És estiu. Ho notem per les temperatures. Per les cremades a la platja. Perquè la gent sembla un poc més contenta —només un poc— però, sobretot, perquè les entrades per a molts festivals ja s’han esgotat. El territori valencià es converteix cada any en un Camí de Santiago per a la gent que gaudeix d’aquestos actes, que han proliferat als últims anys a una velocitat excepcional. Ha crescut el nombre de festivals, però, alhora, l’oferta és cada vegada menys diferenciada. El Feslloc, un festival que es celebra a l’interior de Castelló, aconsegueix distingir-se entre els altres, sobretot, pel seu to compromés i l’aspiració de convertir-se en nucli ideològic i cultural del panorama valencià. Ho aconsegueix?

A les dotze del matí el sol no dona treva i molts segueixen dormint a les tendes. “Festa sí, lluita també” resa un dels eslògans, pegats amb adhesiu als arbres que rodegen el recinte. El missatge, com és evident, només agafa coherència amb la programació de xarrades per part del festival. Malgrat que la nit s’ha fet llarga al ritme dels cantants i dj’s, el divendres alguns s’alcen per escoltar un col·loqui sobre un tema que afecta el territori, com són els pobles buits —o buidats— i per descobrir l’Espanya rural que també existeix. L’escenari acompanya, perquè els assistents prompte s’afanyen per agafar blocs de palla per assentar-se buscant l’ombra del pinar.

Es presenten aleshores Violeta Tena, periodista d’El Temps, i Artur Aparici, sociòleg retirat, per debatre sobre ruralismes. De polítiques que semblen fetes de palla també en parlaran. La comunicadora posa especial èmfasi, des de la seua experiència, en com els mitjans no aborden de manera correcta el tractament dels municipis petits. Segons ella, aquestos únicament s’esmenten per relacionar-los amb dificultats de desplaçament i la falta de serveis, amb un aire paternalista des de les ciutats pel seu caràcter més agrari. Defensa que, si la idea era atraure visitants als pobles, aquesta presentació només pot tirar enrere.

Xarrada “Visca les noves ruralitats” | Alba Juan Segura

Mentrestant, Aparici defén la iniciativa dels pobles com la millor solució per al problema: “El Feslloc és una manera de fer dinamització econòmica, no només a curt termini, sinó perquè també canvia la imatge del poble, la percepció que té de si mateixa”. Al cap de pocs minuts, com per exemplificar-ho, passen a poc a poc dos avis. Miren curiosos cap a dins del recinte, per esbrinar què fan els xicuelos de dins, i segueixen el seu camí. El sociòleg segueix explicant que el poble s’ha de bolcar en els més joves, perquè “la gent puga desenvolupar la seua activitat en un medi rural”.

Aparici recolza el problema en les administracions i les polítiques buides que es fan per tractar de solucionar-lo. Segons la seua perspectiva, no s’han de crear els mateixos plans econòmics o lleis per a una ciutat que per a un poble, perquè tenen necessitats distintes. “Ha d’haver-hi un marc territorial diferent”, defensa. Després de fer un pla inicial enfocat a les ciutats, però, hauran de tornar a negociar per fer-ne un dedicat als pobles. El títol de la xarrada fa esment a la ruralitat, però, què significa això realment? Aparici defensa que menysprear o simplificar els oficis als pobles menuts és absurd i s’ha de fomentar que la gent al dir rural “no pense només en agricultura i ramaderia, sinó també en despatxos o qualsevol tipus d’activitat”.

Un jove a les últimes files es posa la mà al front per buscar alguna cosa. S’alça del seient de palla per agafar una coca-cola a la barra de la dreta i refrescar-se. Simultàniament, Violeta Tena comença a parlar d’una de les qüestions més interessants: la mobilitat dels joves, i com les raons d’aquesta han anat canviant. Així, si abans s’estudiava l’èxode rural motivat pel treball i la fàbrica, ara es tendeix a “l’èxode universitari”, en què els joves es desplacen per força, perquè al poble ja no troben el que precisen per formar-se. “El despoblament no és una qüestió de gent major. És una qüestió de gent jove que marxa a estudiar i ja no torna”, recalca la periodista.

Durant la xarrada posen el focus en les administracions, tant estatals com autonòmiques i municipals. Violeta Tena matisa que ser rural “no vol dir estar privats de drets bàsics, simplement significa ser menut”. Arriba el torn de preguntes i alguns joves s’alcen per agafar el micròfon. La majoria d’assistents del Feslloc provenen del País Valencià i, en conseqüència, el debat no es torna burocràtic ni econòmic, sinó que cadascú aprofita la paraula per parlar del seu poble. “Els joves que quedem organitzem activitats per als xiquets, fem cine d’estiu…hem muntat un col·lectiu per intentar millorar la vida en el municipi per a tots”, acabarà dient un dels assistents. És una ocasió per escoltar als pobles, oblidats als mitjans —i a voltes a la política autonòmica— mentre relaten formes de vore el món fent ús dels diversos accents i narren unes festes de poble alienes.

A un altre lloc, encara que no molt lluny, es troben Jordi Sugranyes i Isabel Canet moderats pel periodista musical Carlos Ripollés, que a la vesprada han presentat “Literatura i periodisme musical”. A un auditori poc il·luminat i una temperatura molt més agradable ambdós autors expliquen la vinculació de la música amb els llibres recentment publicats. Encara que el títol de la xarrada poguera semblar un apropament a la teoria del periodisme musical, en realitat es tracta d’un reflex de com la música pot canviar el camí creatiu de les persones, inspirant lletres i omplint les pàgines. El periodista Jordi Sugranyes ens mostra al seu llibre Joventut i més enllà. Trenta anys de música en català un repàs de la seua experiència amb els grups més coneguts i els inicis dels qui ja no estan.

Sugranyes fa una breu explicació del llibre. Tot seguit els autors s’alcen i darrere es desplega una pantalla que reprodueix els concerts de diversos grups en valencià de forma cronològica. Orxata, Aspencat o Auxili es tornen aleshores protagonistes. D’aquesta forma l’autor aproxima la seua mirada cap a la música en valencià de forma escrita, i com aquesta ha anat evolucionant al llarg del temps. Quim Monzó va dir a un article que és absurd separar el terme escriptor i periodista, com si explicares que eres esportista i futbolista. Sugranyes farà una distinció més: “Faig més de cronista que de periodista”. Al seu recull de concerts ens fa una radiografia de la columna vertebral de festivals com el Feslloc: música i llengua.

Isabel Canet subjecta amb estima el seu llibre. I tu, sols tu és una recopilació de relats basats en artistes i grups coneguts del panorama valencià, com pot ser Zoo, Pupil·les, Gener o Obrint Pas, dels qui Canet sembla que parle amb una il·lusió especial. Et poden marcar tant les cançons? Doncs sí. Mentre que les paraules del periodista feien al·lusió al contingut, Isabel Canet retrau les emocions, per escriure i per la música. Segons l’escriptora, l’art de narrar consisteix en “obrir la porta a un inconscient que va eixint amb els personatges”, i assegura que ningú es coneix del tot fins que es posa a escriure.

Després de la intervenció de Canet sembla que done gust agafar un ordinador i posar-se a escriure, perquè aconsegueix transmetre el plaer per les lletres i la importància de gaudir del que escoltem. També hi ha lloc per a la denúncia. El valencià inunda la presència de l’escriptora, amb una samarreta on es llegeix “M’aborrones la vida” o el que sembla una predilecció per El diluvi —tenint en compte el títol del llibre—. Alhora, és conscient de l’estat de salut de la seua llengua: “Una cosa que compartim els músics i escriptors és la precarietat que tenim al escriure en valencià…sembla que sempre estem a la barricada”, comenta amb un to més resignat que preocupat.

No dona temps per alçar-se i prendre aire, perquè seguidament Jordi Borràs i Miquel Ramos pugen a l’escenari. No ens fan esperar. La sala es plena, amb molta més presència de joventut que al matí. Hi ha moltes coses a dir, perquè “L’extrema dreta a casa i a Europa” és un títol del més suggerent. Encara que ambdós ponents no tenen massa diferències en el seu punt de vista, i tampoc amb el públic, la xarrada es converteix en una explicació de com es viu l’entrada de l’extrema dreta als diferents àmbits i com invaeix el discurs sense que ens adonem. El més perillós, segons expliquen, és la capacitat que té l’extrema dreta per acollir a diferents classes socials. No només dels conservadors o les classes altes convençudes, sinó d’aquella classe obrera desencantada i que necessita una solució. Una solució, segons defensen, que no s’ha gestat al si de l’esquerra.

Borràs i Ramos s’intercanvien una mirada. El català i el valencià s’assenten per posar en relleu les diferències que s’han viscut a Catalunya i al País Valencià. Segons explica Miquel Ramos, hi ha coses, com pot ser la persecució de la llengua o la por als ultres, que “fa 40 anys estem vivint ací”, amb una “impunitat total” per part dels polítics i la llei. A més a més, també comenta alguns dels casos més polèmics, com l’existència d’un grup neonazi que tenien diverses armes, i que després de deu anys van ser absolts. Miquel Ramos s’atura uns segons per demanar que prenguen un poc més la llum de l’auditori. Potser la conversa s’enfosqueix per minuts.

L’extrema dreta no és una cosa compacta i homogènia, com expliquen, sinó que inclús a Europa trobem diferents tipus d’assentament i materialització d’aquesta. Ramos divideix en quatre grans grups el moviment: l’extrema dreta que es troba a l’Europa del sud, al centre, a l’est i al nord. Tenint en compte açò, doncs, no es pot parlar d’un mateix moviment a França amb Le Pen que l’entrada de Vox al nostre parlament. Miquel Ramos subratlla que molta gent interpreta Le pen des de la vessant obrera, amb “un caràcter inclús de partit antisistema”. Per altra banda, Ramos defensa que en Vox trobem un caràcter marcadament tradicional, resultat d’exaltar els trets més conservadors de “la caza y los toros”.

Una xica s’alça. Demana la paraula i explica el seu problema al poble, on l’esquerra no va estar de part dels que ho necessitaven. Després d’un silenci Ramos agafa el micròfon i posa el focus en el paper de les organitzacions progressistes. Segons ell, mentre moltes vegades organitzacions com Càritas donaven suport a les famílies, “l’esquerra estava a les universitats donant càtedra”. Aquesta visió crítica cap a la poca o nul·la mobilització real i cap al caràcter cada vegada més elitista de l’esquerra és un dels moments àlgids del debat.

Encara que el còctel de la majoria de festivals es nodreix de beguda i música, el Feslloc té alguns trets més que el diferencien. També significa acudir a un festival que defineix els seus valors de forma molt clara, recollits al Manifest, o difuminats a cada xarrada. Ruralisme, feminisme, defensa de la llengua, ideals progressistes. Tot es comprimeix en tres dies. Els concerts il·luminen amb talent i focus artificials la nit a Benlloc, però on hi ha llum sempre trobem ombra, i les xarrades són la millor manera de ser conscient del que queda per fer. L’experiència del Feslloc, amb un espill més ampli, es dibuixa com un acte amb cohesió, que només agafa sentit en el seu conjunt.

Vídeos de la xarrada “Obrim fronteres ja!” amb Open Arms, Tanquem els CIEs, ExMenas i el CEAR

Vídeo: Open Arms. Xarrada al Feslloc 2019 pic.twitter.com/vX7DkfaP0E

— REVISTA MIRALL PAÍS VALENCIÀ (@MirallValencia) July 18, 2019