La primera vegada que vaig saber qui era la Noemí Casquet fou al programa de Movistar +, La Resistencia. Ella, nascuda el 1992, sense cap mena de complexe va presentar-se amb un comandament a distància de les seves calces-consolador perquè el presentador, en David Broncano, anés gestionant el ritme de les vibracions.

És l’autora del llibre ‘Mala mujer. La revolución que te hará libre’ (Ed. Lunwerg Editores), el seu primer projecte editorial que a poc a poc va esdevenint un referent sobre l’empoderament sexual de les dones.

Tot i que és el Kitsch Barcelona i fou el primer sex-shop d’Espanya, no deu ser gaire original això de citar-te a un lloc com aquest, oi?

Sí! Polles i conys, tot al meu voltant.

És un tòpic dir que la Noemí “només parla de sexe”?

És un tòpic que jo també ajudo a crear-lo. Soc periodista especialitzada en sexe i viatges, però sobretot parlo de sexualitat, relacions, feminisme…

Tots contents.

Tot i que vaig tenir una etapa de rebuig a la sexualitat. Fa un parell d’anys em vaig centrar a donar la volta al món en moto perquè veia que especialitzar-me en la sexualitat era condicionar la meva manera de ser periodista. Com si fos menys periodista.

I què feies?

Vaig col·laborar amb la revista Viajar, el contingut que treballava era sobre els viatges i el motociclisme. Un contingut que, vaja, no tenia res a veure amb el sexe! Però el sexe sempre torna i, d’alguna manera, crec que l’univers se’n riu de mi quan em veu i diu: “No, amiga, has vingut a aquesta vida per fer aquest camí, així que segueix-lo”.

Quan fas el gir de deixar els viatges i les motos per abraçar el “costat fosc” del sexe?

Vaig començar a pensar i escriure sobre el sexe quan tenia 18 anys en un blog. Era un moment on tot era sexe, sexe i sexe. Però me’n vaig cansar i, amb el meu ex, ens va donar pel tema de les motos. Llavors va ser motos, motos i motos.

Vam treballar un format televisiu on l’objectiu era fer la volta al món mentre descobríem la sexualitat de cada país. El programa es deia Sexriders i barrejàvem sexe i motos.

Segueix actiu?

No, ens van plagiar.

“Vaig començar a parlar del poliamor a YouTube i, a poc a poc, tot va anar derivant cap a la sexualitat”

No fotis!

Així funciona la tele. La productora on érem ens van dir, “gràcies per la idea, ciao”. Però vaja, el mentrestant va ser molt maco, podia combinar els viatges amb la sexualitat. Era molt bonica l’antropologia sexual.

També ens vam anar adonant que no hi havia marques que volguessin patrocinar quelcom relacionat amb el sexe, de fet, a cap marca li agradava el sexe. Aquest atzucac em va fer pensar en donar-li un punt final a la meva carrera com a periodista, així que vaig deixar les motos i vaig començar a parlar del poliamor a YouTube i, a poc a poc, tot va anar derivant cap a la sexualitat, Cap a finals del 2017 vaig reprendre de nou tota la sexualitat.

A Netflix hi ha el documental ‘Christiane Amanpour: Sexo y amor en todo el mundo’ que fa precisament el que tu volies fer, viatjar i conèixer com viuen el sexe les diferents societats del món.

El que volia fer era provar-lo, perquè el periodisme que defenso és el periodisme Gonzo. A través de la mirada del periodista anar explicant tot des d’una font personal, crec que és un estil que enganxa molt. De fet, és el periodisme que practico, soc una exploradora del sexe.

Com t’expliques que en una societat tan hipersexualitzada com l’actual, on les referències al sexe són a tot arreu, el teu llibre triomfi?

(Riu) També em faig aquesta pregunta! Durant sis setmanes hem estat a les llistes dels llibres de no ficció més llegits, durant sis setmanes! Hola? Crec que hi ha un reclam per part de la societat que veu com ens volen establir el que és hegemònic que totes les relacions són iguals. Interessa que es presentin així, perquè si surts d’aquesta idea ja no ets un producte del capitalisme. Si tots pensem igual, és més fàcil que et venguin el cotxe, que és l’extensió del penis de l’home, perquè la dona digui “oh!”.

També interessa que el sexe sigui tabú, i aquest llibre va per fora del sistema. Ens estem adonant que cal conscienciar-nos del sistema, de la pressió i l’hegemonia que marca el fet establert. La gent s’adona, no són uns ignorants. Tot i els controls que hi ha, tenen internet per contrastar i saltar-se les normes. Aquest llibre és dels carrers.

“Els homes esteu molt oprimits sexualment (…) Esteu automatitzats i sou el producte perfecte per al sistema”

Ara que dius això d’internet, no podem obviar que hi ha un vessant pornogràfic que segueix uns estereotips molt clars. 

Es plantegen dos vessants, la primera és la manca d’educació sexual que tenim al nostre país. Hi ha estudis que diuen que el primer impacte que reben els joves, sense buscar-lo, sobre la pornografia serà quan tinguin entre 9 i 12 anys. Serà un impacte estereotipat i sotmès a la ficció, una ficció que ningú els hi diu que ho és! És el mateix que aprendre a conduir veient Fast & Furious, veus la velocitat i la competitivitat però quan agafes el cotxe i ets en una retenció penses “què és aquesta puta merda? M’han enganyat!”.

Però conduir també és anar per una carretera de corbes amb la brisa del mar i dir: “m’agrada conduir”. Però ningú ens educa per a això.

…

Al sexe hi ha frustració, perquè sense una educació sexual aquests estereotips es consoliden i les persones amb cony pensen que només penetrant sentiran plaer, i no és així. Amb els nois passa el mateix amb la mida, la duració, com ho han de fer i han de dominar… Davant d’aquesta manca d’educació sexual el que fem és recrear la ficció, però això no només passa a la pornografia, també al cinema convencional que recrea uns estereotips que a partir dels 13 anys ja es poden veure. Les escenes són de quatre petons, penetració, la tia cridant i s’escorre. Perdona?

A mi em fascina el tema de la sexualitat dels homes, perquè crec que esteu molt oprimits i no us tenen en compte. Esteu automatitzats i sou el producte perfecte per al sistema. Teniu por a la introspecció, a mirar endins, així com teniu una opressió sexual que no sé si jo seria capaç de portar-la: “No us correu massa de pressa ni massa tard, que se’t posi dura al moment, saber on està el punt G, el clítoris, menjar bé un cony, saber moure’t, no et cansis…” Teniu moltes coses, nosaltres en realitat ens podem obrir de cames i fes el que vulguis. Perquè segons com ho facis aniré a la meva amiga i diré, “quina merda de polvo“. Quan tampoc t’hem dit que toquis aquí… No naixeu amb un llibre sota el braç. Tant de bo! Estic obsessionada amb aquest tema per també empoderar-vos sexualment.

És interessant el teu plantejament.

Les dones estem molt oprimides pel físic, al treball, que se’ns diguin coses al carrer… Però és que vosaltres sou el producte d’un sistema, no penseu per vosaltres mateixos. Totes les idees que teniu us les han introduït, sou com uns robots. Com els conillets d’índies que agafen perquè sigueu com sou, no teniu espais segurs. Amb qui parles quan has tingut un gatillazo? Amb els teus amics que et diran que això mai els hi ha passat? És un moment on la masculinitat es posa en dubte.

I, a la vegada, amb qui parleu? Amb una noia que pot acabar pensant, “hòstia, a aquest no se li aixeca”. Teniu por a connectar amb les vostres emocions, perquè els homes no ploren, al carrer us heu de girar a veure les dones. Teniu unes regles, per això es diu que tots els homes sou iguals, i és molt trist ser així. S’estan empoderant molt les dones en l’àmbit sexual però vosaltres no sabeu on sou. Ningú us guia perquè sigueu vosaltres mateixos.

El feminisme hauria de fer això, no només amb les dones també amb els homes. Com a mínim el meu feminisme.

Com a marca, Noemí Casquet és un producte…

Ho soc! (riu).

Espera, espera (ric). Sense la connotació negativa! Ets una marca en el sentit que arribes a un perfil de gent que valora la teva imatge despreocupada a l’hora de parlar de sexe que contrasta amb el perfil seriós que desprèn un/a sexòleg/a.

La diferència és que no soc sexòloga, es diu però no és així. Soc periodista especialitzada en la sexualitat, jo tracto la divulgació. Sempre s’ha portat la sexologia cap als penis i les vagines i es parla amb estigma del sexe. Jo parlo de manera natural, perquè no es pot parlar de cap altra manera! Hi ha gent que no em suporta, però des del meu perfil hi havia un buit. Soc com soc a les xarxes.

“Jo soc una guarra, no tinc cap problema en dir-ho en veu alta. Perquè l’única opinió que m’interessa és la meva”

En moltes entrevistes detecto que també hi ha un punt de fascinació pel fet que una dona de 27 anys parli amb tanta llibertat, sense tabús…  

Jo soc una guarra, no tinc cap problema en dir-ho en veu alta. Perquè l’única opinió que m’interessa és la meva, tant me fa si em veuen més o menys fàcil o més o menys promíscua. Sé qui soc i on vull anar, la resta és diversió. Si m’hipersexualitzo és perquè ho puc fer.

Precisament, si ets així, perquè et consideres una ‘Mala mujer’?

Perquè la bona dona és la que segueix uns patrons: s’asseu amb les cames creuades, no parla massa, no diu paraulotes, no es masturba, és servicial, bla, bla bla… Patrons de dona clixé que encara es perpetuen. Em considero ‘Mala mujer’ perquè el cos és un passaport en aquesta vida que em permet passar-ho bé.

Em considero ‘Mala mujer’ perquè faig el que vull, m’obro de cames al metro, si em ve de gust follar-me algú, li dic a la cara perquè no vull complir un patró de seducció. De fet, convido a totes les dones a connectar amb aquesta part… Passa el mateix amb els homes.

El mateix?

En el cas de les dones és més fàcil perquè estem més acostumades a escoltar-nos, perquè a nivell social se’ns ha posat en l’àmbit emocional. Ens costa connectar amb la força d’emprendre, de l’èxit, els diners i la valentia, però és més fàcil connectar amb l’àmbit emocional i empoderar-nos.

“Vaig viure, sense ser-ne conscient, una relació de maltracte des dels 14 fins als 20”

Com arriba Noemí Casquet a ser la Noemí Casquet que es fa dir ‘Mala mujer’?

Jo abans era la millor dona del món, la noia de cabell ros i arrissat. El prototip de ser bona, arregladeta i que follava. Però vaig viure, sense ser-ne conscient, una relació de maltracte des dels 14 fins als 20. Era el meu primer noi i tot em semblava meravellós, li demanava alguna cosa i m’ho donava. Discutíem però era allò de, “és normal que discutim!”. Fins que les discussions cada vegada anaven a més i em vaig adonar que controlava la meva vida, s’enfadava si sortia amb les amigues, escollia la meva roba si portava molt escot, no podia dur els llavis de vermell perquè era de “puta”, gestionava els meus diners i em donava el que necessitava. Hi havia un punt de control absolut que va acabar quan li vaig posar les banyes amb el seu millor amic. Allà va ser la primera vegada que vaig ser una ‘Mala mujer’. No era maltracte físic, però a vegades t’empenyia, t’enganxava el peu amb la porta, o t’aixecava la mà…

Quan es va saber que havia anat amb el seu millor amic va ser un escàndol, fins i tot els seus pares s’hi van posar! Vaig començar una relació amb aquell amic en un moment on després d’estar negant la meva bisexualitat ho vaig fer públic. Allà vaig descobrir un món, el de follar perquè volia, d’exploració sensorial, entrar en la pornografia, l’erotisme, la sexualitat… Vaig descobrir que era no monògama, vam obrir la relació i començar a conèixer més gent, provar i saber qui soc.

Soc qui soc des de fa un any, quan vaig decidir deixar-ho tot amb el millor amic del meu ex després de sis anys amb ell.

Sis anys amb el primer, i sis amb el segon.

Exacte. Ho deixo tot, agafo la moto i vaig cap a Madrid perquè em trobava en un poble de merda al costat de la platja on no tenia futur. Allà, sola i sense diners, vaig començar a conèixer amistats que mai havia tingut; viure sola, follar amb qui volia… Fou una alliberació. Això va fer que m’escoltés.

“(Les relacions tòxiques) són una droga que enganxa molt, no pots sortir tot i ser-ne conscient”

És colpidor veure fins a quin punt les relacions tòxiques ceguen les persones.

És una droga que enganxa molt, no pots sortir tot i ser-ne conscient. Però tot m’ha portat fins aquí, així que estic súper agraïda de tot el que m’ha passat. Perquè si no, ara no seria qui soc. Tinc la vida que sempre he volgut.

En moltes entrevistes et trobes que parles dels teus gustos, expliques allò que et dona més morbo i el públic t’aplaudeix. Creus que la nostra societat és més voyeur que no pas activa?

(Riu) Sempre dic el mateix, jo no soc graciosa però tinc la sort de parlar de sexe. Com a la mínima que dic “teta, cul” la gent ja riu i aplaudeix ho tinc molt fàcil. Però em poses a fer un monòleg de la vida i no soc gens graciosa.

La gent és voyeur perquè som morbosos per naturalesa, tenim curiositat amb allò prohibit. Quan es parla de sexe o droga ens interessa escoltar perquè mai sabem quan ho provarem i volem informació. Escolten més, aplaudeixen més, després no ho proven però tenen la informació. Jo no vull ser un exemple a seguir, vull ser l’excusa. Si vols fer un trio, fes-lo perquè jo ho he fet.

 “Un dels problemes del feminisme és que planteja canvis molt grosso modo que són impossible que es facin, una estructura social es trenca a poc a poc, no de cop”

Assegures que allò no convencional és tabú, creus que a l’Estat l’ombra de 40 anys de franquisme ha fet que la revolució sexual encara no s’hagi establert?

Clar! Tenim el clar exemple de Vox. Hem de pensar que la gent que està viva és la que va guanyar, necessitem un canvi generacional per educar-se sota un sistema diferent.

Ara amb internet et pots mastubar quan vulguis, abans ho feies d’amagat, agafant la revista del teu pare o quedant amb els teus amics per veure una porno per fer-ho tots junts com si féssiu quelcom secret. Ara ho tens a un clic i no és tant tabú, però s’eclipsa perquè som en un impàs on hi ha una gent que ha passat el franquisme i transmet uns ideals.

Tot i el canvi generacional hem de ser pacients perquè, per exemple, un dels problemes del feminisme és que planteja canvis molt grosso modo que són impossible que es facin, una estructura social es trenca a poc a poc, no de cop. Perquè perdríem quelcom molt nostre com és la base cultural, no tindríem identitat. Ha de ser a poc a poc, no pas fer un canvi molt gran i que després tot torni a la mateixa merda, que és el que està passant.

Tu creus?

La quarta onada del feminisme és de puta mare, ja era hora! Però què hi ha de contrapartida? Vox. Els homes no troben el seu punt, no han parlat amb ells, no els han inclòs. És com que sempre heu sigut els protagonistes de la història, bé, no tots! Els homes que tenim aquí davant crec que no són els que ens han oprimit tots els segles perquè no estàveu vius, només per començar. I perquè sou un producte del sistema igual.

S’han de plantejar moltes coses, sobretot el diàleg entre gèneres perquè sou la meitat de la població i sou els que esteu a dalt, sense vosaltres no arribem.

“Dins el feminisme la meva teoria d’incloure els homes i fer-los partícips té molt rebuig, perquè és allò que els homes sempre han sigut els protagonistes que ens han oprimit, però jo no ho veig exactament així”

Detectes rebuig a les teves tesis?

I tant! Hi ha els qui no em suporten perquè crido l’atenció per trencar amb l’establert. Però dins el feminisme la meva teoria d’incloure els homes i fer-los partícips té molt rebuig, perquè és allò que els homes sempre han sigut els protagonistes que ens han oprimit, però jo no ho veig exactament així. No hem considero una activista feminista, soc periodista dins la sexualitat. I el meu llibre tampoc és feminista, tots els llibres ho haurien de ser… Em sorprèn que el meu llibre sigui a la secció feminista, joder! Tots els llibres haurien de ser en aquella secció.

Amb el sector feminista he tingut una topada, sobretot a Twitter, on em vaig posar a favor de la prostitució. De cop i volta rebo amenaces i insults, només per la meva postura, de gent que s’autodefineix com a feminista. No vaig rebre un discurs, només insults i amenaces. Em va sorprendre i entristir molt, perquè si rebo això quan soc una persona que està en ple activisme, quants insults pot rebre qui no neix amb un llibre sota el braç, que no ha tingut la desconstrucció o no té la teva opinió? Que insultin és el feminisme que volem?

“Hauríem d’aprendre molt dels feixistes i de la dreta. L’esquerra sempre, i m’incloc, estem barallant-nos perquè pensem això i allò”

T’autocensures per evitar baralles?

Sí, hauríem d’aprendre molt dels feixistes i de la dreta. L’esquerra sempre, i m’incloc, estem barallant-nos perquè pensem això i allò. Està bé, perquè pensem i filosofem des d’un pensament crític. Però els feixistes, i la dreta en general, el seu únic objectiu és els diners. És l’objectiu comú: empresa, diners, liberalisme i capitalisme. Per què no podem aprendre que necessitem un objectiu comú com el trencament del sistema? I això forma part del feminisme, després quan ho trenquem ja ens preguntarem què fem amb la prostitució, la moda, amb això i allò. Mentrestant, perdem el temps d’acció, quan el nostre únic objectiu és el mateix.

Unitat.

I després ja discutim! Per què no ho fem? Perquè al final ens quedem que si estàs a favor de les putes, aleshores ja no és la meva lluita… Joder! Doncs queda’t amb el teu feminisme, però ja em diràs a on arribaràs! Hem de crear un objectiu que es puguin assolir, perquè si són molt elevats el sistema sempre seguirà igual. Anem pas a pas, que no és el que vols, però a poc a poc. Potser jo no veig una societat igualitària, però espero que les meves nétes la tinguin, i faré tot el possible perquè així sigui.