El professor Xavier Diez apuntava en el seu darrer article que l’independentisme ha de teixir una mirada global per poder respondre amb precisió a la sentència del judici contra els líders independentistes.
Diez argumentava que la tensió política ha desgastat la primera línia política. Un desgast que, afegeixo, també arrossega la volatilitat d’un procés que ha cremat generacions de líders que encara tenien molt camí per recórrer.
Des d’una perspectiva independentista, els resultats de Barcelona no són bons. Menys regidors i, de retruc, tot i guanyar les eleccions, la vara de l’alcadia és en mans alienes amb la Diputació caminant en la mateixa direcció. El 15 de juny va suposar un cop a les files republicanes que contemplaven amb sorpresa com el consistori queia en mans de Colau gràcies al suport extravagant de Manuel Valls. L’escenari és advers, però no puc evitar pensar que tot aquest marc és, en realitat, una gran oportunitat per als republicans i juntaires perquè consolidin la seva força i esdevinguin el nou bipartidisme català.
Sé que la lectura pot semblar molt optimista, però el missatge que se’n deriva de la investidura és que els dos protagonistes han renunciat a representar el seu electorat: el de l’esquerra sobiranista barcelonina que combatia les elits i el del centredreta de les elits que volia fer fora Colau. Dos espais que ERC i Junts per Catalunya han d’acollir i fer seus.
Republicans i juntaires han de deixar de competir per l’hegemonia de l’espai independentista i fer un salt ideològic que permeti créixer en electorats que s’identifiquin amb el projecte. Han de convergir en la finalitat de constituir un Estat independent, però han de discutir i confrontar els seus models de ciutat i de país perquè al final, qui viu al districte de Sants i qui ho fa al de Sarrià no estigui entre la tessitura de votar entre el partit independentista i el més independentista, sinó amb el projecte independentista que més l’identifiqui.
Des de l’1 d’octubre fins a les eleccions del 26-M, l’independentisme s’ha entestat a discutir sobre qui representa millor el mandat de l’1-O o qui encarna millor l’esperit que va fer possible el referèndum. Si algunes coses ens va ensenyar aquella jornada, amb l’ocupació de les universitats i l’organització de les votacions, és que ningú en particular mereix una medalla. Fou un moviment col·lectiu sense distincions de carnet.
Insistir amb aquest culte a l’octubre és contraproduent, ancora el moviment en una espiral de retrets que enquista les possibilitats de ser més forts socialment i institucionalment per al següent embat amb l’Estat. Clar que el moviment republicà es mereix saber què va passar l’any 2017, no ho qüestiono pas, però en aquest mentrestant fins que els protagonistes ho expliquin, l’independentisme no pot mantenir la mateixa posició que fa dos anys. Cal fer un pas endavant, deixar de competir pel mateix votant i guanyar.
Amb aquest nou cicle de quatre anys que enceta la política municipal, així com la sentència del judici i el pronòstic d’unes noves eleccions catalanes, és moment de replantejar el missatge polític, ocupar els espais on cadascú pugui reforçar-se millor -des de l’esquerra fins al centredreta- i tenir uns candidats que posin rostre i caràcter a les formacions. La primera línia política està desgastada, cal treballar en nous lideratges que avancin sense oblidar la presó i l’exili.
Barcelona és el primer indici d’aquesta oportunitat d’or que té l’independentisme per esdevenir el bipartidisme del segle XXI -entès com dues grans formacions amb sentit d’Estat que ocupen espais diferents-. Des de l’esquerra que ha d’ocupar ERC i la CUP a l’espai de centredreta que ha de treballar JxCat i Demòcrates i que ara resta orfe. Només quan hi hagi el convenciment que no és una lluita per un mateix espai, sinó que són camps de batalla diferenciats, el republicanisme serà hegemònic. Dos models oposats que convergeixen en fer efectiva la independència de Catalunya i faciliten les investidures republicanes.
