Dijous 22 Agost, 2019

Els comuns i el fracàs del 15-M

Fa alguns dies vaig fer una entrevista a Raquel Santanera, una de les veus joves de la nova fornada de poetes que omplen l’espai públic de versos recitats. En un dels moments més interessants, explicava que un dels seus moments d’epifania, quan tot just era una noia de divuit anys que feia Estudis Literaris de la UB, va ser el moviment dels indignats, els joves que durant setmanes, van ocupar la Plaça Catalunya per expressar el seu rebuig a la pèssima gestió de la crisi i denunciar la perversió del sistema neoliberal. Santanera recorda amb certa nostàlgia la gran capacitat d’autoorganització de la gent acampada, amb capacitat de gestionar una eficaç programació cultural, amb treball per comissions i una manera intel·ligent de gestionar debats complexos.

No era només a Barcelona. Arreu del territori, aquell sistema d’autoorganització s’havia estès amb un estil i força semblants, i amb peculiaritats locals. Malgrat que en aquells mesos també freqüentava Barcelona, a Girona em passava sovint a les tardes, i en alguna ocasió em van convidar a intervenir en algun debat. Reconec que em declaro un escèptic professional i em costava de creure que aquell moviment, com el coetani de les primaveres àrabs d’epicentre tunisià, tingués gaire possibilitats de modificar l’agenda política de fer servir la crisi de 2008 com a una excusa per imposar retallades estructurals en els ja malmesos estats del benestar europeus, tanmateix, quelcom íntim em feia pregar perquè tota aquella gent tan jove tingués alguna possibilitat d’èxit.

12M15M Valencia / Sento

Malauradament, i amb formes semblants a les de maig del 68 -un clar referent- l’incendi de la indignació es va extingir tot sol, a còpia de topar contra diversos carrerons sense sortida, i sense uns objectius i estratègies clarament definits i viables. En cap moment el poder i l’establishment van estar en perill. La rància dreta del PP va mantenir la seva solidesa electoral, la decadència socialista va continuar enfonsant-se en el pantà de la tercera via, i l’espai de les esquerres va continuar ofegant-se en la seva pròpia inconsistència. Poques coses van sobreviure, més enllà que, a Catalunya, un espai inestable i contradictori com la CUP va retrobar les arrels llibertàries perdudes del món popular, que l’independentisme es va anar articulant com a la principal amenaça al règim del 78, i que algunes entitats centrades en una qüestió, com ara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, fossin capaces d’articular alguns èxits i centrar moltes esperances.

Van seguir uns mesos, anys de certa confusió. Personatges com la Teresa Forcades va tractar d’establir una alternativa al postcomunisme o el marxisme de perdedors que havien monopolitzat l’esquerra extraparlamentària. El Procés Constituent -del qual un servidor va formar part més com a observador que com a participant actiu- va tractar de teixir un espai polític diferent, capaç de posar en qüestió les mentides del neoliberalisme. Les CUP, d’acord amb actuar de manera madura i fer servir lideratges morals de primer ordre, va actuar com a un actor influent de manera superior al seu pes electoral -malgrat que no va perdre el seu gen autodestructiu que acompanya aquesta mena d’espais alternatius-. Finalment, va néixer, en l’àmbit estatal, un nou espai, forjat més entre les tertúlies polítiques de les televisions que entre el treball de base, Podemos, un partit polític, amb estètica de moviment, encara que estructura de partit, mentalitat de partit, disciplina de partit i lideratges -i baralles internes- de partit.

En bona mesura, Podem va reivindicar l’herència del 15-M. Va abrogar-se, a la manera leninista de revolucionaris professionals, la capacitat de representació dels indignats. Políticament no eren altra cosa que un PSOE que recordava a la socialdemocràcia d’inicis de la dècada de 1980. I tanmateix, l’establishment ultraconservador, en especial amb una premsa amarada d’ultradreta, els va presentar com l’anticrist, tot recuperant els vells mites dels rojos que venien a prendre’t la meitat del teu patrimoni i que anaven a socialitzar les dones de la família. Tanmateix, sorprèn la moderació dels seus plantejaments. Anaven a “assaltar els cels”, i tanmateix, no van trigar a acceptar les regles del joc del règim del 78 que tant havien criticat.

La principal prova que van haver de suportar no va venir precisament de la monarquia, del capitalisme (al cap i a la fi, més enllà de la seva retòrica, no han qüestionat essencialment el sistema), sinó de Catalunya. Podemos era conscient que el principal desafiament al règim, no eren ells, sinó els catalans. Fins i tot, més enllà, d’aquells espanyols no monolingües, els seus resultats i suports electorals eren més grans a fora de l’Espanya castellana. Les seves aliances perifèriques esdevenien el seu principal gruix de suports. En aquestes circumstàncies, podrien haver fet que el seu mot “plurinacionalitat” hagués tingut alguna traducció pràctica en forma de projecte polític. Tanmateix ja fos per càlcul polític, ja fos per por, ja fos per incapacitat intel·lectual d’imaginar quelcom diferent del centralisme borbònic, es van deixar enfonsar pel llast de la indefinició, un perill fatal en època d’efervescència política.

I a tot això arriba la proposta política dels comuns. Reivindicant també l’herència dels indignats, van tractar de reinventar l’esquerra que havia fracassat amb posterioritat al maig del 68: estètiques similars, projectes similars, estructures similars, llenguatges similars, similars resultats. Com les esquerres fracassades dels setanta i vuitanta, van saber canalitzar l’impuls social, i tanmateix, van cometre, un cop més, l’error, de llegir situacions noves amb categories velles. El solerturisme -el nacionalisme és cosa de burgesos- va representar la hipoteca que no van poder pagar i que ara sembla responsable del seu desnonament polític i ideològic.

Colau representa precisament això. Una activista amb una idea fonamentada en un principi moral. La qüestió de la PAH, els desnonaments immorals per part d’una banca, la proposta de capgirar els principis sagrats del neoliberalisme triomfant, s’ha encallat a partir de la hipoteca de la vella esquerra. Aquella vella esquerra massa acostumada a l’obediència dels seus lideratges, a la inconsistència de l’antiga ICV, al seu torn, hereva del sectarisme de l’antic, vertical i jeràrquic PSUC, al mateix temps aquell espai que va néixer per sabotejar la revolució llibertària de 1936. El resultat, allò que realment pot fer tombar el règim del 78, el republicanisme català, el desafiament més gran a una monarquia que és la continuïtat del franquisme, també és sabotejat a partir del principi de jerarquia, de sucursalisme de l’antiga esquerra opositora, que com ja va alertar fa prop de mig segle l’intel·lectual dissident Joan Martínez Alier, no s’oposava de debò al franquisme.

Amb el gest d’impedir un ajuntament independentista a la capital de Catalunya, Ada Colau certifica el fracàs del 15-M, de la mateixa manera que els antics veterans del maig del 68, que avui fan costat a la Merkel o en Macron, van certificar aquell punt d’inflexió involutiu de les antigues esquerres. És cert que ERC va triar el pitjor candidat possible i que segueix una estratègia erràtica i equivocada. És cert que l’independentisme polític es troba desorientat en un procés que no podria aturar ni que volgués. Tanmateix és molt trist i decebedor com els comuns, almenys la part menys escrupolosa, acaba acceptant les carícies d’un establishment que malden per retornar a un ordre, que no deixa de representar la corrupció profunda d’unes institucions que són hereves del franquisme, i del seu principal cap, que maniobra des del Palau de la Zarzuela.

La història serà implacable amb ella. Molt més que amb aquells que sempre havia criticat. La burgesia catalana no existeix. Existeixen unes classes mitjanes fràgils que necessiten trencar amb la monarquia per crear un nou espai amb unes regles del joc més justes. I Colau ha triat reforçar el vell ordre, a partir de la intoxicació dels antics prejudicis.

5,235FansM'agrada
941SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca