Ho necessitava. Ha passat un temps molt necessari des que va acabar el Feslloc. Ara, segut a la cadira de la meua habitació d’hotel en Buenos Aires i, a mñes de 10000 quilòmetres, he aconseguit posar-ho tot en perspectiva. Estava massa emocionat quan vaig tornar del Feslloc? Era l’adrenalina de veure grups com La Fúmiga, Oques Grasses, la Balkan Paradise Orchestra o a Xavi Sarrià sobre l’escenari? Era per les xarrades tan ben muntades sota les (poquetes) ombres que hi havia a l’espai habilitat a Benlloc? Doncs això no ho he aconseguit ressoldre. L’únic que tinc ben present és que no aconseguisc esborrar de la meua memòria algunes de les tecles que es van tocar al festival, i que van fer que aquest marcara la diferència amb la resta de festivals i aconseguira ser el que deia: un espai dedicat a la terra, a la llengua i al feminisme que reivindicava la festa com a ferramenta de transformació.

Era per tothom conegut que el Feslloc portava uns anys tractant de normalitzar l’eslogan “festa sí, lluita també”. Segons un dels organitzadors, amb qui vaig poder parlar, enguany ha sigut l’any en què s’han decidit i s’han llançat a ampliar l’oferta de xarrades i activitats polítiques i culturals, i han perdut la por per definir-se com “un festival polític”. Amb molta valentia, l’associació Feslloc i treballadors i voluntaris d’Escola Valenciana han aconseguit tocar les tecles necessàries. En un dels moments on el valencianisme està políticament més fort i la música en valencià avança amb pas ferm i valent, tocava anar més enllà i provar, sense por, noves activitats i nous grups que ajuden a reafermar el missatge i, que, a més a més, consoliden la marca pròpia del Feslloc com festival, que, a banda de grups en valencià, porta germanor, reivindica la lluita contra el despoblament, l’ecologisme, el feminisme i no té al darrere grans empreses que s’emporten els diners.

Molt bé no sé com ho han fet, però sí sé que amb molt de treball  Si en altres edicions la germanor ja emocionava, enguany ha estat màgic. El Feslloc es consolida com eixe lloc on, vingues d’on vingues, estimes com estimes i sigues com sigues, trobes el caliu del teu poble, de rotgles que es formen espontàniament i d’altres que, ja formats d’altres anys, estan sempre oberts perquè gaudeixes amb ells. El retorn d’Orxata, la trobada amb periodistes com Violeta Tena, Jordi Borràs o Miquel Ramos, la convivència entre polítics, periodistes, treballadors de l’art, la música i la resta de disciplines artístiques. A diferència de l’elitisme que es repira en molts moviments culturals, podem dir que ací hi havia una germanor absoluta entre persones de diversos partits i professionals de tot tipus. Un espai perfecte per agafar forces, noves idees, compartir impressions i celebrar que la nostra llengua i l’estima per la nostra terra segueixen més vives que mai.

Els perills els coneixem tots: que, com va passar a la Ruta del Bakalao o a altres festivals com el Festivern, els interessos econòmics passen per damunt la idea fonamental de lluita i unitat del festival. Per això és necessari continuar creant espais com el Feslloc, amb fórmules diferents però característiques comunes, ajundant a combatre el despoblament, generant sinèrgies i complicitats i unificant el treball d’associacions amb finalitats molt diverses però amb una estima comuna per la terra. Enguany ja han sigut més de 6000 persones, un començament, sens dubte il·lusionant. Lluny queda aquella etapa on el Bloc Nacionalista Valencià aspirava al 5% per entrar en Les Corts i encara apareixien els primers grups que cantaven en valencià. Ara, vist que la fórmula es consolida, queda continuar provant perquè aquest triomf siga tan sols el primer de molts.

Mai menyspreem la importància que té cada espai com aquest, com els Aplecs, com els correfocs, com els gegants, com les nostres festes de Moros i Cristians i els nostres pasdobles i bandes. Mai caiguem en la ingenuïtat de pensar que les conquestes culturals no són conquestes vitals per la pervivència de la nostra cultura i llengua. Si som capaços de treballar units i deixar rancúnies, odis i menyspreus avançarem. Si som capaços de pensar col·lectivament i de crear fronts amplis, guanyarem. Si som capaços d’incloure cada vegada a més gent que ve de llocs més diversos, caminarem. I, com no, si som capaços de tocar les tecles necessàries com van aconseguir al Feslloc, tindrem la consciència de que som poble per molts més anys.