podem observar a ull nu en la constel·lació de Taure. El caçador Orió es va trobar un dia set nimfes i les va desitjar tant que les va assetjar tot el que va voler, i aquestes, cansades de fugir, van demanar ajuda a Zeus, qui les va convertir en estreles llançant-les al cel.

És a dir, primer, veiem el dret de posseir algú quan sentim desig sense importar-nos el consentiment. Segon, tenim un assetjament producte del desig o la luxúria, i hem de tindre clar que de cap manera és així. Les violacions són qüestió de poder, dominació i possessió i mai de desig. Tercer, òbviament eixe desig és provocat per la bellesa de les nimfes! Elles són les culpables. I quart, Zeus envia a fer la mà les set nimfes i Orió que seguisca el seu camí tan tranquil. Tant de bo fora l’únic cas de violació en la mitologia grega. Què més puc comentar ací? Tot està per fer, i tot és possible?

M’esglaia pensar en totes les violacions de la ficció a les quals ens hem acostumat. Aquest arrelament de la violència masclista em porta directament al llibre d’Ahmed, que contesta a la pregunta que vos feia en el primer paràgraf: què és ser feminista? El feminisme és un moviment interseccional necessari que denuncia qualsevol situació quotidiana d’injustícia. I naix precisament perquè aquesta injustícia és latent. Així, ser feminista estaria molt relacionat amb el fet de generar conflicte perquè es vol assenyalar un problema i cridar al món que ENCARA hi és. Sabeu quanta gent em diu que el feminisme ja no cal? Assenyalar un problema és convertir-se en ell mateix. La feminista de torn que fa nosa ho fa precisament perquè assenyala una problema que vol que desaparega i això comporta una lluita, una desconstrucció, un orde…

Una de les poques coses que tenia clares el mes passat era que el feminisme és un moviment. Ahmed ens diu, a més, que és un moviment de moviments i aquest depèn de la nostra habilitat per insistir i incidir en l’existència de totes les coses amb les quals volem acabar. Serem feministes mentre hi haja sexisme. El treball diari d’aquesta insistència és viure una vida feminista. No som feministes perquè hem aprés a ser-ho sinó que serem feministes mentre ens treballem per ser-ho. Ara bé, totes sabem que no és fàcil i que de vegades avorrim la lluita individual i sobretot la col·lectiva, i per això el feminisme és també un moviment construït a base d’eixos moments en els quals tornem a començar perquè ens hem hagut de rendir. Textos com els d’aquesta autora, els de Despentes o els de Butler ens fan de suport en el camí, perquè ens movem i per això correm riscos, ens perdem, entrem en conflicte, i un llarg etcètera.

Les feministes coexistim amb el masclisme i el sexisme, però no només a nivell col·lectiu, no. A nivell individual i a més i sobretot, de forma interioritzada. Lluitem contra una part enorme de la nostra persona. Per això les dissonàncies, per això les lluites internes i entre nosaltres, per això a la merda la sororitat. La interiorització fa molt difícil que puguem pensar amb claredat. No podem percebre la mirada patriarcal i masculina amb la qual veiem, pensem i sentim. Hem absorbit el masclisme. Quantes dones ens excitem sexualment amb la pròpia submissió? Hem crescut envoltada de dones follades però no que follen, per exemple. Quantes actitus masclistes perpetuades per nosaltres les feministes, per col·lectius tradicionalment oprimits pel mateix patriarcat com el LGTBI?

De la meteixa forma que interioritzem actituds violentes obvies, n’adoptem d’altres que no percebem amb la mateixa facilitat, com per exemple passa actualment amb la pròpia objectivització del cos. En el documental Il corpo delle done[3] es parla de la imatge denigrant de la dona que perpetua la televisió, i aplique el mateix discurs a les xarxes socials. Tant la TV com les xarxes han transformat la forma de vore el món, i a més, la seua existència ha triomfat perquè ja existia la predisposició a mirar la societat d’una forma molt concreta: a través de la mirada masclista i patriarcal que, no és que humilie les dones, sinó que fa que nosaltres ens humiliem amb voluntat pròpia i, A MÉS, ho defenem omplint-nos la boca amb termes com “voluntat pròpia”. És la mateixa estratègia que empra el consumisme capitalista. No em puc estar de fer la comparació: ens convencem d’una necessitat inexistent per legitimar les nostres accions ridícules, absurdes i que atempten contra nosaltres mateixes. I ara em venen al cap les Plèiades. La violació no es culpa del cos sinó de la mirada que provoca l’existència d’eixos cossos, la mateixa mirada que els censura i que els viola. És la mirada patriarcal la qual ens mou i ens fa voler exhibir el cos a Instagram, i és la mateixa mirada la qual censura els mugrons i la que vindrà a violar-nos per voler-los mostrar.

“Mira com de bona estic, malgrat la meua autonomia, la meua cultura, la meua intel·ligència, en realitat, l’única cosa que vull és agradar-te”. Quan vaig llegir aquestes paraules en la Teoria King Kong, de Despentes, vaig reaccionar contra eixa actitud, contra la de voler agradar als homes per damunt de totes les coses, i la veritat és que em pareix una cosa ben trista, però de sobte, una veu em va dir: ei, i què? Què passa si l’única cosa que volen certes dones és agradar als homes? Sempre he tingut tendència a acarnissar-me amb elles, amb eixes xiquetes, donetes -i jo mateixa- les quals vos fan bavejar likes en Twitter i Instagram. Però, és l’oferta o la demanda? Les putes o els puteros? Elles estan ahí perquè hi ha una demanda i sentir-se desitjat és una cosa que l’ego demana. L’ego està lligat a la voluntat de poder i el masclisme és qüestió de poder, un poder l’anhel del qual està present en tots, o quasi tots, els animals, per això convivim amb ell des de La Creació, igual que convivim amb el caos i l’hem d’ordenar.

He començat l’article diguent que totes les feministes són necessàries i si m’ho deia a mi mateixa és per la mateixa raó que m’he de dir contra voluntat que crec en els drets humans, així en general. És a dir, perquè ni crec en una cosa ni en l’altra. No obstant això, vull fingir tindre esperança per vore si la puc generar dins d’algú i fer-la col·lectiva. El canvi comença necessàriament en una mateixa, fent una autocrítica bestial i continua de les nostres accions i les de la resta. És l’única forma de separar-nos de la mirada de la qual estem parlant i que ens recorre. Vos convide a qüestionar les coses que vos fan sentir incòmodes, violades, violentades, per xicotetes que siguen, i que vos pregunteu per què estan ahí. Qui les ha posades. Una altra veu d’aquestes sàvies que em trobe pel camí em va dir que per formar-se no havia de llegir només llibres, sinó també la realitat que m’envolta. Pareix obvi, no ho és gens.

[1] Vos deixe ací la peça d’Ahmed en versió original però també la podeu trobar en castellà editat per Bellaterra. En català no l’he trobada i anime alguna traductora a que ho faça. https://static1.squarespace.com/static/59b02ee849fc2b75ee0772cf/t/5b097a470e2e723b74306a54/1527347798402/sara-ahmed-living-a-feminist-life-1.pdf

 

[2] L’article complet el podeu llegir ací https://twofriarsandafool.com/2014/10/rape-culture-is-written-in-the-stars/

[3] Voilà: https://vimeo.com/38264992

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca