Dilluns 21 Octubre, 2019

Rosalía ha inventat el neobarroc i no ho podem dir

La cantant Rosalía ha aconseguit arribar a l’estrellat mundial. Kourtney Kardashian escolta ‘Malamente’ i al principat no es parla d’altra cosa quan la del Baix Llobregat publica un nou single. Una conversa, que fora de l’admiració, normalment s’acompanya d’una forta polèmica. Primer per saber si s’apropia culturalment de la cultura gitana, per després saber si és feminista o no i en acabat qüestionar-nos si practica la cultura catalana. Què ens proposem ara? Entendre na Rosalía i les emocions que suscita. Una empresa que veurem si podrem culminar.

Al principat, la “polèmica” al voltant de la cantant ha estat descrita per diferents prohoms del món de la cultura. La revista Hänsel i Gretel n’ha publicat un molt bon resum. Un resum, però que descriu l’artista en base a la tècnica, no en fa una crítica espiritual. D’aquesta manera, s’observa l’artista com una cantant que ha adaptat una novel·la del segle XIV. Un cantant que s’apropia o no d’un estil musical i/o com una cantant que ho ha canviat tot. Però que ha canviat? Cap a on ha anat? Una qüestió que no es resol. Aquesta és la pregunta, ja que el misteri de la seva omnipresència es resol amb el pressupost de publicitat que li destina Sony.

L’artista, tot i la constant polèmica, sembla inspirada per les paraules de Jain Clair a La responsabilitat de l’artista; “¿On podia aconseguir l’art contemporani aquesta impunitat que el salvaguardava del judici dels humans, que li treu la càrrega de ser útil i l’obligació de donar explicacions a la comunitat com en qualsevol altra activitat espiritual? ¿Havíem d’esperar que l’artista fora un home que no respongués a ningú? ¿A ningú? ¿Irresponsable?” Una reflexió que l’escriu Magí Camps a La Vanguardia: “Quan Rosalía diu ‘cumpleanys’ no s’està equivocant, és plenament conscient que està transgredint la norma, perquè és una artista i ho vol fer així. Potser molts dels castellanismes que sentim en els grups catalans són errors i no transgressions, però la llibertat de l’artista se situa per sobre de qualsevol diccionari. I, de fet, és l’única manera que la llengua avanci. Avui no parlem igual que fa vint, cent o cinc-cents anys”. Continuant amb Clair, no és el mateix que un estudiant, davant de les crítiques del seu mestre replica indignat; Però si jo ja m’entenc!? Una frase que sona com “l’airada reivindicació d’un nen que no sap parlar i no vol aprendre“. Així podríem descriure la música de Rosalía en relació al lèxic.

Diem amb això que Rosalía ha de parlar un català perfecte, amb el lèxic de Víctor Català i la vivacitat de Pere Calders? No. Però ells ho van fer. Rosalía amb el seu gest, porta la reflexió de Clair al límit. Tota la seva discografia és una cursa cap al “Però si jo ja m’entenc”. Un fet que veiem en els seus videoclips, obres expressionistes que només permeten el lliure desenvolupament de l’artista, l’expressió del seu jo. Un fet negat per Karl Popper, que senyala la comunicació de l’expressió de la personalitat pròpia com el punt de decadència de l’art. És important la vida d’un artista tal com sembla senyalar el món de l’art? O sigui, les seves vivències són tan determinants pel conjunt de la comunitat que hem de deixar de banda qualsevol irresponsabilitat en la ideologia que propaga? Aquesta pregunta és raonable vista la gran quantitat de seguidors que té i l’abast de les seves publicacions. Resolta la polèmica sobre la riquesa o pobresa del seu lèxic, crec que és determinant, entendre veritablement les seves cançons.

I aquí hi ha el punt important. Rosalía és l’expressió d’una estètica completament fosca (lletja), sense cap rastre emancipatori i que intenta imitar l’estil del lumpen de les grans ciutats. No està basada en el progrés sinó en la voluntat de rememorar un passat terrorífic per tal de convertint-lo en escenes costumistes. Tal com mostra Ter al seu canal de YouTube, tot el Trap espanyol està banyat en ideologia catòlica. Durant segle l’única formació intel·lectual de grans capes de població. Des de C. Tagana fins a Rosalía se cerca una estètica barroca que pugui retornar-nos a un passat que mai va existir, on el patiment redimeix l’ànima. En paraules de Rosalía a Público: “El que m’atreu com a intèrpret és encarnar coses que no entenc, plantejar-me preguntes encara que no entengui les respostes o encara que no tregui res en clar”. No hem d’entendre res, hem de sentir. El misteri de l’altre, el misteri de Déu, és un motor de creació inesgotable. Alhora que l’únic clar és el patiment, el sacrifici i el dolor. Justificant així a El Mundo la seva estètica: “No és protaurí o antitaurí, simplement usa (el director del videoclip) la potència visual d’uns símbols la bellesa dels quals és absurd negar, encara que a mi no m’agradin els toros ni accepti cap mena de maltractament animal“. Llavors la ideologica catòlica expressada és un argument d’autoritat estètica sobre el que construir el seu discurs.

Pel que fa a la qüestió material, entre l’elit del Trap, hi ha una preucupació real sobre la distribució dels beneficis de les seves cançons. Cap controla els seus propis mitjans de producció, per culpa dels contractes que han signat. Alhora més enllà d’aquestes converses no han estat capaços de construir institucions que substitueixin les mateixes que els han fet rics. Una situació que fins i tot no té nom, com explica Rosalía a l’entrevista ja citada d’El Mundo: “D’aquí a uns anys mirarem enrere i ens n’adonarem que aquest fou un moment de canvi i llavors, algú li posarà un nom i es quedarà el copyright“.

De la mateixa manera que el noucentisme català, buscava en l’harmonia dels temples grecs portar Catalunya cap al projecte de la modernitat europea. No pot ser que el Trap cerqui en la visió barroca (un art en que l’artista no respecta les normes de l’harmonia i la composició) de la vida, la correcta descripció del present i el futur anunciats ara? En un món sense ideologia i cap projecte utòpic, no pot ser el crit de dolor barroc sigui allò que millor descrigui la nostra comunitat? Què podem fer més enllà de cridar? De “queixar-nos”, de patir el turment de saber que tota cosa estable canviarà per sempre al llarg de les pròximes dècades? Aquesta és l’expressió sincera del Trap i la resposta a tota polèmica digital sobre la qüestió. Una discussió entre una visió moderna de la vida i una mancada de tota ideologia, o sigui; post-moderna.

Si el problema queda senyalat i sabem que la seva solució (en un món sense ideologia) és impossible, que podem fer si no lamentar-nos? Per això suscita tanta polèmica Rosalía, ja que expressa allò que nosaltres no cridem, retornant el llenguatge a una pulsió evidentment primitivista i visceral que ens fa entendre obscenament el món. Així, posa en sons el fet que o bé no podem assumir (som els causants d’uns problemes que no podem solucionar) o entenem i compartim, però no podem solucionar (tenim un món destrossat, però no hi ha alternativa). Per això les adhesions són tan viscerals, tan aferrades i no suporten debats possibles. Alhora que la cantant serveix per exercir de captatio benevolentiae de qualsevol debat. Per un conglomerat de seguidors, en cantar allò que no es pot cantar, sempre té raó.

Entendre Rosalía vol dir entrar en un món nou, basat en la seva situació irresoluble. Per això només ens queden els laments dels Sants, el retorn a un cert obscurantisme que deixa enrere qualsevol projecte d’il·lustració i es refugia en el mateix patiment per tal d’afrontar la realitat, esperant alguna mena de redempció (el diners? la fama?). En aquest debat, amb partidaris i detractors, en ser la música en ella mateixa tan obscena no admet mitges tintes. Només una defensa aferrissada del dolor dels “sants” com a expressió de comunitat o un rebuig i voluntat de pertànyer a un projecte il·lustrat (modern) que d’alguna manera ens faci tenir esperances en el futur.

Per això cada vegada que Rosalía publica una cançó, Twitter sembla que vulgui santificar o martiritzar a la dona més popular de la classe. Per citar la reina indiscutible de la música, Madonna a El Períodico; “Adoro a Rosalía perquè és única en un món on totes les estrelles del pop sonen igual”, l’única que canta el patiment d’un món si no moribund, mort i que no s’enterra a ell mateix. Un món on no es pot dir allò que és evident, ja que no ho volem acceptar. Un món on només queda patiment i la destrucció gradual del nostre entorn. Només ella ho canta. Ella predica llavors en aquest buit, per això no el podem reproduir i ens atrau. Per això Rosalía ha fet música neobarroca i no ho podem dir.

5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca