Dissabte 21 Setembre, 2019

I després del judici, què?

Reconec que he mirat el menys possible aquesta farsa de judici al Suprem. La gran quantitat de barbaritats i aberracions jurídiques registrades, reconec que poden generar tant d’odi i ressentiment contra les institucions espanyoles que fan enterbolir la visió crua dels fets. Com a ciutadans, tenim tot el dret a odiar a qui comet injustícies. Com a historiadors, o periodistes, o analistes tenim l’obligació de mantenir una visió el més global i de conjunt possible per comprendre totes les dimensions d’aquest moment històric.

No contribueix a això darrer recrear-se en les pròpies bombolles informatives. Una breu anàlisi sobre el comportament mediàtic a l’estat permet veure com de neguitós es troba l’establishment espanyol, que no ha tingut cap recança a trencar amb totes les seves regles, així com ha compromès, potser de manera irreparable, la imatge pública d’Espanya, en el seu retorn vers una concepció autàrquica de país i la progressiva reconquesta a la condició de pària internacional. Una premsa espanyola que mai no ha tingut un mínim d’independència respecte als poders fàctics, ni tan sols les mínimes aparences de neutralitat, ha estat un actor important a l’hora de despersonalitzar l’independentisme en particular, i els catalans, tots ells, en general. En bona mesura, els mitjans espanyols, molt especialment les televisions que podem veure també a Catalunya, s’han dedicat a la més pura propaganda, a còpia de fake news, deformació i difamació per esborrar allò que és evident. Que hi ha presos polítics i una repressió organitzada des de la Zarzuela, en un veritable cop d’estat en què totes les institucions estratègiques de l’estat s’han instal·lat en la prevaricació, la intoxicació i la degradació més abjecta. Que la repressió comença pels catalans i s’estén amb tots els dissidents, especialment si no s’expressen en castellà. Que han tret el sant cristo gros de la ultradreta, (que el sistema polític ha blanquejat, per a horror de qui es creia que Espanya era una democràcia), i que resulta que en els “bons temps” del passat, només responia a una aparença d’un estat de dret estretament vigilat per aquell búnquer franquista que s’havia retirat, provisionalment, a les seves casernes d’hivern. De fet, caldria que tots ens fixéssim en la idea que els judicis han estat, ras i curt, una estratègia de guerra psicològica, com ho eren els processos franquistes contra la dissidència. Les mateixes arbitrarietats que els avantpassats del Suprem i l’Audiència Nacional perpetraven contra estudiants, sindicalistes, dissidents, bascos,… és la mateixa, amb idèntic llenguatge i glaçada expressió que avui es practica contra líders independentistes, rapers, dissidents, catalans, i bascos…

Evidentment, quan un estat cau en l’abjecció i la corrupció moral, ningú no surt indemne, i encara menys qui ens oposem a la dictadura. De fet, totes les dictadures contaminen de radioactivitat tothom qui habita en elles, com ens explica la història, tant la d’aquest país, com la dels feixismes, com la de la França de Vichy, com les de les “democràcies populars” del bloc de l’est, com les llatinoamericanes. I sovint la dissidència, pressionada per la por o condicionada per la repressió, també sol veure’s profundament afectada. El fastigós espectacle del judici ha servit precisament a aquesta raó. I això explica els dubtes en el món independentisme, el nerviosisme dels més hiperventilats, la desesperança dels uns, la impaciència dels altres. La tensió política continuada desgasta a qui és en primera línia. I això podria explicar els errors no forçats dels polítics de primera línia, dels estats majors dels partits o dels dubtes de les entitats sobiranistes. O, per exemple, ignorar –i aquest sí que és un error col·lectiu- la força que té l’exili. Caldria tenir ben clar que el govern legítim, la Catalunya lliure, és a Brussel·les. Barcelona és només capital de la Catalunya ocupada, on tota política útil és pràcticament clandestina. La inactivitat del govern actual és la prova d’un govern intervingut al qual només es permet actuar com una diputació. És per això que la incardinació entre ambdues capitals és essencials. És per això que la resistència interior, que hauria d’intensificar les seves accions, hauria d’actuar de manera coordinada amb l’exili. I traslladar l’activitat legislativa, crear una Constitució, fer del Consell de la República un veritable govern, són deures pendents per aquest estiu.

És per això que cal una mirada global. I quan fem aquest exercici, malgrat les vicissituds, els disgustos quotidians, el divorci ja s’ha consumat. Ja res tornarà a ser igual. És per això que es fa palesa certa angoixa que ens indica les incerteses del camí que tenim al davant. I un aclariment des de l’autoritat que (teòricament) em concedeix la meva condició d’historiador: la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies són sempre canviants. És per això que és del tot necessari aquest exercici d’acabar amb cert fatalisme paralitzador. La història l’escrivim nosaltres –equivocadament o de manera encertada-, i la responsabilitat és nostra. I la dura i la crua realitat és que l’independentisme és avui l’única defensa contra la dictadura, l’únic espai de defensa de la democràcia. De fet, una de les virtuts del judici és aquesta: que les institucions de l’estat són contaminades per una dictadura inspirada en el cim de la seva piràmide. Que no hi ha llibertat personal, col·lectiva, individual, sota una monarquia carpeto-vetònica que és un anacronisme infumable. Que sabotejar la monarquia espanyola, i la seva sacrosanta unitat és un servei a nosaltres mateixos i a la humanitat, massa avesada darrerament a règims perversos.

Independentment del que pugui passar a curt termini, amb els seus errors o encerts –i sobretot amb els riscos suïcides de l’enfrontament intern i baralles infantils- hem de fer una mirada llarga. És probable que una nova generació de líders, més joves i radicalitzats, substitueixi els que ja han estat devorats per la immediatesa del procés. La dura constatació que Espanya és irreformable, i que fa ressuscitar els zombis franquistes quan algú qüestiona les seves essències, que és capaç de pensar com una dictadura, actuar com una dictadura, reprimir com una dictadura, i que és igual el que facis perquè al davant tindràs una dictadura, ens fa pensar que la idea de revolució va prenent forma. Al cap i a la fi, amb tota aquesta història, Espanya ha exposat les seves febleses al món, i molt especialment les que s’exhibeixen a la cort de la Zarzuela, on el monarca no ha tingut cap recança a seguir el comportament previsible dels seus infames avantpassats i hipotecar el seu propi règim i l’estat. I que aquesta hipoteca pot acabar fàcilment a un desnonament del seu palau al qual caldria ajudar. I això vol dir que la democràcia triomfa davant l’absolutisme, no pas mitjançant el pacte sinó la ruptura. En paraules més èpiques, passada la melangia de les barbaritats que dirà la sentència, toca la Revolució. Una Revolució, que de fet, ja està en marxa.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca