M’agradaria ser capaç de relativitzar la situació política d’aquest país i intentar ser constructiva, però la realitat és que he topat amb un mur que m’impedeix ser comprensiva davant certes decisions: Govern, pactes surrealistes per tal d’aconseguir i/o conservar alcaldies al preu que sigui, suspensions de diputats electes, gimcanes legals per poder accedir a l’acta d’eurodiputat… Després de tres campanyes electorals i un judici als líders independentistes, necessito aturar-me i fer una pausa.
La intensitat d’aquests últims mesos ha estat tan brutal que, en el meu cas, l’única cosa que m’interessa és la interpretació que hem (o hauríem) de fer dels al·legats finals dels presos, especialment de les paraules de Jordi Cuixart.
Recordo el primer dia de judici, quan els acusats van entrar a la sala del Tribunal Suprem, després de mesos i mesos de presó, la imatge que em va eclipsar va ser el somriure d’en Jordi; “contra la serenitat i convicció d’aquest home no podran fer-hi res”, vaig pensar. I quan va tenir ocasió de parlar i respondre les preguntes pertinents, la cosa va anar a més: “celebrarem els referèndums d’autodeterminació que siguin necessaris fins que puguem celebrar-ne un que ens permeti aplicar-ne el resultat” seguit d’un “la meva prioritat ja no és sortir de presó sinó poder denunciar l’atac i vulneració de drets i llibertats que hi ha a Catalunya i, també, a la resta de l’Estat Espanyol”. Impecable.
Més de cinquanta sessions després, la setmana passada va tenir ocasió de dir les últimes paraules abans que els magistrats dictin sentència. I va seguir estrictament la mateixa línia del primer dia, dient les coses pel seu nom, sense eufemismes, sense revolts, un missatge directament adreçat a Marchena. Cada síl·laba que pronunciava provocava una onada expansiva que traspassava les ràdios i televisors; ens l’han empresonat, però és aquí, al peu del canó, amb nosaltres.
No vull treure mèrit als altres al·legats finals, perquè n’hi va haver de brillants que també mereixen reconeixement i agraïment, però és important centrar-se en Cuixart per una raó molt senzilla: és el nexe d’unió entre tots. Les seves paraules no representen colors polítics, representen estrictament el que va ser l’1 i 3 d’octubre. Tant se val d’on vinguis, on vagis, a qui votis o a qui no votaries mai; Jordi Cuixart va de drets, democràcia i llibertat.
I com que això del procés va lligat -des que ens van atonyinar- a les emocions, no puc passar per alt frases que em van generar una barreja de sentiments, com per exemple: “si la violència policial no va poder aturar l’1 d’octubre, algú pensa que una sentència judicial farà que els catalans deixin de lluitar pel seu dret a l’autodeterminació? Estic segur que no”. Hauria de tenir raó. La té? Està pagant un preu molt elevat per haver cridat a la mobilització i, nosaltres, què hem fet des que són a presó?
Sóc de les persones que penso que els partits polítics necessiten fer autocrítica, acordar nous procediments i marcar objectius clars per tornar a començar, però no només ells, nosaltres també. Ens toca dedicar una estona a pensar què hem fet, què no hem fet o què hauríem d’haver fet. El referèndum i l’aturada general del 2017 van ser possibles perquè uns factors determinats van provocar que una sèrie de persones s’organitzessin per fer arribar unes urnes de matinada a tots els col·legis electorals, per defensar la llibertat d’expressió i la democràcia, però ara estem fora de joc. Restem a l’espera d’una sentència que, sigui quina sigui, a hores d’ara ja sabem que serà injusta. Què més necessitem que passi? Què més hem de sentir?
“No tinc cap mena de remordiment. Tot el que vaig fer, vaig fer-ho perquè havia de fer-ho, i ho tornaria a fer. […] Sí, vaig fer crida a la mobilització permanent i és la meva obligació moral tornar-ho a fer des d’aquí: catalans, catalanes: mobilització pacífica, democràtica i permanent!, Si, Srs. Fiscals, mobilització permanent! […] El que fèiem el 20 de setembre era protestar. No deixarem de protestar perquè és el motor per avançar com a societat. […] Ho tornarem a fer, pacíficament, serenament, però amb tota la determinació del món”.
Dubto molt que les seves paraules serveixin per reactivar cap moviment, però mai em cansaré d’escoltar i aprendre d’aquest home. Li devem allò de “ni un pas enrere”, perquè ell no ha retrocedit ni un mil·límetre.
Gràcies per tant, Jordi. T’esperem als carrers!
