Dimarts 22 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Espanya i el biaix etnicista del seu nacionalisme

    La Càtedra Ferrater Mora acaba de publicar un interessant informe sobre les característiques de l’independentisme vigent al nostre país sota el descriptiu títol ‘Un biaix etnicista en la política catalana? L’efecte desigual del procés’. Aquest document, encarregat per l’eurodiputat Josep Maria Terricabras, i que serà traduït en diverses llengües per tal d’ajudar a entendre el conflicte català dins el continent europeu, tracta de respondre la guerra de propaganda elaborada pels mitjans de Madrid que proven de desautoritzar el republicanisme hegemònic a Catalunya tot assimilant-lo als nacionalismes ètnics que (justificadament) tenen tanta mala premsa internacional.

    No ens hauria de sorprendre. En una situació més que difícil per a la supervivència del règim del 78, i en un context de degradació profunda de la imatge internacional espanyola, ens trobem en un moment de guerra propagandística. Només cal veure les formes i directrius del ministre Borrell i la seva subordinada, experiodista de El Mundo, Irene Lozano (i autora, per cert, d’una interessant biografia de Federica Montseny), com fan un gran esforç de presentar els independentistes com a una mena de perillosos etnicistes.

    L’informe, un estudi impecable en què filòsofs, demògrafs i politòlegs pràcticament no han deixat espai als historiadors, revela allò que és evident. Que el conflicte de Catalunya té poc a veure amb el nacionalisme, i sí amb una qüestió de llibertats fonamentals i de les lleis internacionals vinculades al dret d’autodeterminació. Que l’independentisme és una resposta democràtica a un estat que ha mantingut escrupolosament la continuïtat entre el franquisme i la Constitució del 78. Que els independentistes no tenen cap mena d’ambicions ètniques ni que volguessin (només al voltant del 20% del país té orígens seculars en un territori nacionalment dinàmic, que es reinventa a cada generació). Que l’independentisme, més aviat seria una resposta republicana a una dictadura monàrquica-jurídica en un estat identitàriament insegur liderat per sectors obertament reaccionaris.

    En efecte, la imatge que els detractors de l’independentisme tracten de projectar per convèncer la mateixa parròquia i tractar d’enredar una opinió pública internacional poc avesada a aprofundir en temes que els cauen lluny, és la d’un catalanisme que busca la supremacia ètnica (d’aquí la repetició goebbelesiana del terme “supremacista” o de promoure cert victimisme al voltant de la suposada persecució del castellà, l’adoctrinament de les escoles o una TV3 que mai no han mirat. En realitat, com tota guerra de propaganda, tracten d’atiar la por i busquen fomentar la divisió dins una Catalunya que té l’heterogeneïtat com a un dels seus trets nacionals, en base a fer creure a bona part dels residents que una Catalunya independent els convertiria en una població de segona. Certament, cal no menystenir aquesta mena de temors difosos especialment en els mitjans audiovisuals (pensats per a persones grans amb escassa formació), encara que també mitjançant les xarxes socials (per alimentar un nou nacionalisme neofranquista i banalitzador entre els més joves). No és cap casualitat que a Espanya, un dels temes més reproduïts  en els darrers anys a la plataforma Spotify sigui el Cara al Sol.

    Tanmateix, la realitat és tota una altra, i una de les virtuts de l’esmentat estudi és que se sustenta en un bon grapat de dades objectives, estadístiques i literatura acadèmica, i el cert és que l’heterogeneïtat catalana comporta algunes conclusions que ens porten a desmentir la relació entre ètnia (o llengua) i independentisme. Tot i que hi ha una constant que explicaria que l’opció independentista és més gran a mesura que es parla més català, s’ha nascut a Catalunya i es tenen més ascendents catalans (i per contra, l’unionisme s’incrementa en la funció dels orígens i la llengua habitual), la realitat és que hi ha força barreja i, ni els orígens ni la cultura determinen un posicionament. Com vaig defensant des de fa anys, el conflicte respon a una confrontació de cultures polítiques incompatibles, entre una tradició republicana i llibertària a Catalunya i una tradició autoritària i un pes brutal del franquisme en les estructures profundes de l’estat, per part d’Espanya. En la conformació de la nació catalana, secularment forjada a partir d’una àmplia heterogeneïtat i sedimentació de pobles diversos, i acostumada a redefinir-se a cada generació, Catalunya és més un projecte de futur que una visió nostàlgica i idealitzada del passat. És, altres termes, una mena de nació postnacional, de l’estil dels Estats Units, Canadà o l’Argentina, en què amb uns escassos lligams comuns, la nacionalitat no deixa de ser un espai comú de construcció personal i canviant. No importa d’on véns ni perquè has vingut, sinó on vols anar i què vols fer. I aquí, l’ADN fa més nosa que servei. Això és una cosa que el mateix Jordi Pujol va ser-ne àmpliament conscient per desfer els errors de determinada temptació ètnica a l’estil de les teoritzacions de Joan Anton Vandellós i el seu Catalunya, poble decadent?, de la dècada de 1930.

    Per contra, l’informe assenyala (i el contrast amb la realitat i l’anàlisi dels discursos, reforça) que aquí el nacionalisme ètnic és l’espanyol. Segons una excel·lent anàlisi i procés de dades, les referències als orígens com a determinant a l’adscripció nacional, provenen directament d’un unionisme que no experimenta cap recança a apel·lar a l’heràldica, el lloc de naixement i el dels pares per oposar-se a la independència. Això ho feia des de la ultradreta de VOX fins al mateix Pablo Iglesias als mítings polítics. Podríem pensar que es tracta d’un intent destraler de dividir la societat catalana en dos, tanmateix, al meu entendre, va més enllà. És molt possible que quan el president d’Extremadura demana que es tornin els extremenys que van emigrar (i que en realitat van ser expulsats per un feudal repartiment de la terra i el subdesenvolupament generat per segles de caciquisme i repressió), ho fa en base a uns criteris essencialistes d’identitat, i no com a mer joc demagògic. I això succeeix perquè, efectivament, existeix tota una mentalitat providencialista que no s’entén sense les teoritzacions del nacionalisme espanyol dels segles XIX i XX, que precisament parlen abundosament de “raça” i “superioritat cultural”. Poca broma! Durant el cinquè centenari del suposat descobriment d’Amèrica, es va fer un gran esforç per blanquejar el genocidi perpetrat per la monarquia i la invasió castellana a Amèrica, i les atrocitats comeses en nom de Déu i la monarquia. “Trobada de cultures” va ser el terme per evitar parlar d’invasió i explotació colonial.

    També és cert que tot aquest nacionalisme etnicista espanyol pateix molt per una circumstància de la qual no es parla massa. Actualment a Catalunya, hi ha més persones nascudes fora que dins de l’estat espanyol. Si no recordo malament, els nascuts a l’estranger (especialment al Magrib i a Amèrica Llatina ja representen 1,4 milions de persones respecte a l’1,3 nascudes a Espanya. I la diferència no fa més que engrandir-se. I els nous catalans de colors i religions diferents de l’habitual, com succeeix sovint en primeres generacions d’immigrants, estan fent un bon esforç de participació en la societat catalana, i representen un sector molt dinàmic i ambiciós. La idea de quedar relegat és un actor potent de ressentiment que és el que explota sobretot Ciutadans (i en menor mesura un PP en vies d’esdevenir un partit extraparlamentari).

    Ara bé, és el nacionalisme espanyol etnicista per se? Hi ha arguments favorables a aquesta tesi. La història d’Espanya es fonamenta en la intolerància i en l’eliminació de les diferències per la força. Existeix un passat de persecució, expulsió i eliminació de la dissidència religiosa, especialment pel que fa als centenars de milers de jueus i musulmans que van ser deportats a l’edat moderna, i que també és present en les manifestacions convocades per grups ultradretans davant dels centres d’acollida de menors migrants. La persecució contra les cultures no castellanes també demostren que no ser “espanyol” a la castellana representa una heretgia. Ara bé, al meu entendre, allò que defineix l’agressivitat del nacionalisme espanyol no és tant el passat remot com el recent.

    L’Espanya actual, el seu règim, les seves relacions internes de poder, provenen directament del franquisme. I no oblidem, el franquisme actuà com a una màquina repressora que buscava insaciablement la destrucció de l’oponent polític, de les seves alternatives. Que feia distincions entre “buenos españoles” i “malos españoles”. Recordo que durant els anys noranta, quan el franquisme sociològic emergeix del búnquer, es va produir una hostilitat contra els espanyols d’esquerres. Recordo, fins i tot alguna polèmica sobre “españoles de bien” que cridaven públicament contra persones que gosaven llegir El País en públic. La crispació d’aquella època tenia molt aquella dimensió, de la mateixa manera que el todo es ETA implicava una bel·ligerància extrema contra tot aquell que no seguís unes pautes polítiques i culturals d’acord amb el franquisme sociològic. De fet, els mitjans més reaccionaris també han fet una política de despersonalització en contra de Podemos que fa feredat (bolivarianos és l’apel·latiu més suau). De la mateixa manera que els catalans hem estat atac de tots els atacs i difamacions, qualsevol militant d’esquerres, o de moviments socials de la meseta han hagut de suportar insults, desqualificacions, amenaces, i sovint també agressions físiques. No queda massa lluny, la mateixa tardor de 2017, en què una conferència política de Podemos a Saragossa es va haver d’enfrontar als atacs d’un grup d’ultradretans entre la passivitat còmplice de la policia..

    En resum, l’Espanya actual, amb el seu nacionalisme ètnic, no deixa de representar la resurrecció d’un franquisme sociològic que cerca enemics interiors (l’esquerra) i exteriors (uns catalans que ja definitivament som considerats estrangers) per tal de sobreviure com a cultura política en un món global en què Espanya ha decidit esdevenir un pària internacional, de nostàlgia imperial i d’una cultura autoritària autodestructiva.

    5,259FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,533SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca