En un moment de discussió de crítica l’època colonial, en un moment en el qual el MACBA exposa la mostra Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial i la majoria d’intel·lectuals catalans joves critiquen obertament el passat colonial europeu, apareix l’exposició Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit de Hannah Collins a la Fundació Antoni Tàpies. Una exposició que mostra el projecte modern d’Egipte d’acord amb l’arquitectura de Hassan Fathy (1900-1989), segons molts, l’arquitecte més famós d’Egipte des d’Imothep.
L’exposició mencionada ens serveix per comentar la casualitat en el temps de tenir dues grans exposicions al voltant del pensament post colonial. Una al MACBA i l’altre a la Fundació Tàpies. La primera ens mostra el passat i la segona el futur.
Un primer pensament que s’ha de comentar és el fet que les dues exposicions podrien ser fetes en qualsevol metròpolis del món occidental. En elles mateixes no hi ha cap particularitat, en el missatge o en el fons que interpel·li les necessitats estètiques dels ciutadans de Catalunya. Però aquest fet, lluny de ser un problema, mostra la voluntat verdaderament internacionalista de l’aparell cultural de Barcelona, en voler entrar en una discussió intercontinental.
Al MACBA, l’exposició sobre el llegat colonial, s’explora la qüestió dels països Moviment de Països No-alineats (MNOAL) alhora que “aborden l’empremta de la repressió i la despossessió colonial, així com els procediments mitjançant els quals les potències imperials han exercit el control a través d’estructures epidèmiques com la cartografia política i la llengua” tal com resa la pàgina web del MACBA. La visió d’artistes decolonials americans i africans es conjuga per abordar la qüestió, en una selecció que té la qualitat com a màxim denominador comú. La Fundació Tàpies amb les fotografies “animades” de Hannah Collins veiem les gratificants runes de les ciutats que va projectar l’arquitecte Fathy, en dos exemples paralitzats per la Guerra dels sis dies i les revoltes de 2011. Amb una estètica que recorda la del còmic de ciència-ficció francès dels anys vuitanta.
Com es sabut, el projecte dels Països No-alineats, mai va adquirir el protagonisme que hauria pogut aconseguir. L’epítet Tercer Món, enlloc de mostrar els països que no creiem en el bipolaritat del món, ha estat sinònim de pobresa. Alhora que un dels seus màxims impulsors; el general Sukarno (1901-1970) d’Indonèsia, va ser apartat del poder i al seu país (amb l’assessorament dels EUA) va erradicar literalment el tercer partit comunista més gran del món amb l’assassinat de 500.000 persones. De fet el MACBA cita les seves paraules: “El colonialisme també té la seva variant moderna, en forma de control econòmic, control intel·lectual… És un enemic hàbil i determinat, i apareix disfressat de moltes maneres.”. En aquest club de països, també si va negar l’entrada d’Israel per les pressions del món àrab, que hi mantenia guerres intermitents des de la seva fundació.
Nova Baris dissenyada per Fathy va quedar inacabada per una d’aquestes guerres. En aquell moment, però, Egipte s’anomenava República Àrab Unida i els seus territoris comprenien els actuals estats de Síria i Egipte, amb el qual s’hi federà el Iemen. Hannah Collins, no ens mostra això, ens explica les ferides que això va deixar a la pell dels edificis. No per l’impacte de cap bala, sinó en la seva mateixa construcció. Explica com el projecte modern que tenien al cap els dignataris del país àrab es traslladà en una arquitectura moderna i bonica. Així es pot fer una analogia amb el seu estat i l’actual i laberíntica política d’Egipte.
Com escriu Carles Guerra a la Fundació Tàpies per comentar la mostra: “A mesura que la necessitat de repensar el ràpid ús dels recursos disponibles esdevé cada vegada més urgent, les experiències de Nova Gurna i Nova Baris ens donen esperança i optimisme, convertint-se en una visió per al futur i obrint la possibilitat de trobar nous camins a seguir.”
Si ve hem dit que les dues exposicions no deixen de mostrar el món de la tercera via, en el seu significat a Barcelona ens poden recordar que va exisitir una alternativa. L’alternativa als grans imperis, capitalistes o soviètics i a Europa. D’alguna manera, il·lustren un món nou, inspirat en el discurs de Franklin Delano Roosevelt de les Quatre Llibertats; tal com va dir: “Aquesta no és la visió d’un mil·lenni llunyà. És una base concreta per a una classe de món assolible en el nostre propi temps i en la nostra generació. Aquesta classe de món és justament l’antítesi de l’anomenat “Ordre Nou” de tirania que els dictadors procuren crear amb l’estrèpit d’una bomba. […] L’ordre mundial que busquem és la cooperació entre països lliures, treballant junts en una societat civilitzada i amistosa.” Un món del qual només, com en la msotra de Hannah Collins, en queden les runes en la forma de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York.
Les dues mostres són d’alguna manera una reflexió col·lectiva. En un món occidental que se submergeix en la decadència material i espiritual, aquestes exposicions mostren un lloc diferent, ens recorden que es pot intentar l’alternativa i ens avisen dels perills que té. També ens recorden que de la mateixa manera que vivim en un clima esculpit per l’home. Els països colonitzats també van patir les conseqüències de ser fet a imatge d’un referent llunyà. Uns països que una vegada alliberats no van poder accedir a les promeses de postguerra de Roosevelt i van quedar submergits en una misèria absurda. De nacions orgulloses abans de la colonització ara malden per deixar enrere un passat traumàtic i esdevenir elles mateixes, en un món marcat pel capitalisme tardà.
Les dos exposicions són un oracle. Un futur de modernitat frustrada, que ara es mostra com el punt de partida d’un nou món. Un món que podem veure mirant fora d’Europa i entenent com vam intentar construir un món que ara està destruït.