L’episodi de la Diputació de Barcelona, amb el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC, és una de les millors notícies que ha tingut l’independentisme des de l’octubre del 2017. Sé que sona estrany, però si analitzem la dinàmica en la qual estava enrocada la primera línia política republicana del país és la catarsi que permet col·locar les peces sobre el tauler.

Des del moment que Mariano Rajoy va aplicar el 155 per dissoldre les institucions catalanes i convocar eleccions el 21 de desembre, cita electoral que totes les forces independentistes van acceptar sense embuts -CUP inclosa-, que el mantra de la unitat anava escombrant tots els debats. Favorables i detractors de la unitat es tiraven els trastos per exculpar-se d’un possible fracàs electoral que mai es va produir: victòries independentistes a les catalanes, a les municipals, generals i europees. Un èxit que, a més, anava acompanyat d’un augment dels vots.

Si alguna formació ha anat a remolc d’aquesta pressió per forçar la unitat, que al cap i a la fi és repetir una coalició, és Junts per Catalunya. Un partit que amb l’acord a la Diputació ja comença a sortir del pou de les lamentacions i sembla estar preparat per a concretar un projecte polític, el seu, que passa per un triple salt: Defensar que són el centredreta independentista, agrupar el PDeCAT i la Crida a les seves files i tenir un president -líder- que dirigeixi sense embuts, Carles Puigdemont.

El pacte a la DIBA és un missatge molt clar, JxCat trenca per primera vegada amb el dogma de la unitat i treballa a foc lent la posició d’ordre i seny que va abandonar. Si no va trencar l’acord amb el PSC és perquè, com justifiquen, són una formació que “compleix allò que signa”. Fantàstic. Tot queda clar. S’erigeix com una formació que, com ERC en l’espai de les esquerres, està disposat a trencar els blocs entre republicans i unionistes per assolir acords. El tauler està llest.

Reformular la Diada: Més expressió popular, menys polítics

Els darrers quatre paràgrafs, que no són cap altra cosa que una anàlisi política del pacte de JxCat amb el PSC, va acompanyat també d’una emprenyada més que justificada de les bases independentistes que contemplen, atònits, com els qui tenen presos i preses polítics pacten amb els qui varen signar l’aplicació del 155.

Des d’un punt de vista de les bases, l’acord és injustificable. I ho és tant, que ha de fer replantejar el format amb el qual està organitzada la Diada de l’ANC d’enguany. Els darrers anys, també perquè el procés acompanyava, els polítics han gaudit d’una fila de convidats i un altaveu durant l’11-S que és impropi d’una mobilització que el que pretén és pressionar els partits independentistes. Dit d’una altra manera, és impossible pressionar qui ve a la teva concentració com qui va a una festa d’aniversari.

L’any 2012 l’Assemblea va sorprendre a tothom amb la mobilització d’un milió de persones als carrers de Barcelona, i ho va fer, a més, amb els partits polítics apuntant-se als seus trams. Amb Duran i Lleida aguantant les queixes d’uns manifestants que no volien sentir a parlar d’un pacte fiscal, volien la independència. Doncs tornem-hi.

La Diada d’enguany, després del llistat de greuges que pot presentar qualsevol independentista de base, hauria de ser d’una expressió popular que eclipsés els protagonistes polítics. Per què volem altaveus a tots els trams si no escoltaran els seus discursos? Per què cal reservar una fila si, en realitat, és una oportunitat per parlar cara a cara amb qui representa el teu vot?

Els partits es mouen quan els carrers empenyen.