Dijous 22 Agost, 2019

Rafa Burgos: “Sempre que es parla de corrupció s’acostuma a fer sense dir-ne els noms i cognoms”

El periodista Rafa Burgos acaba de publicar ‘Els amos del Passeig de Gràcia, una radiografia del poder a la ciutat comtal’. Una vivisecció del passeig de la burgesia, del glamur, però sobretot de la corrupció d’un sistema que ens les empremtes de la seva propietat deixa veure quina és la seva autèntica condició. Ens trobem al cafè de la Casa Milà, l’antic museu, ara és un bar que ofereix una perspectiva única sobre el carrer. La conversa gira entorn els coneixements enciclopèdic del periodista, que dissecciona el poder, per fer-nos entendre millor la nostra societat.

Qui és el teu amo?

(Riu) El problema és que no tinc amo. Segurament si en tingués formaria part de la quota d’algun partit polític en mitjans de comunicació. Però no en tinc. Suposo que arribar a final de mes és el que em mana.

Fas servir aquesta frase en el teu nou llibre.

Sempre que es parla de corrupció s’acostuma a fer sense dir-ne els noms i cognoms. Es fan servir eufemismes. Vaja, res més llunyà del que hauria de fer el periodisme d’investigació. Així per exemple es parla d’empreses, però sempre s’acaba generalitzant. Un fet que es produeix per evitar ser incòmode amb el poder. Potser ja fan bé, ja que en concretar les persones i els seus pecats se’t tanquen moltes portes.

Tot i aquests desavantatges, jo sempre he volgut ser periodista, investigar. Primer vaig estudiar història, després periodisme. El 2010 vaig aconseguir l’acreditació de guia turístic oficial. En els diferents vessants de la meva formació, sempre he volgut anar més enllà. Sempre he volgut anar a les arrels, tenir inquietuds. D’aquesta manera entenc el periodisme com un compromís social. Per això el periodista ha de ser incòmode amb el poder. Ser concret amb els fets i els noms.

Últimament aquesta funció del periodisme ha estat en el debat públic. Però fiscalitzar el poder no és potser una funció de la policia?

La policia és una mitjancera entre els fets i el jutge. El periodista, també és un mitjancer, però no el protagonista. El periodista és una eina del ciutadà, ja que la ciutadania té altres feines. Nosaltres hi som per fer-ho fàcil, sobretot en una època plena de soroll. El prestigi per un periodista es una cosa que s’aconsegueix lentament, però que es pot perdre molt ràpid. Són tasques diferents les del policia i les del periodista.

Fotografia de Diana Colominas

M’explicaves que has anat seguint sempre una estela cap a l’arrel del problema. Respon el teu anterior llibre; L’Orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert a la mateixa veta?

El periodisme d’investigació és periodisme artesà. Quan vols investigar un tema, sempre en van sortint ramificacions. En concret, el llibre que presento ara neix el 2010, quan havia de presentar un treball per aconseguir l’acreditació de guia turístic, i vaig triar com a tema el Passeig de Gràcia. Havia observat que l’aparador del luxe del passeig havia anat canviant. I des de llavors no he parat. Com es evident, des del punt arquitectònic s’ha escrit molt, però no s’ha estudiat en la seva globalitat. En Lluís Permanyer, el cronista de Barcelona va escriure: Biografia del Passeig de Gràcia, evidentment una altre mena de llibre. A Els amos del Passeig de Gràcia, he fet un buidatge de totes les finques del passeig, així com he seleccionat a sis personatges per tal d’entendre’l com un tot. A més d’infografies i de presentar-ho el conjunt d’una manera visual.

El llibre comença amb un pròleg de Roger Vinton, el pseudònim d’un personatge molt interessant que ha publicat el llibre de La Gran teranyina. La nostra coneixença era inevitable. A tots dos ens interessa el poder i sobretot en la seva vessant més casolana, d’empreses farmacèutiques, químiques, de tèxtils fins i tot. Ens ineressa el mapa d’empreses que inverteixen al passeig i com operen. Així el Passeig de Gràcia és el quilòmetre 0 de la gentrificació. Els amos del Passeig de Gràcia acaba amb les fotografies de Jordi Borràs.

A RAC 1 hi parla sovint el personatge de Nacho de Sanahuja que mostra la decadència d’aquest poder tèxtil. Ell diu que el diner ha canviat de mà.

Sí, és allò de les tres generació. L’avi fa la fortuna, el fill el manté, i el nét s’ho gasta tot o la ven a una empresa internacional. Per exemple els propietaris de Caprabo, que van vendre’s el negoci a Eroski, i amb tot el que van treure, van fet una societat immobiliària que té en propietat un parell d’edificis aquí a Passeig de Gràcia. També l’Isak Andic, el propietari de Mango i els germans Gallardo de la farmacèutica Almirall. Tots ells tenen negocis amb propietats en aquest passeig.

Fotografia de Diana Colominas

Les corrupcions de la burgesia a Catalunya afecten a les persones d’una ideologia més liberal o conservadora. No es dona també el cas contrari? Els burgesos d’idologia catalanista també estan afectats per aquesta corrupció?

Evidentment, els fills d’en Pujol en són un exemple. El pacte del Majestic és va fer al Passeig de Gràcia, i per aquest pacte en Carles Vilarubí va ser nomenat conseller de Telefònica. Ell era el xofer d’un jove Pujol que anava fent campanya per tot Catalunya i que ara ha posat a una corredoria d’assegurances que porta per nom; Willis, amb la seu a l’antic Banc Popular, entre Aragó i Passeig de Gràcia. A Vilarubí el van cessar de vicepresident de la Banca Rothschild a Espanya, així com de vicepresident del Barça el 2017 segurament arran de ser investigat per un cobrament que hauria vingut d’en Pujol Júnior. Vilarubí a la vegada està casat amb Miss CocaCola, l’aliés de Sol Daurella, que és una de les dones més importants d’Europa, gràcies als beneficis d’embotellar la beguda homoníma. Ella és cònsol d’Islàndia, ja que els seus avantpassats tenien negocis de bacallà. Es mou entre el negoci de la Coca-Cola, del bacallà i de les capsules expresso. És molt curiós, ja que podrien haver estat una parella molt diplomàtica. Al Carles Vilarubí li van proposar ser cònsol d’Israel. Però finalment no ho va aconseguir. En el mateix edifici que hi ha l’asseguradora Willis, allà també hi ha la oficina del CESTE. Una oficina estatal, ara amb capital privat, que ajuda a les empreses que volen operar a l’estranger. Allà hi ha coses molt estranyes, en ajuts que es guanyen i es perden. Un que va demanar un d’aquesta ajuts i és van perdre va ser en Jordi Pujol Júnior, quan va fer negocis amb el marit de la Maria Dolores de Cospedal.

També hi ha en Núñez i Navarro, que cobra lloguers a diversos organtismes de la Generalitat als Jardinets de Gràcia. Ell té la joia de la corona que és la casa Lleó i Morera, antiga propietat dels Lara, de Planeta.

Les antigues famílies que van fer el passeig de Gràcia, encara tenen poder?

Pel que fa a la família Milà, la seva vessant periodística encara cueja. D’altres com els Batlló, el que van encarregar la casa Batlló. Però també hi ha l’Hotel Monumental que és propietat d’una altre branca de la família. El Batlló de la casa que tothom coneix, estava casat amb una Godó. Ja Gaudí se les havia amb ella, perquè no volia parlar en català. I els Godó, encara tenen molt de poder; concretament a La Vanguardia. Els Serra i Ferrer de Catalana Occident, també són propietaris de la casa Pons i Pasqual de l’arquitecte Sagnier. El vicepresident de l’empresa és en Juncadella Saliacs, fill de l’escriptora Mercedes Salisachs.

Són les relacions de les tres-centes famílies catalanes?

Potser són masses. Però sí, algunes encara cuegen per aquí. O altres com l’Amancio Ortega, que són els capitals espanyols que han anat entrant, juntament amb el gran capital internacional.

En el disseny del passeig i degut a les notables construccions, hi havia una voluntat ideologica, més enllà de voler fardar d’edifici?

Depèn el que entenguem per ideologia. Si en el que dius hi ha l’aparença, el deixar-se veure, i mostrar el poder. Sí, clar, ja que el Passeig connectava l’antiga Barcelona amb la Vila de Gràcia. Es va fer inspirant-se en els Camps Elisis de París. En un principi s’hi va instal·lar la burgesia amb casa tipus angleses, amb un petita jardí al davant. Un dels primers que ho promoure va ser el marquès de Salamanca, que dona nom al barri de Madrid, però la seva operació va fer fallida. A l’inici les cases les feren mestres d’obra i després van venir els grans arquitectes. Moment en el que es van construir les cases espectaculars i les famílies riques s’hi van instal·lar. La gent rica es va traslladar del carrer Ferran o Montacada al Passeig de Gràcia. Allà hi deixar el seu passat, venent-se les cases i van apostar a instal·lar-se al Passeig de Gràcia. Per això alguns, a aquesta primera generació l’anomenen els protomàrtirs del passeig. Hem de pensar que no hi havia ni electricitat ni aigua.

Diana Colominas

Aquest canvi el podem observar a Vida Privada de Josep Maria de Segarrara.

En efecte, un novel·la molt interessant. Un retrat d’aquesta burgesia de la qual parlàvem. Allà hi trobem personatges com l’Hortènsia Portell, una gran senyora que vivia en casa d’en Puig i Cadafalch. A les festes que feia, hi anaven persones que ni el París de la mateixa època, ballarins russos, dignataris, etc.. La idea de la decadència de la burgesia, també s’explica molt bé a Abans que el temps es mori, d’en Javier Baladía. L’autora també explica la història de la seva família, un avantpassat seu llogava un pis aquí a la Pedrera. Ell explica que una vegada els hi va arribar una carta on a la direcció només posa: Barcelona, Casa Estranya i va arribar.

En Joan Junceda també veia la Pedrera com un aeroport de zepellins.

Riu ara tu del Mongolia i El Jueves. Al dissenyador dels fanals, Pere Falqués i Urpí, també li van fer el dibuix d’una forca, i a les caricatures el dibuixaven penjat de la seva obra.

El Passeig de Gràcia està en decadència?

Ara és quan hi ha més burgesos en realitat. Tot i això s’amaguen de la vida pública darrere les seves empreses. En un sentit més clàssic, sí que estan en decadència, ja que s’ha perdut patrimoni. El que molts trobem a faltar és la vessant més cultural de la riquesa; amb totes les institucions que es van crear a principi de segle, el moment en que va nèixer el Passeig. En aquest sentit el cas d’en Vila Casas o Suñol, són casos excepcionals.

D’altra banda, la Fundació Suñol ja no està aquí. Ara hi ha la seu d’Aigües de Catalunya que presideix en David Madí, altre figura important del poder. Ara però, en la majoria de casos les fortunes del Passeig de Gràcia només volen acaparar, sense cap interès cultural.

La desaparició de la botiga Vinçon en pot ser un exemple?

Sí, però jo ho veuria més en els canvis del disseny. L’entrada d’IKEA va fer que no pogués competir. Però pensant-ho millor. Qui se l’ha quedat és l’Amancio Ortega, obrint-hi un Massimo Dutti. En un principi el número 96 era la casa de Ramon Casas, gran família burgesa basada en els negocis del carbó i les aventures indianes. Després va ser el Vinçon i ara és propietat de l’Amancio Ortega

Per tal d’endinsar-nos en les relacions entre art i poder. Hem posat dos exemples, però n’hi ha més?

Els germans Gallardo si que tenien una col·lecció important d’art, sobretot d’art gòtic. Van fer una gran donació al MNAC, de la qual se serviren per estalviar impostos. També les germanes Godia, tenen una col·lecció que els hi ve dels seus pares, franquistes de soca-rel.

Què et falta per explorar el Passeig de Gràcia?

Sempre falten coses, però crec que la qüestió del Passeig de Gràcia queda prou completa ara, amb les informacions que dono en l’àmbit financer.

Ara quins projectes et planteges?

Ara mateix no vull tornar a escriure. Escriure un llibre és un procés complex que no només et costa diners i et pot tancar portes, sinó que hi has de posar moltes energies. Potser ara em dirigiria cap a temes més històrics.

Últimament m’han convidat a fer xerrades sobre la censura i la llibertat d’expressió. Un tema que em preocupa. Alhora que tinc la sensació que cada vegada hi ha un bon periodisme d’investigació més reduït.

Rafa Burgos explica la història dels Germans Gallardo:

Quan estava redactant el llibre, vaig passar per una llibreria de Màlaga on hi havia la traducció al castellà d’un llibre de la Jane Meyer; Dark Money i el subtítol venia a dir; com la dreta nord-americana ha arribat al poder; explorant la qüestió del Tea Party, al voltant dels Koch Brothers. Dos germans que tenen molts tentacles. Entre les seves activitats, fan inversions en cultura per aconseguir influencia. Als EUA els han anomenat els “Kochtopus”. Jo em vaig preguntar qui serien els Koch d’aquí. I vaig pensar que realment eren ells, els Gallardo-Ballart, Jorge i Antonio. Ideològicament situats en una posició conservadora, alhora que ballen cap a l’unionisme.

Els dos van ser socis d’Antoni Vila Casas (qui té la fundació homoníma i edificis al Passeig de Gràcia). En les dies anteriors a al 9-N, van gravar un vídeo pel circuit tancat de l’empresa per tal de dir als seus treballadors que no havien d’anar a votar. Com si fos una empresa del segle XIX. Arran de la deixa d’en Jordi Pujol van fer algun comentari dient que ells no tenien diners a Andorra. Amb “els papers de la castellana” es va demostrar que havien repatriat 113 milions d’euros de comptes a Suïssa i Mònaco. Són la hipocresia personificada. La història continua amb la descendència. Una de les filles, na Susanna Gallardo, el dia 1-O va passejar-se amb una bandera espanyola. Les veïnes de l’Upper al·lucinaven, ja que actuava com una hooligan. Ella és consellera de CaixaBank i fins fa poc era la dona d’Alberto Palatchi, propietari de Pronovias, que se la va vendre per 550 milions d’euros. Ara ella és l’actual parella del Manuel Valls. El seu despatx de campanya ha estat als jardinets de Gràcia. El fill del matrimoni, Palacchi-Gallardo el va contractar en Xavier Garcia Albiol per que portés la informàtica les xarxes socials del PP. El seu exmarit ja, el Palacchi, es va tenir un affair amb la filla Serrano Suñer, l’exministra franquista.

5,235FansM'agrada
941SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca