Fa una setmana va acabar la tercera edició del Pirata Rock de Gandia, a la qual acudiren artistes que com van deixar clar Ayax y Prok: “hacemos música importante” i això és gràcies a tots els pirates que vam passar pel festival, 53.500 concretament. Perquè la música que va més enllà existeix i cada vegada més gent s’interessa per aprendre d’ella.

Els qui estiguérem allà vam tenir l’oportunitat no només d’aprendre i conèixer nova música, sinó també de viure tres nits inoblidables submergits en un ambient que pareixia d’un món paral·lel d’inclusió, respecte, humiltat i diversió. Hui, amb l’empoderament encara al puny cal recordar què va ser aquell món.

17 de juliol

10 del matí, els primers assistents arribàrem als afores de la ciutat, a una zona prou llunyana per no molestar als veïns, sense renunciar a estar a cinc minuts del supermercat i de la zona de bars i cafeteries. El dia comença fent cua per agafar els millors llocs al càmping ombra o càmping sense ombra. A les 12 obriren i poguérem entrar a conquerir el territori, amb la sorpresa que no hi havia suficients pals per a col·locar els tendals de l’ombra. El primer dia de càmping va ser el dia de conéixer als veïns i fer meravelles amb tendals, tovalles i llençols unint unes en altres per a tindre una mica d’ombra. Les meravelles inclogueren molta corda, carros de la compra i tendes fent la funció de suport. Res que no poguera arreglar la frescor d’una bona dutxa de càmping.

18 de juliol

Primer dia de festival, després de passar el dia al càmping, la platja, la bassa o el poble tocava una dutxa i triar el primer concert al qual assistiríem. El primer va ser d’una nerviosa i emocionada Suu que va complir un dels seus somnis: volar amb el públic. I volar ens va fer amb la seua veu i humilitat, igual que Ebri Knight. El grup va reflectir la força del poble cantant la poesia de Miguel Hernández ‘Vientos del pueblo’: “si me muero, que me muera con la cabeza muy alta”. Després d’un concert de 10 no es van oblidar d’agrair a l’equip tècnic i a tot el món que el va fer possible. És sorprenent la quantitat d’artistes d’aquest festival que agraïren al final de la seua actuació, que demostraren així el que molts proclamaren: els artistes poden formar part del poble.

Com va dir Xavi Sarrià, “tot comença dins de tu”, ell amb tot el seu grup de músics demostraren que més no és menys a persones de totes les edats en un desplegament d’instruments, veus i lletres que no deixà indiferent a ningú. Lluny de voler apropiar-se de l’escenari va compartir-lo amb musics de tota València i amb Ebri Knight.

La música en directe està viva i ens fa viure un poquet més amb grups com La Habitación Roja, Els Catarres o Boikot, cadascun en el seu registre i ritme ens van deixar la gola i els peus destrossats, tres actuacions que destacaren per la posta en escena i el treball de l’equip tècnic.

Però no fa falta tant per a deixar-te la boca oberta si parlem de Rap, Kaze va vindre amb el seu amic Bezo i l’energia renovada després d’un temps desaparegut i va rapejar les cançons que escoltàvem a la nostra adolescència front un públic que va tornar cada frase i cada crit. Un Kaze amb 10 anys als escenaris que va ensenyar una nova cançó per a demostrar que tornarà: “voy a ver cómo arreglo el destrozo de toda esa gente que ha venido solo para un rato, yo he venido para siempre”.

Per últim, els fans de La Fúmiga van tindre una sorpresa, ja que a última hora va reemplaçar a Hard GZ per problemes externs al festival, culminant així un primer dia replet de veus noves com la de la rapera Anier o més expertes com la de Rozalén, qui va omplir-nos el cor amb la història del seu oncle Justo.

19 de juliol

Segur que ningú estava preparat per a aquesta nit. Va començar amb la tranquil·litat del reggae i de l’indie de Valira, Morodo i Macaco, perquè “Love is the only way”. Fins que Fernando Costa trencà la pau saltant de l’escenari al públic i carregant contra els rapers que no són purs: “muchos raperos hablan de la calle cuando ni siquiera ayudan a su abuela a fregar los platos, colaboran con gente que ni conocen. Toda la gente que ha colaborado conmigo ha comido en mi casa y me ha mirado a los ojos.” A més, ens va donar una lliçó a tots, “la vida es una shit y hay que saber llevarla y aprovecharla” i així ho férem al seu concert, gràcies Fernandito.

Rap i més rap, però més soft amb Beret i el seu emocionant directe de sempre que tinguérem entre Fernandito i Natos y Waor, els qui van cantar junts la cançó Piratas, conquerint al públic com si fora el mar, “sin rumbo definido, ni brújula ni mapa del tesoro del mapa perdido” només amb les seues veus.

Encara tremola la terra de Gandia pel directe de Mafalda, els tres vocalistes donen veu a temes caòtics com el seu últim àlbum indica: Palabras Forman Caos. Feminisme, revolució, igualtat i guerra al ritme d’un rock que s’endinsa en la pell i calfa la sang amb cançons com Las que faltaron o En Guerra, enhorabona per 10 anys donant veu als qui no la tenen.

Tinguérem un moment romàntic recordant l’escena de 3MSC amb Dorian i amb totes les cançons que va tocar el grup, un concert replet de confeti, color i sentiments en el que pareixia que cada cançó fos infinita, així com nosaltres ho fórem per un instant.

Per últim, el gran descobriment del dia: Itaca Band i Albert Garcia, el vocal d’aquesta, que es menjava l’escenari, cantava sentint cada paraula, sempre al límit de l’escenari com si volguera traspassar les barreres que el separaven del públic i abraçar-lo. Com si fos el seu primer i últim concert.

 

20 de juliol

La perfecta unió entre poesia i música, el rap de Sharif, qui va prometre tornar al Pirata l’any que ve amb el nou àlbum amb què tant de temps porta treballant amb el seu amic Morgan, i ací l’esperarem, assedegades de poesia. Mentrestant, ens quedem amb haver escoltat en directe les 100 frases que escoltarem quan ens van trencar el cor i amb el Desamortil en vena de la música d’Arnau Griso, els qui ens visitaren després del seu viatge a Uganda per a col·laborar amb l’ONG Petits Details i gravar Quiero, Quiero y Quiero.

La immensitat de la M.O.D.A. no va tenir comparació, la profunditat de cada cançó va fer impossible no plorar de l’emoció amb cançons com 1932 o Héroes del sábado, encara que vam trobar a faltar les dues cançons més recents: La zona galactica i Colectivo nostalgia. Ens vam quedar sense veu al crit de ¿Quién nos va a salvar?. Personalment va ser el millor concert del festival, em vaig sentir jove per sempre i cada paraula va esgarrar una pell ja esgarrada a la vegada que la curava una vegada més. Vaig sentir que no estava sola en este món, però que no hi havia res més que la música i jo a mil kilòmetres. I sí, “hay algo más fuerte que la muerte”: La M.O.D.A.

Si creieu que el Pirata es va oblidar del feminisme un sol dia, esteu equivocats, el dissabte ens va traure a Nathy Peluso, que va apoderar-se de l’escenari i del públic amb la seua veu, els seus moviments i el seu estil únic que ens va contagiar la seua energia i força de “Sandunguera“. També vam tindre l’oportunitat d’escoltar un altre grup internacional, Talco i el famós “Ciao, bella ciao”. El vocal del grup va sorprendre amb el seu ímpetu: “somos artistas y queremos morir en el escenario”, va dir després d’explicar que el metge el va recomanar no tornar a cantar per un temps.

Ayax y prok van regalar-nos un espectacle devastador, els bessons ens intentaren convèncer del fet que són “personas normales, como vosotros”, però les persones normals no poden fer el que ells feren, al menys si eres mortal, es deixaren la vida a l’escenari com si foren immortals, rapejant temes crus i poètics, contundents i de barri. Els germans reobriren una porta paral·lela en el món del rap que pareixia tancada per sempre, el rap de suor i sang.

Els Sexy Zebras no defraudaren amb un dels millors directes dels tres dies, podem dir que són realment “La Polla”, disfrutàrem de temes com Quiero follar contigo, Buffalo Blanco, emmudiren les veus que diuen que el que fan és merda. Els putos Sexy Zebras i tot el públic vam fer història en el Rock espanyol i en la normalització de temes banals, però sobretot humans com és el sexe.

Per a molts pirates va arribar la fi del festival, ja que hi havia tantes persones amb la samarreta de Zoo que semblava el festival del grup, i per fi tots aquells fanàtics del grup van escoltar al grup valencià. Però aquest no va ser el punt final, l’apoteòsic final va ser a càrrec del grup “electro-core” Prozak Soup que sumà un estil únic per a la música en valencià, donant per finalitzat així un festival replet de música de la terreta.

20 de Juliol

Després de veure eixir el sol, tinguérem un dia per a arreplegar, necessitàrem tres més per a recuperar-nos i encara no hem assimilat aquesta edició, però som més pirates que mai i ho desmostrarem a la quarta edició. Fins l’any que ve!