Molta gent volia soterrar la música en valencià. Alguns nostàlgics —d’eixos que rememoren sempre aquells primers concerts, aquelles primeres cançons, aquell ambient combatiu de resistència a temps molt foscos i difícils amb grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata— afirmaven que “la música en valencià ja no és com abans” i deien que, per a ells, “ha perdut tot interés”. A aquesta edició del Feslloc, però, tot ha estat possible. Va tornar Orxata Sound System, Xavi Sarrià va cantar amb la seua nova banda El cor de la fera i Miquel Ramos va tornar en la seua faceta de periodista. Enguany, a la fi, joves i grans van poder reconcil·liar-se. Eixa reconcil·liació, però, va expressar-se en un moment concret. Anem per parts.
Cinc de la matinada, no esperava que acabàrem per l’escenari del Feslloc fent un pogo com el xalet d’Albert Rivera i Malú de gran. Anys després que tot començara i que s’hagen obert moltes ments i portons d’alguna que altra casa (i Ajuntament), La Fúmiga va marcar un abans i un després en la història de la producció musical pròpia a la nostra terra. El moment en què, després d’homenatjar versionant les seues cançons als principals cantautors i grups en valencià, La Fúmiga va donar-los les gràcies per tot el seu immarcesible treball. Aquest discurs va simbolitzar la reconcil·liació entre el passat, el present i el futur de tantes lluites, de tants anhels i tanta valentia.
Amb l’energia d’una gran xaranga però el compromís —tant a les seues lletres com a cada un dels detalls ben cuidats del concert— La Fúmiga va demostrar que ha vingut per quedar-se. A més a més, els d’Alzira han sabut aconseguir transmetre el seu missatge d’una manera molt potent, fent-se servir d’elements de l’imaginari col·lectiu dels valencians com els pasdobles, els himnes, les “velles cançons” —així les anomena Xavi Sarrià—, els hits que triomfen a qualsevol discoteca del món o, fins i tot eixos himnes que sonen a altes hores de la nit i són capaços d’alegrar una velada on la persona que t’agradava no t’ha fet molt de cas.
Fet el recorregut per la nostra ment i havent posat el públic a 100 tocava rematar la segona nit del Feslloc amb els nous himnes: les seues cançons que, poderosament van arribant més lluny gràcies a centenars de xarangues que les toquen a les festes arran de tota la nostra terra. Amb molta humildat i amb molt de talent aquestos joves havien aconseguit rebentar el Feslloc a les 4:30, i reconnectar generacions que mai havien estat tan prop les unes de les altres. Amb Cançó que mai s’acaba tot el públic es va fer un, alçant el cap i movent el cos amb molta alegria després de veure tot el que havien aconseguit totes unides.
Lamentablement, la cançó es va acabar, i el públic cada vegada romania més exaltat i alegre. El comboi de dos intensos dies de xerrades, debats, concerts i convivència arribava al seu punt més àlgid. Els músics, en veure que la reacció del públic era tal, van donar-ho tot. Eren conscients de la màgia que havien creat, i volien mantenir-la (i això van fer). Amb intervencions parlades molt mesurades i algun que altre esglai —com quan Pobre Diabla va ressonar potentment durant uns segons— per mantenir viva la flama (sí, la de no tot, però una part important, d’un poble en moviment).
Les noves cançons tenen cada vegada una major presència a l’imaginari col·lectiu. Com hem remarcat, cançons com Mediterrània o Karrasketon ja són part de la majoria d’esdeveniments fonamentals per al poble valencià; i, si alguna cosa és ben certa, és que, com diuen els d’Auxili, mai es canvia res sense començar a celebrar a contracorrent. I a La Fúmiga han sabut llegir el moment i han introduït als sus concerts himnes com La Muixeranga que no cal oblidar, sabent que sense fer de la il·lusió i la seua passió per la música dos motors canalitzats mitjançant noves cançons no es pot crear un moviment polític guanyador.
Anit vaig estar al concert de @LaFumigaBand cobrint per @MirallValencia. Sense paraules: inefable ♥️. pic.twitter.com/MMhpQXHyU0
— Jordi S. i Carbonell #FinançamentJust (@SrCarbonell) July 13, 2019
El concert, on ja tothom s’havia aprés Monstres i Gegants, i on el grup va estrenar —amb els nervis de qui sap que se juga molt— La Ferida, que canten amb Arnau dels Zoo (el gran ausent del festival, com va recordar el públic a ritme de Ventiladors), que va fer vibrar el públic. El concert va tindre tots els ingredients que calen perquè la xaranga es convertisca en una icona per diverses generacions al futur: sucre, espècies i moltes coses boniques (ah, no, que eixes eren Les Supernenes!). En realitat, a banda de les coses boniques, un discurs molt ben polit fet amb una anàlisi molt bona de la realitat, un so i una vitalitat dignes d’elogi i una forma de transmetre molt propera. Si deprimeix, no és la nostra revolució, valencianes!
Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.
