Divendres 23 Agost, 2019

La dimissió dels carrers: Samarreta, mans enlaire i cap a casa

Sento un enorme respecte per la gent de l’Assemblea Nacional Catalana, sobretot pels seus voluntaris que dia rere dia empenyen per apropar la República catalana. Tanmateix, i després de l’anunci de com serà la Diada nacional d’aquest any, no puc evitar sentir una forta decepció per la desvirtualització d’una entitat que fou cabdal per a sacsejar els carrers des de l’any 2012 i fer possible, juntament amb Òmnium i els Comitès de Defensa de la República (abans del Referèndum), el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Tot i que amb la presidència d’Elisenda Paluzie semblava que l’organització independentista podia fer un pas endavant, amb un discurs més valent que sobrepassés la dialèctica autonomista i amb accions que pressionessin la primera línia política, la realitat és prou tossuda per a indicar que no només no ho ha aconseguit sinó que hi ha una sensació d’impotència cada vegada més pronunciada. Vegis el cas d’accions com la de la Sagrada Família, o a la seu de la Comissió Europea de Barcelona, on el resultat fou nul en l’àmbit polític, mediàtic i social.

L’11-S d’enguany és el retrat d’un estancament d’idees molt preocupant, que sembla no tenir una via de sortida des de l’octubre del 2017. No és només reiterar la fórmula enquistada de la compra de samarretes, l’actuació de les 17:14 h i anar cap a casa. És també la paràlisi d’un format de mobilització que es veu, de retruc, escampat en qualsevol mobilització i/o concentració independentista.

L’ANC, com qualsevol esportista brillant, sembla haver perdut la tècnica que la feia ser influent en l’espai independentista. Ara és una caricatura previsible i sense la capacitat de transformació política. Tant és així, que a l’11-S la segona entitat amb més socis de l’independentisme es veu obligada a fer una crida a la unitat estratègica quan fa només dos anys era capaç de seure en una mateixa taula a tots els actors de l’independentisme polític i social per reconduir l’enquistament en un full de ruta conjunt.

La Diada d’enguany és un crit d’auxili de l’Assemblea, és un reclam per recuperar la incidència política que a poc a poc ha anat perdent per les batalles intestinals entre diferents faccions que mesuraven el seu paper segons la conveniència política, i no pas social, del moviment independentista.

El guió és previsible. La traducció política estèril. Cal replantejar l’esquema i superar la comoditat, fer un salt més enllà de la cita a l’hora de torn, amb el discurs de torn i tancar files cap a casa. És imprescindible començar a treballar escenaris d’acció on siguin possibles petites victòries que construeixin un esperit guanyador. L’ANC fou gran quan va decidir fer-se un lloc al tauler polític amb la mobilització de més d’un milió de persones. Quan es plantava a plaça Catalunya i demanava posar les urnes. Quan pressionava les forces polítiques fer possible les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015 i va pitjar l’accelerador perquè Junts pel Sí i la CUP acordessin la legislatura dels 18 mesos. És moment de refundar l’Assemblea.

5,234FansM'agrada
940SeguidorsSeguir
15,473SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca