Quan se m’ha proposat la col·laboració amb Mirall sobre feminismes he sentit ganes i por. Ganes, d’una banda, de crear un espai propi per pensar sobre feminismes individualment i col·lectiva, partir de l’estat de la qüestió i aportar la meua visió, escoltar la dels altres i generar noves reflexions: reflexions diferents, contràries, paral·leles, divergents…

D’altra banda i no de forma menys punyent, el motiu de la por em transportava paradoxalment a la necessitat de seguir creant espais feministes, de fer feminisme. Dic fer perquè em negue a acceptar encara que ho soc, és a dir: em resulta necessària una contínua desconstrucció, tornar-me fer, canviar, dubtar, descobrir, rebutjar… he dit rebutjar? Saber dir que no, això a quina edat s’aprén? En fi, que el feminisme bàsicament i com quasi tot en la vida, és una qüestió de moviment. Com deia, la por venia de saber que amb molta probabilitat puc decebre i abordar la qüestió malament, de forma infantil, no aportar res nou, ser atacada sobretot per dones…He de dir que en el graó del moviment on em trobe, parlar d’homes i dones comença a semblar-me inexacte, però això ho deixarem per a (no molt) més endavant. Butler, jo t’invoque.)

Com deia: la por.

Farà un parell de setmanes intercanviava opinió amb una amiga sobre dos grups musicals en valencià formats per dones. No sé a vosaltres, però a mi a vegades se’m desalineen els xakres i em pose hater, confonent la crítica amb el criteri. Jo li deia que d’unes no m’agrada l’estil, i de les que m’agrada l’estil, no m’agrada com actuen perquè van tan flipades que no me les crec. Li insistia acarnissada que ja prou de pensar que som feministes pel simple fet de dir que ho som, però sense ser-ho. Només mamelles, culs i gallons. Soc rebel, guau. Faríem menys el ridícul si no volguérem aparentar coses que no som… i ja sé que açò no és qüestió de gènere. Resumint: quina merda de feminisme és aquell que es desvincula de la política i l’anticapitalisme i es basa tan sols en el perreo?

La meua amiga, molt sàvia ella, em va dir que sí, que pensa igual que jo, però em va il·luminar amb una reflexió de la Mala Rodríguez: a les dones no se’ns permet ser mediocres. Repetisc: a les dones no se’ns permet ser mediocres. Vos heu parat a pensar la quantitat de grups d’homes mediocres que hi ha i no passa res? Insistisc que em pareix ridícul dividir-nos en homes i dones en qüestions socials. En fi, que cresquen, i es normalitze el nombre de grups mediocres formats per dones i es facen grans i en nasquen més de tot tipus, i ja de pas, en valencià. A més, no cal entrar en pànic si no m’agraden dos grups d’entre tot el panorama, no? I sobretot tindre clar que no té res a veure amb el sexe dels components del grup.

Total, que vam concloure que el moviment no està perquè ens tirem més merda sobre nosaltres, que cadascú aporte el que pot i vol. Seguint amb la cita de la Mala, la por al càstig del fracàs potser ens està frenant a moltes de continuar el camí que han marcat ja unes quantes. Em vaig obligar a respirar fons i tindre paciència. “Tens raó, poc a poc…” Precisament, eixa por al fracàs és el que ens ha de llançar a fer. Però em pregunte, de la mateixa forma que en el camí cap a la normalització de la nostra llengua és important crear tota mena de contingut, es pot fer això amb les qüestions feministes? És feminista un perfil de Twitter amb despullats dedicats al consum masculí? Quin paper juga ací la llibertat? És lliure la dona que porta tacons i patix per pura estètica? “Jo ho faig per agradar-me a mi mateix” Són els gustos una qüestió individual o col·lectiva? Té sentit parlar d’una mirada pròpia quan estem travessats per una mirada social des d’abans d’usar la raó? Són les construccions de la dona i de l’home una cosa fisiològica o pel contrari, social i psicològica? Sexe? Gènere? Cap dels dos?

Pense que el cos de la dona pot ser una arma política i cal usar-lo com a tal. Sempre he gosat cridar que visca el destape. I tornem al de sempre, quan és el cos una arma i quan un pur objecte hipersexualitzat? De veres cal respondre? A vegades em pregunte si forme part d’aquella esquerra beata i fastigosa, però la meua libido i el gust per la seducció tarden poc a recordar-me que no.

Tot plegat, estes preguntes em porten a una conclusió, però no a una única resposta. Les dones patim en l’actualitat una escissió cos-ment perquè, com diria Barbara Kruger, el nostre cos ha sigut des de sempre, i ho continua sent, un camp de batalla. Fins ací només he fet que justificar-me, cosa que palesa la por de mostrar la pròpia veu amb fermesa. Però si una cosa tinc clara és que per a mi el feminisme és una qüestió política, i no aconseguisc veure la diferència entre allò polític i allò personal. Pert tant, em dispose ací, en este espai d’escriptura, a verbalitzar tots els dubtes que lideren aquesta batalla que som, encara que siga per apropiar-me d’ells i convertir-los en seguretats, la seguretat de poder dubtar i errar, seguir, resistir. Un professor de la Universitat sempre em deia que qui no sap el que busca, no sap el que troba… Que comence doncs una reflexió on trobar, ja no veritats absolutes ni respostes concretes, sinó camins de pensament continu i diàlegs infinits.

#fuckthesystem

PS.: Cada escrit que publique portarà com a títol la referència a una obra de qualsevol format però signada sempre per una dona -amb vagina o penis- i que tinga algun tipus de relació amb el que jo escric. Aquest fa referència a la peça de Barbara Kruger que teniu ací mateix.

Pel que fa al coixinet fuck the system, no té una altra explicació que una mena de signatura personal i de respecte cap l’esperit de revolta adolescent que m’acompanya sempre. No és que porte per bandera la revolta perquè sí, la revolta sense un sentit just de fer-la, sinó que la necessitat de qüestionar-me les coses m’arrossega sempre a un sentiment molt punk que és el gust de despertar el fàstic a la resta, a la societat que m’envolta i de la qual en forme part.