El passat mes d’abril vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar l’exdiputat al Congreso, Joan Tardà, i l’exdiputat al Congreso i al Parlament, Xavier Domènech. El motiu de la conversa fou la publicació del llibre ‘Entre Ítaca i Icària. Reflexions sobre Catalunya, Espanya i les esquerres’ (Roca Libros), un text que, acompanyat de la periodista Àngels Barceló, tenia una finalitat política: “Si aquest llibre permet que podem anar per tot el país parlant amb la gent d’esquerres, farà molt de profit”.
L’afirmació, de Joan Tardà, la qüestionava: “I no és interessant que també s’hi pugui incloure algú de les dretes en aquesta reflexió?”. “Sí!”, matisava, “però com a persona republicana i d’esquerres em motiva molt debatre amb els qui som més propers, a qui sento més propers ideològicament. Perquè si ens entenem, tindrem més força ètica i moral per anar als altres”.
Avui aquella conversa ha caducat. La decisió que va prendre Barcelona en Comú, i l’alcaldessa Colau, d’acceptar els vots de Valls i erigir-se com la primera candidata que té la vara del consistori sense haver guanyat les eleccions a la capital ha provocat una ferida difícil de tancar.
Dissabte passat els comuns no varen trencar ponts amb Esquerra, van dinamitar un projecte compartit amb les esquerres republicanes d’aquest país que treballaven per un front ampli: “Amb totes les forces polítiques que puguin estar per la defensa dels drets socials, l’amnistia i un diàleg per exercir el dret a l’autodeterminació. Això inclou els nacionalistes, els republicans i les forces autodeterministes. Només és possible si el Govern està liderat per Esquerra Republicana” (Tardà).
Sobre la taula hi ha moltes preguntes que intenten resoldre quin fou el motiu pel qual l’alcaldessa va preferir Valls a Maragall, però n’hi ha una que enfosqueix molt la seva figura: Què va passar entre la nit del 26-M, quan felicita en públic el candidat d’ERC per la victòria, i el matí del 27 de maig que sondeja la possibilitat d’acceptar el suport del francès i revalidar l’alcaldia?
Alguns analistes polítcs apuntaven que la teoria d’una hipotètica Operació d’Estat per frenar l’independentisme era més inversemblant que plantejar un projecte federalista a Espanya, però som tots prou madurs per entendre que per a les elits és molt complicat mantenir el control quan la Generalitat, la Diputació de Barcelona, la Cambra de Comerç i l’Ajuntament de Barcelona són en mans independentistes. Sí, potser sona conspiranoic, però com s’explica aquesta aliança antinatural si no és amb el pretext que cal aturar a qualsevol preu que el consistori sigui republicà? Com digué Quim Forn, “vostè ha estat l’instrument útil dels poderosos”.
Colau ha fet una lectura molt equivocada del mapa polític, tenia a les seves mans fundar una nova etapa de pactes on l’eix d’esquerres fos un punt de trobada. En lloc d’això, ha apostat per una estratègia a curt termini que per als comuns és bona, en el sentit que conserven el seu únic espai de poder: Barcelona. Però a la llarga ho dificulta tot. Amb l’excusa de no participar en cap bloc tenen la cadira gràcies als qui varen signar el 155 i els qui rebutgen la definició de presos polítics.
El resultat d’aquesta decisió és una oferta a la desesperada per evitar que els tres diputats de Valls marquin el ritme de la legislatura. Tard. Els comuns no estan en condicions morals, ni polítiques, de demanar a ERC que doni suport al govern de Colau per evitar que l’exprimer ministre marqui el ritme. Ha sigut responsabilitat seva abraçar l’oferta del francès i jugar-ho tot al seu suport.
Barcelona en Comú ha dinamitat el projecte que Tardà i Domènech reivindiquen mentre, en paral·lel, ha hipotecat el seu projecte i la seva credibilitat. ERC no té cap motiu per anar de bracet amb els comuns, ans al contrari, té via lliure per posar oferir-se com el vot útil d’esquerres que està disposat a retre comptes amb les elits. Les mateixes que fa quatre anys tremolaven amb Colau i avui l’han fet alcaldessa.
