Avinguda de la Reina Maria Cristina, diumenge 22 d’octubre de 1933. Una fotografia que incendià una batalla indòmita a la premsa entorn de la figura de “l’Avi”: multitud de joves ―deu mil segons els organitzadors― uniformats amb pantalons curts d’excursionista o faldilles llargues, negres, camises verdoses, en formació militar, camí a l’Estadi Olímpic. Eren les JEREC, les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, que estaven sota el comandament dels germans Badia. Dos dies després, de nit i pistola en mà, vint-i-cinc membres dels Escamots d’Estat Català assaltaren la impremta NAGSA, on s’editava el diari satíric El Be Negre, en represàlia per les seves mofes. El ressò dels diaris sobre la instantània eclipsà l’acte fundacional de la Falange Espanyola, al Teatre Comèdia de Madrid, diumenge 29 del mateix més, del mateix any.
La pregunta que circula per les pàgines de “El Catalanisme davant del feixisme (1919-2018)” és: ha existit un feixisme catalanista?
Des del maig del 2018 que corre per les llibreries un títol que malauradament ha passat desapercebut per tastaolletes, lletrats i devots de la cultura catalana. No és l’usual parlar d’història, menys respondre interrogants incòmodes. La pregunta que circula per les pàgines de El Catalanisme davant del feixisme (1919-2018) és: ha existit un feixisme catalanista? La resposta no s’albira al final, la llegim a la contraportada i la intuïm a gairebé cada capítol. No, no hi ha hagut un feixisme catalanista, però sí que hi ha hagut feixistes catalanistes. No van erigir un “moviment” ni cap règim, “sols somnis nacionalistes de vegades molt escalfats pel desig d’imposar una harmonia nacional catalana”; crear un Estat, no reorientar-lo. L’edició d’Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas d’un llibre d’aquest calibre només es pot catalogar d’acurada i valenta.
El 1931, Asvero Gravelli publicà un repàs dels moviments feixistes titulat Verso L’Internacionale Fascista, en ell no es parlava de cap moviment feixista catalanista, com tampoc per part d’historiadors especialitzats en la temàtica durant les darreres dècades. La historiografia catalana, però, ha quedat relegada a escala internacional com una “història de província”, que no desperta interès. No hauria de ser així. Aquest compendi d’investigacions ajuda a difondre la complexa realitat d’una època marcada per l’esfondrament del sistema democràtic i el caos en un cas concret i interessant, més enllà dels marcs teòrics sobre què és el catalanisme i el feixisme. L’espai és concret, el període abasta, com explicita el títol, des del 23 de març de 1919, amb la formació dels Fasci di Combattimento de Benito Mussolini, fins a la contemporaneïtat, tot situant Catalunya en un context europeu.
La tesi, a primer cop d’ull, és difícil d’entendre: com poden haver-hi feixistes catalanistes sense la instauració d’un feixisme catalanista? El context polític no ho va permetre. No obstant això… no es va arribar a configurar una ideologia que lligués els dos conceptes? El que sí que hi havia era una inquietant oscil·lació en el discurs de certs homenots de l’elit política i intel·lectual. Les ambivalències de Josep Pla i Cambó enriqueixen el debat que aquests historiadors i historiadora ens proposen, i és que no està de més recordar que tant el feixisme com el comunisme es veien com nous models a seguir davant les problemàtiques d’aquella democràcia europea, tan coixa. L’enfortiment de l’executiu era un fenomen europeu, la polèmica estava servida. Aquestes ambivalències són el nucli d’aquest volum.
Seguint la premissa de “no es tracta de sentenciar sense més i de tancar la carpeta, sinó més aviat el contrari” distingim un reguitzell d’articles acadèmics signats per Joan B. Culla, David Martínez Fiol, Ismael Saz i Ferran Gallego, entre un ampli cercle d’historiadors. Lluny de tota morbositat, amb un interès fermament científic, aprofundeixen en les possibles arestes de l’assumpte, tot emmarcant fets històrics com l’assassinat de Giacomo Matteotti, el cas Viriat Milanès, la influència de Charles Maurràs, la fascinació per l’Easter Rising de 1916, Mussolini, els nazis, els fets del sis d’octubre o campanyes contra els “murcians” i “xarnegos”. A comptagotes es perfila el clima bel·ligerant dels anys 30, la presència dels anarquistes sempre palesa.
“Il Dencasso és nostro Duce”, com deia “El Be Negre”?
Foix, Pla, Cambó, La Humanitat, L’Opinió, Solidaridad Obrera, D.I.C., fulles i fulles de premsa, cartells, fotografies, cares conegudes i per descobrir en aquest ventall de mirades que filen l’agulla sense caure en un estil farragós de revista universitària ―si bé els debats sobre “nacionalisme” i “feixisme” costen de pair―.
No és d’estranyar que tots els focs convergeixin en els prohoms del catalanisme radical durant la Segona República, el tàndem Dencàs-Badia en especial, i les esmentades JEREC. Les milícies juvenils no eren patrimoni exclusiu del feixisme, ni la violència. Per Ernst Nolte eren socialistes… s’equivocava? O potser se’ls estava titllant de “dolents de la pel·lícula” per interessos partidistes? Quin entramat s’amagava dins les forces d’ordre públic? Què podem esbrinar sobre els catorze anys de trajectòria política d’en Miquel Badia, l’home d’acció, el “capità collons”? Qui aplaudia a Hitler? Les declaracions de Josep Dencàs, figura clau de l’obra, amb el vicecònsol italià de Barcelona i agent del servei d’espionatge Alessandro Majeroni, no deixen de fascinar, sobretot en contrast amb les seves declaracions públiques. Era tot, llavors, una “cortina de fum”? “Il Dencasso és nostro Duce”, com deia El Be Negre? Sens dubte, la més enigmàtica de totes les personalitats que travessa la recerca.
El deure d’historiografiar sobrepassa les dècades posteriors a la Guerra Civil Espanyola i la mort de Franco. Per aquest motiu, les últimes dates subjectes a anàlisi s’aproximen al llindar de l’actualitat, ressaltant noms coneguts per un ampli espectre de la població, com Josep Anglada. Nogensmenys, és també un deure desentranyar les reflexions d’un Eugeni d’Ors en el pensament de José Antonio Primo de Rivera, o el paper de Catalunya vist per Ernesto Giménez Caballero, malgrat la repressió del catalanisme sota la dictadura franquista. Nosaltres sols!, Josep Planchart, Moviment Nacionalista Totalitari, Miquel Blasi, Nostra Terra, Alfons Mias, noms desconeguts que complementen aquesta travessia tan pregona i embolicada alhora.
La banalització del nazisme és més comuna del que pensem
Altres perspectives com el catalanisme fracassat de l’extrema dreta catalana, el neonazisme i el projecte europeu que defensaren, obren les portes a distingir insòlites, inesperades facetes que van acabar soterrades per la implacable hegemonia del nacionalisme espanyol. Destaca en aquesta secció el Partit Nacionalsocialista Català, partit pantalla del grup espanyolista CEDADE per “sintonitzar amb una eventual ultradreta òrfena d’expressió política”, que malgrat el seu reduït nombre ens ha deixat una col·lecció de propaganda més que pintoresca.
Avui en dia la llei de Godwin és més difícil de refutar que les lleis de Newton. No és qüestió d’un sol bàndol. La banalització del nazisme és més comuna del que pensem, llibres esfereïdors i necessaris com Terres de Sang de Timothy Snyder ho demostren. El que no es menciona tant és que aquesta banalització és també una herència: en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, en el circ polític de difamacions i ara de masses, caricaturitzar els rivals de “feixistes” estava de moda. No obstant això, queden tabús dins la historiografia catalana que calen discutir, sense pietat. Potser per això paga la pena llegir aquest llibre.