“Alemanya, el meu cor en flames
voldria estimar-te i maleir-te
Alemanya, el teu alè fred
tan jove i a la vegada tan vell
Alemanya!”
Rammstein, Deutschland. 2019

Aquesta és la tornada de l’últim gran èxit de la banda alemanya Rammstein, una cançó dedicada a la història alemanya dels últims dos mil anys i com aquesta sempre s’ha vist envoltada per la violència, el foc, el sexe i la contradicció entre la voluntat de ruptura i el de la forta repressió que comporta aquesta. Una Alemanya forjada a sang i foc, com tota Europa. El vídeo que acompanya el tema és una joia musical i visual, però també és un repàs del profund malestar europeu amb la seva pròpia història.

Vivim en una època on posem en dubte, amb tota la raó del món, el passat dels nostres estats i de la nostra història comú. Fiscalitzem el nostre passat i en blasmen les seves ombres, però tal com diu la cançó tampoc podem deixar de sentir-nos-hi cultural i sentimentalment lligats.

Això ho vam poder comprovar fa només un parell de mesos. El 15 d’abril d’aquest any Nostra Senyora de París cremava i tota Europa es quedava esbalaïda veient com les flames devoraven el sostre de la centenària catedral. En pocs minuts tothom ho estava comentant, ja fos per lamentar-ho o per criticar als que estaven donant massa importància al fet. En 24 hores ja s’havien recollit més de mil milions d’euros per a la seva reconstrucció i el fet obriria durant uns quants dies els noticiaris de tot Occident i seria el tema central de les principals tertúlies. En aquest fet hi havia una cosa que tocava profundament a tothom, ja fos en un sentit o en un altre, però el que no hi havia era indiferència.

A què es devia aquesta resposta? Un sentiment religiós davant la possible pèrdua d’un important símbol cristià? La sensibilitat per la destrucció d’un obra d’art? No hi va haver víctimes mortals, el sentiment cristià a França i Europa està sota mínims, i tampoc és que Notre Dame fos la cosa més original i bonica de França, hi ha com a mínim unes deu catedrals franceses amb més interès. Però sí que és un símbol, o així ho vam descobrir en directe, així la vam interpretar, d’aquest poder la vam investir.

Era un símbol o el vam convertir llavors? No ho sé, l’únic que puc assegurar és que la primera imatge de la catedral per dins, aquella imatge en que es veia el sostre en flames, l’interior mig derruït però la creu brillant i en peu, que va donar la volta el món, es va convertir en un nou símbol que tothom va voler interpretar d’una manera o altra. Des del ressorgiment de sentiments, fins a la destrucció d’aquests o la resistència davant l’incendi.

I tothom ho va viure com un símbol perquè estem en crisi. Europa està perdent influència a nivell internacional, sembla que la seva unió política i econòmica, la seva aparent pau interna, l’ha anquilosat i paralitzat. Hi ha dades que indiquen que Europa en sí es panseix i perd la pistonada que ha tingut en el darrer mil·lenni. Però el que la realitat també demostra és que el substrat persisteix, vulguem o no continuem lligats al nostre passat del qual procedim, el passat en forma d’humus del subconscient que ens surt de dins sense voler alhora que lluitem per rebutjar-lo. Hem d’aprendre a acceptar d’on venim, les nostres llums i les nostres ombres, el que ens és comú i el que resulta diferent entre nosaltres. Fins que no acceptem la realitat europea i l’integrem continuarem en aquesta paràlisi política, econòmica i cultural que només fa que degradar-nos.

Hem de recuperar i revaloritzar el millor del nostre passat per evitar que torni a passar el pitjor d’ell. Ja que per molt que el vulguem oblidar el passat sempre és present entre nosaltres, que Europa no hagi de patir un incendi més gran perquè en siguem conscients.