Dimecres 21 Agost, 2019

Som una colla de bolivarians

Un dels episodis històrics que estem vivint, i que les batusses entre independentistes no ens deixen veure del tot, és que estem assistint al retorn del nacionalisme espanyol en les seves essències i obsessions. Un nacionalisme que, per molts esforços que tractin de vestir-lo de modernitat, és el mateix que apareix als manuals d’història del franquisme durant els anys quaranta i cinquanta, que tracta de reivindicar velles (i inventades) glòries, minimitzar barbaritats perpetrades, i recuperar un cert llenguatge imperial, esperit inquisitorial i instint uniformitzador. Si no fos perquè el moment és perillós, en una època de crisi social i política global, faria certa gràcia tornar a sentir aquella cantarella maniquea de “los buenos” i “los malos españoles”, així com la categoria “enemigos de España”, a la qual és un honor pertànyer, al costat d’enemics il·lustres com el gran i brillant literat –i independentista cubà- José Martí-,  el fantàstic novel·lista -i independentista filipí José Rizal– el republicà amazig Abd-el-Krim, o el brillant, carismàtic i il·lustrat Simón Bolívar.

Bolívar, un veritable personatge força desconegut per al públic espanyol, o reduït a la condició d’un nom i unes circumstàncies desagradables per al nacionalisme hispànic, és, per contra, una figura històrica fascinant. Aquests darrers dies hi he estat llegint una biografia i he començat a veure una sèrie colombiana que Caracol TV acaba d’estrenar en la plataforma Netflix. Avanço que no és massa bona, sinó més aviat un culebrón de 60 capítols no massa ben produïts, amb escàs rigor històric, fets i circumstàncies deformades, massa pensat per crear històries sentimentals de fulletó escassament rellevants i d’idealitzar un protagonista presentat com algú providencial. Ara bé, això no impedeix que toqui alguns elements transcendents del personatge històric i de les circumstàncies que expliquen les independències llatinoamericanes, amb conclusions que ens poden oferir prou perspectiva per comprendre el moment actual. 

Bolívar és d’una família criolla aristocràtica veneçolana, d’ascendència colonial, propietari de grans hisendes, que, com tants d’altres al continent, constata el peculiar sistema d’apartheid al qual els administradors de la colònia i la cort de Madrid sotmet als criollos, és a dir, als descendents d’espanyols que ja estan prou arrelats als territoris d’ultramar. Bolívar, com tants d’altres, no només és conscient de l’explotació fiscal a la qual són sotmesos per les autoritats espanyoles, o a les insuportables limitacions del comerç, sinó al tracte vexatori i denigrant que els funcionaris de la corona els ofereixen diariament, així com a unes polítiques que atempten contra els seus interessos. A tot això s’afegeix una corrupció generalitzada de les autoritats espanyoles, que en la millor tradició borbònica subhasten càrrecs i modulen l’èxit social i econòmic en funció dels contactes personals amb els remenadors de cireres imperials més que en el talent o la iniciativa. També es palesa una actitud repressiva i arbitrària contra tot intent de pensar per compte propi, amb aquell esperit inquisitorial que guia l’acció absolutista d’una monarquia que, ja en l’època de Carles IV, representa un veritable caos.

Entremig de tot això, Bolívar, com tants altres contemporanis seus, tenen contacte amb les idees il·lustrades i l’obra dels revolucionaris nord-americans i francesos coetanis. És un carismàtic home llegit i culte, que parla idiomes, amb una extensa formació humanística, contrari a l’esclavitud i un instint moral molt destacable. Al costat d’un heterogeni i contradictori independentisme, també hi contribueixen altres emigrats de Canàries, a banda de també, com passarà especialment al Río de la Plata, amb catalans amb una especial predilecció per ser enemics d’Espanya i dels borbons. Enfront de les noves idees que parlen de llibertat, igualtat, fraternitat, o de l’emancipació dels esclaus, la corona només ofereix repressió, inquisició i integrisme. El libertador, i aquest és part del seu encant, és algú que coneixerà de primera mà la degradació de la Cort de Madrid, en els seus viatges de formació -també serà espanyola la seva esposa que morirà poc després del casament- i els seus viatges per la França i la Itàlia napoleònica, on precisament podrà contrastar la potència de les noves idees revolucionàries, i l’escàs futur d’una Espanya entotsolada en concepcions anacròniques del poder i la seva estreta cosmovisió adobada de fonamentalisme monàrquic i religiós.

Amb la invasió napoleònica, la corona espanyola col·lapsa. Mai no s’ha explicat prou bé que la incursió francesa és el fruit de la supina incompetència d’uns borbons que demanen a Napoleó prou tropes per “recuperar” Portugal, i que veient la incapacitat manifesta de Carles IV i el seu fill Ferran VII els substitueix pel seu germà (i que s’aprofita per annexionar-se Catalunya a l’imperi francès). En aquestes circumstàncies, el domini espanyol sobre les seves colònies d’ultramar acaba essent més nominal que real, i aquest és el moment que les elits criolles aprofiten per treure’s de sobre el domini espanyol i tractar d’imitar els seus veïns nord-americans per crear una mena d’estats units d’Amèrica del sud. En bona part, els habitants de Nova Granada, el Riu de la Plata, Nova Espanya, tracten de construir una nova relació amb Madrid d’acord amb perseguir el seu propi interès polític (amb institucions representatives) i econòmiques (a partir de la llibertat de comerç).

Quan es constitueixen les Corts de Cadis, el 1812, una gran decepció s’esdevé entre llatinoamericans. S’esperaven una altra cosa d’uns “liberals” espanyols, que a la pràctica, embolcallat en un llenguatge amable i progressista, proposen idèntica subjecció a la corona, i el mateix sotmetiment als interessos peninsulars que en l’era anterior. Per dir-ho d’una manera que ho puguem entendre, el “Podemos” de Cadis, es nega a reconèixer els americans com a subjecte polític, actua com a garant de l’imperi, la seva unitat, i la continuïtat dels problemes que havien impulsat els americans a trencar amb Espanya. Primer són espanyols, i després són liberals (i tampoc massa). En resum, després de la decepció, s’inicia un procés caòtic, ple de conspiracions, traïcions, derrotes, sacrifici de líders, que els portaran a la independència. Bolívar i altres, després de múltiples problemes, tot superant lluites internes, aliances trencades, defeccions en camp propi, retirades in extremis, canvis de bàndol, amargues decepcions, acaben consolidant la seva independència enfront una Espanya d’institucions degradades que col·lapsa institucionalment.

Perquè, efectivament, malgrat l’èpica del relat històric, el resultat és que Amèrica s’independitza més pel corrent històric del moment i la incompetència d’una Espanya –i uns borbons- que sempre prenen la decisió equivocada -és a dir, la cerrazón, la resistència al diàleg o al reconeixement dels representants de les ja excolònies-.  I, finalment, la pitjor de les opcions: la força i la repressió.

Primer, en una expedició per “recuperar” les colònies el 1820. Ferran VII hipoteca el país per comprar una flota a Rússia, composta per vaixells que no s’aguantaven damunt l’aigua -i que fa d’El Deseado la riota de tot occident-   Després, els militars es neguen a embarcar-se a una aventura que no els pot portar enlloc (i probablement a un naufragi enmig de l’Atlàntic) i s’amotinen en el que, generosament, s’ha vingut a nomenar “Revolució liberal”. Finalment, quan les potències reaccionàries europees envaeixen Espanya i tornen a reinstaurar l’absolutisme de l’incompetent Ferran VI, envien una expedició a Amèrica que fracassa. Els americans, malgrat el seu caos i també la corrupció i incompetència heretada dels espanyols, ja estan massa acostumats a organitzar-se pel seu compte, ja disposen de llibertat de comerç i d’institucions representatives seguint el model dels Estats Units, i acaben derrotant a uns espanyols, molts dels quals es queden a viure a les antigues colònies. Espanya i els borbons no reconeixeran durant dècades les independències americanes. És més, seguiran enviant flotes a Xile, Equador, Perú o Mèxic que acabaran de la mateixa manera –fugint amb la cua entre les cames-. Mentrestant, gent com Bolívar abolirà l’esclavitud (que Espanya no farà fins al 1883, amb el trist honor de ser la darrera de les potències europees a fer-ho), i Amèrica Llatina, amb els seus encerts i errors, seguiran el seu propi camí, normalment (almenys fins a l’efímer desenvolupament produït a Espanya a partir de la dècada de 1980) amb estàndards de vida i de democràcia molt superiors als de l’antiga metròpoli.

No és cap secret que el moviment bolivarià sorgit a Veneçuela sigui el dimoni pelut, el papus dels mitjans conservadors espanyols. El comandant Hugo Chávez, un home també de gran talent, intel·ligència i formació humanística encomiable, va ser prou hàbil per associar la figura de Bolívar al seu projecte polític. No és aquest el moment ni disposem de l’espai per analitzar la complexa i contradictòria política de la Veneçuela contemporània, el que sí és cert és que haver ressuscitat la figura de Bolívar va posar molt neguitós a l’establishment espanyol. Això de ressuscitar un “enemic d’Espanya” de gran talent i carisma semblava com si invoqués cert esperit revolucionari en els fronts oberts d’un país que no sembla haver entès gaire de l’experiència històrica dels darrers segles. En bona part les acusacions de bolivarianisme a tot dissident, la seva obsessió amb una esquerra que qüestiona (tampoc no massa) l’absolutisme supervivent de tantes derrotes i humiliacions històriques espanyoles, semblen una mena d’exorcisme davant les possibilitats d’anar-se desmantellant aquell “imperi on no es ponia mai el sol” i que ara sembla viure en les penombres de la història. En aquest sentit, els catalans, imbuïts d’esperit il·lustrat i revolucionari, encara que també responsables de caos, defeccions, lluites internes, amargues decepcions, traïcions, derrotes diverses, alhora que cada vegada més conscients que podem prescindir de Madrid, som també una colla de bolivarians que atemptem contra l’antic règim, ja massa florit, que habita als decrèpits palaus de la capital d’un regne que, a còpia de nostàlgia imperial, ha acabat esdevenint una caricatura de si mateix.

5,235FansM'agrada
939SeguidorsSeguir
15,471SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca