Els valencians que desitgen que torne el PP

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Pareix que des de l’esquerra valenciana volem que torne el Partit Popular, i així ho estem demostrant. Veient el lamentable nivell de l’oposició ens hem proposat que, des dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i l’associacionisme hem de fer-lo encara pitjor que Toni Cantó, Isabel Bonig o els seus socis del partit verd de l’odi. La batalla cultural que tant de temps ha monopolitzat el PP i que pareixia estar guanyant ara l’esquerra amb un notable marge està desplaçant l’hegemonia a la dreta amb el favor de molta gent que diu estimar el País Valencià, i, des de dins, està desplaçant el focus del debat, comprant arguments a la dreta i permetent el PSPV desactivar els seus socis de govern. Per a alguns, que Mónica Oltra vaja a representar la nostra terra a l’Orgull de Madrid suposa un major escarni que el fet que VOX demane llistes d’activistes LGTBI.

Des del final de la legislatura passada uns líders d’opinió perduts lideren una opinió pública trufada amb titulars tendenciosos i mentides, un perillós autoritarisme per perseguir i destruir a tots els càrrecs botànics que apel·len a majories més àmplies que els valencianistes convençuts i perfumada amb el tradicional autoodi cap als nostres polítics, partits i avanços i la incommensurable genuflexió davant la Catalunya on tot es fa bé i els polítics processistes que —com ací analitza ben bé Joan Solé— han convertit una mobilització popular tan gran i digna en una pel·lícula de comèdia dels Monty Phyton.

Pareix que els valencianistes preferim la marginalitat i la puresa que la transformació gradual. Si bé ens queixàvem del fet que els canvis botànics anaven massa a poc a poc, ara protestem pel fet que el Botànic II necessite més alts càrrecs i assessors per arribar on abans no podia arribar. Tampoc pareix que siguem capaços d’entendre el que significa un càrrec de confiança política o de donar una oportunitat. Si abans estàvem sent exemple de com tractar la informació, ara opinem als titulars de peces informatives, comprem el primer que ens diuen sense contrastar i caiguem en el joc polític en què ells volen que caiguem.

Si pareixia que havíem assolit una crítica constructiva i un estat d’entusiasme i prudència, ara tot està fosc. Si abans els carrers ens servien per evitar que els nostres mandataris cediren davant les pressions de les grans empreses com al cas d’INTU, ara serveixen per tornar a segmentar, separar i individualitzar cada lluita per anar cadascú pel seu costat. Si abans començàvem a ressuscitar l’orgull del nostre tros de món, generós, acollidor, divers i culturalment tan sublim, ara tornem a amagar-nos i a menysprear allò que tenim. Si bé abans érem ben conscients que el Govern som nosaltres representats a Les Corts, ara pareixem obsessionats en crear un mur gegant que aïlle els edificis del nostre autogovern de la realitat que vivim.

El pensador italià Antonio Gramsci —ara pervertit per pseudointel·lectuals de l’extrema dreta, exactament igual que quan els nazis van reinterpretar autors del nivell de Nietzsche—, que és la persona més eloqüent a qui he llegit mai, ja parlava d’eixos “genis” filosòfics que “descobreixen noves veritats que es mantenen dins el patrimoni de xicotets grups intel·lectuals”. Eixos xicotets grups intel·lectuals, on es troben la majoria dels líders d’opinió de la nostra terra, tornen a la batalla del valencianisme perdedor per les denominacions i la castedat. Eixe que es queixava de no arribar al 5% i no aconseguia mai entrar a Les Corts. I, el més trist, és que alguns pareixen més còmodes així.

Anem amb un exemple. En quatre anys, els valencians hem integrat dins el nostre imaginari col·lectiu i sentit comú com a poble el mot “terreta”. L’hem associat a un territori de drets socials blindats, on estimar qui vulgues, on integrar qui ve de fora, on protegim la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres tradicions esportives, gastronòmiques o festives. Prenem consciència de que hem de creure en els nostres productes. Hem aprés que no val la pena comprar la Roomba tenint la Cecotec, que “és d’una empresa de la terreta”. Ens hem convertit en ambaixadors musicals de l’Estat espanyol i hem recuperat el nostre ens públic de radiotelevisió.

Després de quatre anys, calien uns mesos de reflexió, de fixar objectius ara que el prestigi del nostre poble estava quasi recuperat; calia molta tranquil·litat per aprofundir el canvi i per caminar cap a un valencianisme més transversal que, front el sectarisme de la dreta, acollira gent amb orígens diversos pero amb una destinació comuna: que a la casa de les valencianes es vivira millor. El problema, com sempre, és de fons: la gent que pensa que compartir camí amb algú que ve de Ciudadanos com Alexis Marí és una derrota, perquè confon d’on ve una persona amb on va. 

- Publicitat -

Alguns preferiran que la banda sonora d’aquest moment històric per a la nostra terra —a la que cadascú anomena com vol— siga trista, obscura i desmobilitze la gent. Alguns preferiran regalar l’hegemonia a la dreta i renunciar a canviar aquest País alegre, humil i treballador, culpant tothom menys a ells mateixos. Jo renuncie. Jo me’n vaig al Feslloc. Jo seguisc pensant que, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. Jo seguiré lluitant contra els qui no volen una radiotelevisió pública digna, fent pedagogia perquè la nostra veu arribe més lluny i cada vegada a més gent. Jo seguiré recordant els nostres polítics que s’equivoquen, perquè, davant de tot, són éssers humans, i intentant convèncer-los i fer-los rectificar.

Jo, en definitiva, com diuen els amics de La Fúmiga, tractaré humilment de ser la veu d’eixe Poble que crida, que es deixa la vida i que mira endavant. Tractaré de ser, com cantava Aspencat, un deixeble d’Estellés, que esborre la por amb besos i arraps. Quan tinc dubtes, sempre busque en les cançons. “Serem l’exèrcit que no vol la guerra, que cuida la terra que endolça la mar. Serem el tro que farà despertar la ràbia del no passaran!”. Com veieu si deixem de fer el ridícul? No vertebrem res des del nostre atri de superioritat moral i intel·lectual. Estem a temps; la primavera valenciana no ha fet més que començar.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca