Divendres 19 Juliol, 2019

Puc fer una fotografia? La controvèrsia de poder retratar les obres d’un museu

El Nadal del 2015 va ser un gran Nadal pels egiptòlegs. El museu egipci de Tahrir va deixar a tothom fer-hi fotografies. Heu llegit bé, enmig de la voràgine de la imatge, d’Instagram i dels mòbils intel·ligents, un museu va permetre fer fotografies. Quin sentit tenia doncs, fins al moment, no poder fer fotografies a una mòmia o a un dibuix de fa més de mil anys? Les fotografies sense flaix els hi traurien l’ànima o els autors de les obres es quedarien sense drets d’autor? Encara que ens pugui semblar llunyà en el temps i l’espai, en el món dels museus hi ha una controvèrsia sobre deixar-hi o no fer-hi fotografies. Al nostre Estat, per exemple, el seu primer museu: El Prado, no en deixa fer. En el món de les xarxes de l’exhibició i compartir, per què no es poden fer fotografies en un museu?

No hi ha una estampa que es repeteix més que la d’un turista amb el seu immaculat i car mòbil fent fotografies en un museu, un carrer o a qualsevol estridència estrangera que consideri compartible. La tendència ha fet furor, i no és estrany veure museus com el Museum of Pizza de Nova York o l’exposició The Meet Vincent Van Gogh, s’adapten al món del “share” per fer exposicions que puguin realment ser compartides i mostrades a través de les xarxes socials. Com una serp que es mossega la cua, el visitant es converteix en publicista de la mostra, ja que en cada foto ens ensenya la seva visió més intima de la mostra.

Alguns museus, però, ofuscats en continuar la seva vella i gloriosa tradició, no deixen fer fotografies. El museo del Prado, com explicàvem, n’és un exemple, com afirma el seu director, Miguel Falomir a El País: “Es un lujo poder decir que en el Museo del Prado no ves gente de espaldas a las obras, algo que sí ocurre en el resto de pinacotecas”. Aquest argument, doncs, ens serveix per poder obrir la nostra polèmica. Una polèmica on hem demanat l’opinió de l’acadèmic Santos M. Mateo i el Museu Picasso de Barcelona. Així, la qüestió de la fotografia i el museu la dividirem en tres punts. El manteniment dels costums, la qüestió legal i les noves maneres d’entendre el públic. Per arribar finalment al quid de la qüestió, la filosofia que amaga la decisió  de poder fer instantànies en un museu.

El primer de tots és agafat del llatí i es podria resumir en la frase: Oh tempora oh mores (oh els temps, oh els costums!). L’utilitzem, ja que hi ha tota una genealogia del pensament actual que creu en la decadència social i intel·lectual d’acord amb l’ús recreatiu de les noves tecnologies. Com ja escrivia Orwell; “la ploma ha de gratar el paper”. Aquesta és la línia de pensament que té el Prado. El fet que no t’hi puguis fer fotografies fa més agradable la visita, ja que “és un luxe no tenir persones al voltant” fent-se una selfie. En aquest sentit els museus no integren els nous costums per la seva novetat i pel supòsit que són “mals costums”. Un pensament que tal com apunta, Santos M. Mateo, no és exclusiu de la senectut: “Molta gent jove pensa d’una manera conservadora pel que fa als museus. En aquest sentit hom creu que ell pot fer fotos, ja que en fa un bon ús. I aquest és un pensament perillós”.

Aquesta línia de pensament, també exposa com la decadència del públic per la massificació dels centres d’art i dels punts més turístics segons les fotografies i la falta de degustació de l’experiència del moment. Així per exemple les cues davant de la Gioconda no mostren un interès genuí per l’últim renaixement, sinó el gregarisme dels turistes per un check als seus Instagram. És la justificació que dóna el Prado per prohibir les fotografies, una bona experiència és no haver de veure passavolants fent fotos i parats davant dels quadres, aglomerada davant d’obres icòniques. Pel museòleg Mateo S. Santos, però, les aglomeracions són una qüestió d’organització: “A la majoria de museus passa tot el contrari. És un mite, i que es resolt gestionant tot i que la majoria de museus amb aquest problema no ho vulguin fer”.

El segon punt són les noves maneres d’entendre el públic. Un públic que en la seva crítica és paradoxal. “La major part dels crítics són part del problema” ens explica. En aquest sentit, i aportant jo aquest exemple vídeo d’El Barroquista sobre el Louvre és definitori de com una part de la crítica entén el turista. Així, alhora que es fa una crida a la democratització de l’art, es critica el profà víctima de la seva ignorància. És la mateixa crítica que fa l’organització del Prado. Només es pot gaudir del museu si el visitem sols i amb uns alts estudis que ens permetin entendre les coses a veure. Alhora que gaudir-ne segons unes lleis conservadores. Un fet que atempta contra els principis de democratització cultural, en lloc d’usar la curiositat per crear visitants, es selecciona previament qui podrà o no gaudir d’una experiència estètica.

L’últim punt a discutir és la qüestió legal. A la que museus i monuments s’enfronten. Així doncs, per exemple al Prado costaria de trobar una obra que no es pogués reproduir lliurement, però totes les exposades al Museu Picasso tenen drets d’autor. La institució lligada al geni de Màlaga creu que aquest fet és una adaptació als nous temps i s’informa a tots els visitants que les imatges preses dins dels museus són per ús personal, no per un ús lucratiu, alhora que sempre s’ha de mencionar el nom de Picasso si es comparteixen. Així els usuaris poden seleccionar els records de la seva experiència estètica (en un exemple de democratització cultural), alhora que no hi ha un conflicte entre insititució i visitant. Un cas que S. Santos planteja com a perfecte, ja que congenia l’adaptació als nous temps amb la voluntat del museu d’adaptar-se.

Com diu Mateo S. Santos, l’explicació en cultura és millor que la prohibició. La conclusió llavors d’aquesta qüestió més enllà de la qüestió legal o no, és la visió que tinguem del mateix museu. Si ha de ser una càpsula temporal que preservi l’art i una certa moral pública, en la que les noves tecnologies no serveixin per enriquir el coneixement, sinó que “molesten” la nostra experiència vital. O els museus són un lloc viu que s’adapta als nous temps per servir als seus propòsits culturals i socials. En un sentit filosòfic, amb el permís de fer fotos, podem fer que la nostra experiència estètica queda registrada i en poden tornar a gaudir sempre que vulguem, un exemple de democratització cultural. Davant d’aquesta posició hi hauria qui no vol que es facin fotos expressant la seva idea de democràcia cultural. En el sentit que el museu és un lloc que ens il·lustra, establint una clara jerarquia entre el que mira i l’objecte que és vist. Així, quan pregunten aquest estiu en un museu si poden fer una fotografia, ens respondran segons si creuen en la democratització cultural o no.

5,240FansM'agrada
920SeguidorsSeguir
15,467SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca