Dissabte 21 Setembre, 2019

Els pactes de la vergonya

L’escena política catalana que ens ha quedat després de les eleccions ha estat d’un estrany regust, perquè els catalans hem vist una vegada més que els interessos de partit es tornaven a posar per sobre dels interessos de país.

Així doncs hem pogut veure com a diferents poblacions, els partits independentistes en lloc d’arribar a una entesa entre ells, han decidit buscar pactes i acords amb els partits que van defensar un 155.

I és que alguns ho justificaran dient que la política municipal no té res a veure amb la política de país. Doncs és fals.

Els municipis són la primera instància en la qual un ciutadà pot accedir per solucionar els seus problemes quotidians, ja que és la institució més propera. I des dels municipis s’hauria de fer el possible per tirar endavant la república.

Però lluny d’això, veiem com a molts municipis del nostre país, els partits independentistes opten per fer pactes amb el PSOE, el partit que posa cordons sanitaris a l’hora de pactar amb els independentistes i els acaba posant a la mateixa alçada de Vox.

Pacten amb el partit que va donar suport a la dreta espanyola a l’hora d’acabar amb l’autogovern de Catalunya a través d’un article 155 interpretat de la manera més barroera.

I tot això per què ho fan? Per interessos personals? Per fer fora la llista més votada de segons quins ajuntaments?

Sembla que els partits fan cas omís al que demana el poble. I és que ja no estem parlant que ja no són capaços de fer una veritable unitat i formar junts una candidatura. Ara fins i tot, trenquen una unitat estratègica per trobar el benefici que a cada municipi convé més al partit o al candidat.

Molts tenim la sensació que som uns peons utilitzats i que a l’hora de mirar el bé comú, els partits prefereixen prioritzar els seus interessos. I no aprenem la lliçó, que tornem a donar el suport als de sempre, malgrat que fins i tot es puguin plantejar facilitar la investidura a un president que els ha menystingut per activa i per passiva.

Que parlin clar a la gent i diguin quin projecte tenen per a Catalunya i per tirar la república endavant. Si no existeix, si tenen por, com va dir un dia un polític «Qui tingui por que s’aparti».

Unes eleccions que han demostrat com aquells partits i candidats que en altres èpoques havien estat activistes convençuts, que havien defensat que calia deixar governar al més votat, que no pactarien mai ni acceptarien vots de determinades forces, a l’hora de la veritat ho han fet. I no els ha importat incomplir les seves promeses i principis. Com tampoc han demanat mai ni una sola disculpa per haver aprofitat informacions de les clavegueres de l’Estat contra un altre candidat a les eleccions, malgrat haver-se demostrat la falsedat de tot el que s’havia escrit.

Unes eleccions que demostren una vegada més que hi ha polítics que no sembla que vulguin fer política ni programa, sinó que són allà per fer antipolítica.

Només hi són per evitar que hi sigui un altre, encara que això costi acabar amb tot allò que havien cregut i defensat.

I al mig de tot, hi ha els ciutadans d’un país que hem vist una vegada més com utilitzaven els nostres vots per tornar a fer el que més els convenia a ells, i no al conjunt de la societat, o al que reclama la majoria.

Òbviament hi ha llocs on s’han fet les coses bé i han seguit amb una coherència de pactes com la que hi ha hagut de país, però encara que fos un sol municipi que trenca aquesta unitat, seria preocupant.

Els pactes amb aquells que controlen fiscalies que volen silenciar tot un moviment tancant-ne líders a la presó, el pacte amb aquells que donen suport a vulnerar els drets de centenars de milers de ciutadans, els pactes amb aquells que lluiten contra Catalunya… pactes que no haurien d’existir, i que existeixen.

Mentre el poble no tingui clar que tenim la força de posar en tot moment qui creiem convenient al capdavant de les nostres institucions, i que han de fer el que vol la majoria del poble, alguns seguiran aprofitant-se del vot de la gent.

Al final el problema de «la casta» ha demostrat que no era tant de la vella política, sinó que s’ha encomanat a la teòrica nova política. Als que havien de regenerar-ho i canviar-ho.

Només cal una cosa: organització per part de la gent i començar-ho tot de nou. Sense interessos econòmics a darrere. Només els interessos de la gent.

Els polítics han de tornar a sortir en defensa dels ideals, els quals els van portar a la política, i no canviar-los segons com bufa el vent o segons qui hi ha a l’altre costat del telèfon.

Podem canviar-ho tot, però al final, alguns tenim la sensació que el poble només té el poble.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca