Les coses grosses, les coses excepcionals, esdevenen grans fites per nosaltres i ens agrada recordar-les i contar-les als altres com allò que ens va canviar la vida. Però a vegades oblidem d’allò quotidià, d’allò que realment construïx els fonaments de la vida. Per això, esta nova secció parlarà de les quotidianitats que formen qui som i que fem per ser-ho.

Abans els dissabtes de matí anava a la Plaça del Mercat i comprava el menjar per tota la setmana. Ja fa temps que no hi vaig, ara que el mercat del barri s’ha convertit en un decorat perquè els turistes facen fotos per pujar-les a Instagram. Ara, que vaig a comprar a un supermercat que està als afores en qualsevol moment de la setmana que puc, també he perdut el costum d’esmorzar al bar de la Plaça amb les amigues després de fer la compra. Tampoc viag els diumenges a migdia a dinar a la platja, perquè han apujat massa els preus i crec que això que ofereixen els restaurants i bars de vora mar és un pecat. 

Fa temps que no conec a cap veïna de l’escala, excepte el sinyo Manuel, que viu al sisé i sempre em pregunta pels germans quan pugem junts a l’ascensor. La resta de pisos s’han tornat habitatges d’usar i tirar i l’edifici un anar i venir de gent carregada de maletes. Ja no demane ni ous ni sal ni sucre a la veïna del replà com tantes vegades he vist fer a la mare perquè no sé qui hi viu hui. Per això, fa temps que tampoc estenc la roba al terrat, perquè aquesta gent que ve i va hi fa barbacoes i impregnen la roba d’un olor a fum que he de tornar a posar-la a la rentadora  o apaguen cigarretes en els llençols que m’acabe de comprar.

Deia David Foster Wallace a “Contempleu el llamàntol” que el turisme és “imposar la teua presència en llocs que, en tots els sentits excepte l’econòmic, serien millors, més reals, sense tu.” I fa temps que el mercat ja no és un mercat, la merceria és una gelateria i el bar té preus inassumibles per la gent del barri.

El turisme massificat, aquell dels Airbnbs, dels vols barats i de menjar al McDonalds està destruint moltes ciutats d’Europa. La ciutat de València va rebre  2,9 milions de turistes estrangers al 2018, que representa més del doble de la seua població.  A Barcelona van arribar més de 12 milions de turistes internacionals i la ciutat turística europea per definició, Venècia,  rep anualment 35 milions de turistes sent una ciutat de 50.000 habitants. La ciutat ha perdut, a causa del turisme, més de 100.000 habitants i s’estima que els ciutadans puguen ser substituits pels turistes cap al 2040, segons publica el diari anglès The Guardian.

El turisme, a més, té un gran impacte ambiental que el converteix en una de les indústries més contaminants. Segons uns estudis de Nature Climate Change s’estima que el 8% de les emissions de gas hivernacle estan produides pel turisme, de les quals el 12% correspon als viatges en avió. A banda de l’explotació del paisatge i la sobreexplotació de recursos.

El turisme el patisc però escric aquestes línies des de l’habitació d’un hotel, després d’haver agafat un vol baratíssim. El turisme que patisc a ca nostra també hi ha qui el pateix a ca seva, per molt que m’autoenganye buscant altres paraules per no definir-me com turista.