Dilluns 21 Octubre, 2019

“Els mitjans de comunicació els han despersonalitzat, […] representen la immigració amb un noi que esnifa cola, i no és així”

Barcelona o la mort

En Joan Aldavert és el primer noi que entrevisto i ho faig perquè ha escrit Barça ou barzakh (Alda Talent, 2019) per expressar tot allò que va viure, sentir i aprendre en un centre per a Menors No Acompanyats (MENA) de Barcelona l’estiu passat. No és el primer llibre que publica, la seva ambició reportera l’ha dut a redactar, per exemple, Amb ulls de nen, un retrat de la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra a Catalunya (Alda Talent, 2019) i això em fa pensar que deu tenir molt a dir. Ens trobem al claustre de la llegendària facultat de lletres i, mentre trobem un lloc agradable on xerrar, m’explica que al centre on va treballar cap noia podria viure-hi; no seria segur per elles. Penso altra vegada en què només he entrevistat dones, i m’adono que l’afirmació que en Joan acaba de fer-me possiblement m’auguri una conversa demolidora de prejudicis sobre immigració i que, tant de bo, ell pugui donar veu també a aquestes noies que ningú pot entrevistar. 

Sobre l’experiència en un centre d’acollida per a MENA

En el teu llibre narres la teva experiència en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Expliques que no tenies formació ni experiència en educació social. Quin havia sigut el contacte que havies tingut amb aquestes persones abans d’arribar al centre? (Idees, amistats, notícies…)

Vaig partir de zero; en aquell moment estava estiuejant i buscava feina. A les xarxes socials vaig veure que un amic demanava gent urgentment en un centre, i jo vaig oferir-me; em van anar passant d’un contacte a un altre per informar-me, però jo no sabia ni on era el centre, ni l’horari (finalment van ser onze hores en torn de nit), ni el col·lectiu de gent amb qui treballaria (subsaharians menors d’edat). Necessitaven un noi perquè eren només dues educadores de nit i els calia un educador, només sabia això i vaig acceptar. Els va sorprendre que estudiés literatura però els calia gent urgentment.

Quan dius que els calia un educador és perquè els calia un noi perquè les dues noies no podien fer-se’n càrrec sense algú de gènere masculí?

 No penso que fos en aquest sentit. Hi havia moltes més noies, em sembla. El que és evident és que es necessiten educadors dels dos sexes perquè calen referents. Són nois que venen amb l’estigma del masclisme, i n’hi havia algun que ni tan sols mirava les noies i no volia parlar amb elles; per tant, en aquest cas sí que calia un educador. És també una qüestió de confiança, hi ha nois que tenien molta confiança en les noies i d’altres que en tenen més amb els nois. Com jo era jove (el més jove del centre) i ells també, teníem molta confiança, per exemple. Trobo que així és el vincle: no depèn de si ets home o dona si no quina confiança aconsegueixes amb els nois. 

“Més que un pare acabes sent un germà; a l‘Àfrica tenen molt la idea de comunitat i germanor”

Expliques episodis com el de les festes de Gràcia en què demostres com, tot i les diferències socials, tu i la resta de joves del centre teníeu molt en comú. També narres com, de vegades, enxampàveu algun dels joves amb marihuana o enmig d’una fugida i llavors havíeu de renyar-los. Per qüestions d’edat estàs molt proper a aquestes persones i és possible que t’hagis trobat en situacions semblants a l’hora de rebre algun càstig. D’alguna manera has hagut de fer tasques de pare a persones de la teva edat. Com ha afectat això a la teva experiència? 

Havia de fer de pare no només d’adolescents sinó també de majors d’edat, perquè al principi no s’havien fet encara les proves de l’edat i més endavant vam saber que hi havia nois que tenien inclús trenta anys. En aquest sentit és una situació que et fa treure l’instint de pare i que a l’hora de tractar-los puguis parlar des d’una responsabilitat per complir la teva feina.  Més que un pare acabes sent un germà; a l‘Àfrica tenen molt la idea de comunitat i germanor. 

És fàcil, en una situació així, mantenir un distanciament respecte a aquestes persones?

Sí, es sent proximitat amb ells perquè expliquen moltes anècdotes, però en acostar-nos molt intenten treure’n algun benefici. Demanen favors personals, i aquí és quan has de ser germà però mostrar la teva autoritat.

Sempre parles en masculí quan et refereixes a les persones menors d’edat amb qui treballaves. No hi havia noies?

Hi ha centres per nois i centres per noies. Quan em vaig informar em van explicar que hi ha molts tipus de centres diferents: n’hi ha per marroquins, subsaharians i centres per noies amb diversitats funcionals, per exemple. Jo només conec la realitat del centre on vaig ser i era només de nois subsaharians, que són un vint per cent dels immigrants que venen. 

Separar per nacionalitats i per gèneres et sembla una manera de facilitar aquesta feina?

Sí. Tot i que inclús als mateixos subsaharians no els acaba d’agradar aquest terme per designar-los, penso que serveix per distingir-los entre altres col·lectius, com els marroquins, que són molt diferents culturalment i conductualment. Em sembla molt bo separar-los per qüestions de convivència: hi ha malestar entre diversos col·lectius, i és normal perquè procedeixen de països molt allunyats. Tenen molts prejudicis entre ells i hi ha una difícil convivència. Per exemple, molts explicaven que al Marroc els estovaven i d’altres parlaven del racisme que pateixen per part dels marroquins. Està bé separar-los per aquestes diferències i perquè, pel que m’han explicat en cossos policials,  les conductes que tenen són molt diferents: els marroquins són molt violents i normalment els subsaharians són molt més tranquils. El fet de separar-los fa que hi hagi una especialització i que s’afavoreixi la germanor entre ells, que formen part del mateix col·lectiu. 

“La nit els fa tornar els traumes”

Treballaves de nits. La feina al centre és més complicada de nit?

És diferent. Hi ha diferències entre un torn de dia o un torn de cap de setmana, per exemple, quan es poden fer sortides. A la nit estan tancats al centre i això marca la diferència. A més, els estímuls canvien: la nit els fa tornar els traumes, els porta tristesa i record de les famílies. Reviuen la situació del motiu pel qual estan aquí i exterioritzen tot el que han viscut durant el dia de manera que de vegades inclús pot portar a baralles. Les emocions es transformen en nervis perquè veuen que la seva situació no avança. En aquest sentit el torn de nit és molt diferent. 

T’acomiaden per “ser massa jove” i no per la manca de títol. 

Jo penso que va ser per no tenir un títol però em van dir que era per ser massa jove. Havien de renovar una plantilla amb titulació per qüestions legals, però això no vol dir que qui té titulació treballi millor que qui no la té. El fet que jo estigués a la universitat i fent una col·laboració a la ràdio feia que tingués molt poques hores per dormir, per exemple. Contractaven més educadors subsaharians que coneguessin les seves llengües i això em fa pensar que volien professionalitzar la situació. 

“La percepció que en tenia just en acabar era com de somni”

Un cop finalitzada la teva feina al centre, com digereixes l’experiència i en fas gestió emocional? 

Em vaig quedar bastant tocat: jo no volia deixar de treballar, m’ho passava molt bé. Quan em van acomiadar no em van avisar prèviament, van esperar que fes totes les hores de la setmana i a últim moment em van acomiadar. Va ser just després de l’atac d’epilèpsia d’un noi en què vaig haver d’intervenir i no em va acabar d’agradar com van fer-ho. També em va fer estar trist no poder dir adéu als nois, que estaven dormint en aquell moment, tot i que després sí que he pogut veure’ls i amb alguns segueixo en contacte. La percepció que en tenia just en acabar era com de somni, una mica estrany: em va quedar el record de passejar pel centre de nit i tothom parlant en francès… com en un somni. 

El procés creatiu

Tens vint-i-un anys i ets estudiant. Això t’ha suposat algun problema a l’hora de publicar els teus llibres o fer-ne difusió? 

Jo tinc clar que vull escriure. Sempre he dit que volia ser escriptor, de fet tinc record de no saber llegir ni escriure però agafar una llibreta, inventar-me una història en veu alta i simular que l’escrivia; després quan intentava llegir-la no l’entenia i demanava als meus pares que ho fessin i evidentment tampoc ho entenien perquè només hi havia ratlles dibuixades.  No sabia ni llegir i ja deia que seria escriptor. El primer llibre el vaig escriure amb setze anys i així va començar el procés: intento canviar d’estil perquè estic creixent i precisament la joventut és per poder explorar i experimentar diferents registres.

La joventut no és un impediment.

No. A vegades la joventut tanca moltes portes: la gent gran o la mateixa gent jove és una mica reticent a fer cas algú jove, perquè acabem de començar i hi ha el prejudici que no serem gaire bons. Aquesta limitació a la vegada és una oportunitat: ser jove i tenir interès per nous projectes fa que de vegades t’intentin ajudar i això dóna ales. 

Com ha estat el procés per arribar a publicar els teus escrits? 

En plegar del centre em van convidar a la ràdio per parlar d’immigració i em vaig adonar que era quelcom molt puntual i jo volia que quedés per escrit per poder-ho compartir i que perdurés en el temps. El meu germà va ser qui va dir-me que en fes un llibre. En altres llibres sovint anoto fragments en papers i els estiro a terra per fer-ne un mapa, en faig com una escaleta i a partir d’aquí escric, en aquest cas el vaig escriure dues o tres vegades entre a mà i ordinador, i les entrevistes van ser llargues però em vaig marcar per objectiu treure’l per Sant Jordi. 

No em preocupa la publicació perquè, tot i publicar els dos primers llibres en una altra editorial, la resta són d’Alda Talent,  una creació pròpia: a casa, com que escric des de petit i també ho fan el meu pare, el meu germà i la meva mare, vam decidir crear una editorial. Hi tenim diversos llibres d’altres autors i és un projecte petit. Aquest llibre era molt complicat de ser publicat per una altra editorial, així que vaig preferir fer-ho a la nostra perquè a l’hora de fer difusió me n’encarrego jo. Vull presentar pròxims llibres a diversos premis, pel reconeixement i els nous lectors. 

Quin criteri vas utilitzar per fer la selecció d’entrevistats? 

El meu (riu). El que sabia era que la meva experiència era subjectiva i la meva font d’informació eren rumors, moltes vegades. Com jo no en sóc cap expert no podia fer-ne cap judici, volia que en parlessin els entesos i tenir diverses perspectives: tot discurs implica una subjectivitat i no volia mostrar una suposada veritat sinó que molts punts de vista es posessin en comú. 

Per quin motiu vas decidir no entrevistar cap MENA?

La idea principal era entrevistar els joves però no vaig poder perquè són menors d’edat, tot i que ells mateixos en tenien ganes. Com volia visibilitzar els immigrants que normalment no poden expressar-se, vaig decidir entrevistar-ne de majors d’edat.

Al capdavall ells són els protagonistes. Durant la teva estada al centre vas tenir l’oportunitat de parlar amb els menors sobre immigració i conèixer el seu punt de vista?

No tothom vol parlar de les seves experiències i nosaltres no insistíem. Jo preguntava sobre com era viure a l’Àfrica i el meu paper era escoltar si ells volien parlar. Veia retalls de la seva vida, per exemple, el cas d’un noi que una nit no podia dormir i va venir a buscar-me per explicar-me que el seu pare s’estava morint a Àfrica i era l’única família que tenia. El que es percep són aquestes coses que van explicant-te: maltractes que han patit pel camí, fotos d’ells al desert… a través d’això podem veure com són realment aquests nois. Els mitjans de comunicació els han despersonalitzat, els han tractat com un col·lectiu; diuen que la immigració és dolenta i la representen amb un noi que esnifa cola, i no és així, cada noi és un cas diferent. 

La idea d’escriure el llibre et va sorgir mentre treballaves o ha estat un acte a posteriori? 

Mentre treballava i a posteriori. Mentre treballava inclús havia arribat a dur la gravadora a la feina però no podia utilitzar-la, així que no vaig fer-ho. Després de treballar-hi vaig arribar a la idea d’escriure el llibre. 

Sobre el posicionament respecte a la situació

Què opines de l’organització i recursos del centre on vas estar? 

Trobo que està molt bé. He sentit utilitzar el terme “macrocentre” quan es parla d’un centre amb més de vint nois. Nosaltres vam començar amb seixanta nois i vam arribar als cent quinze. La gestió és bona, tot i que al principi l’organització era complicada perquè s’acabava d’obrir el centre i no paraven d’arribar nois. A la nit érem tres educadors i educadores per cent quinze nois, i fèiem e que podíem:  a nivell de gestió va anar bé i es va anar regularitzant. El que em preocupa és que a l’estiu torni l’allau d’immigració i com s’organitzarà aquesta arribada. 

En alguns casos hi ha contradiccions en les declaracions que et fan, per exemple, des de l’alcaldia i des del sindicat de Top Manta. Tu, com a entrevistador, prens una posició neutral, però deu resultar impossible no posar-hi el teu propi filtre ideològic. Com ho fas? 

Mai em mullo. Sóc bastant neutral perquè no sóc cap expert: em van treure de la meva zona de confort perquè vaig anar a treballar en un lloc que no dominava. Em trobava, per exemple,  davant el govern espanyol que ho veia tot bé i l’Aita Mari que penalitzava la seva gestió, i jo davant d’això intentava punxar una mica per saber-ne més i contraposar perspectives. El lector ha de decidir quina vol creure’s més. 

Fer entrevistes sobre immigració t’ha ajudat a desmitificar tòpics que tenies apresos? O a corregir algun prejudici que tenies abans d’endinsar-te en aquest món? 

Sí. Després de conèixer aquest col·lectiu veig que la realitat és diferent. Evidentment hi ha nois que roben però això no representa el que fa la majoria. Fent les entrevistes volia combatre rumors i llegendes urbanes, per exemple al centre m’havien donat informació que fent les entrevistes vaig desmitificar. Jo partia del rumor, era com qualsevol lector i a través del llibre he pogut conèixer el que és la realitat. 

Hi ha un moment en una entrevista amb en Lamine Sarr, el portaveu del sindicat de venedors ambulants, en què et diu que el terme “subsaharià” no defineix del tot un col·lectiu de persones i que, citant-lo literalment “ África es muy grande”. Tu utilitzes el substantiu subsaharià per referir-te a la majoria de persones amb qui treballes durant tot el llibre. Què opines d’aquesta generalització que fem d’Àfrica? Creus que tothom estaria d’acord amb la teva decisió d’utilitzar el terme “subsaharià” no com a adjectiu sinó com a nom propi? 

És una generalització però és un terme que permet parlar del tema; és com el terme MENA: potser els perjudica però almenys ens podem referir a ells. Jo utilitzava el terme subsaharià perquè treballava amb persones subsaharianes, és molt difícil concretar. Jo tampoc hi estic massa d’acord,  però és el terme que hi ha. Intentar englobar tots aquests nois és molt difícil, hi havia moltes nacionalitats diferents, posar-hi un terme ajuda a tractar-ho i a organitzar-ho. Malgrat que fer això els despersonalitza, en el llibre podem veure la seva individualitat: jo utilitzo la paraula perquè no puc fer referència a ells individualment, no puc dir ni els seus noms.

5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca