El MNAC restaura Antoni Fabrés, el virtuós que es va desmarcar de les avantguardes

El pintor ha estat “arraconat” durant dècades malgrat el seu talent i trajectoria

De la glòria a l’oblit. Aquest va ser el trist camí del pintor Antoni Fabrés (Barcelona, 1954 – Roma, 1938), un virtuós al marge dels corrents de la seva època que ha estat relegat durant dècades a la penombra del magatzem del MNAC i que el museu ha volgut restaurar en tots els sentits. El seu llegat, conservat majoritàriament aquí, ha estat objecte d’un ingent procés de restauració els darrers cinc anys, el qual afecta almenys 105 de les 145 obres exposades a la mostra monogràfica ‘A. Fabrés’. El MNAC vol recuperar així la figura d’un artista de renom i prestigiat a l’època però que la historiografia havia relegat sota l’etiqueta d’academicista. El comissari de l’exposició, Aitor Quiney, sosté en canvi que Fabrés era més aviat un vers lliure, i que potser va pagar car no abraçar les avantguardes. Això, i l’exhibició precipitada i molt criticada que la Junta de Museus de Catalunya va organitzar amb la donació que l’artista va fer dels seus fons, han provocat el seu “arraconament” fins avui, apunta Quiney.
La mostra permet descobrir un gran retratista i “un dibuixant excel·lent que dominava la tècnica de l’aquarel·la i el pastel amb una tècnica molt virtuosa i personal”, diu el comissari. Un artista que, més enllà de l’orientalisme que l’ha identificat sovint amb Fortuny, va crear el seu propi estil.

Malgrat el desconeixement que es té de la seva figura avui, Fabrés va desenvolupar un treball pictòric de gran dimensió: va ser exposat i premiat arreu d’Europa, on va començar camí des de Roma seguint els passos de Fortuny i aterrant com ell havia fet abans amb una beca d’estudis. Després París i més tard Mèxic, on ja com a pintor consolidat va ser convidat pel president del país per ensenyar a l’Acadèmia de San Carlos. Allà coincidiria amb una generació d’artistes joveníssims, als quals va formar, i entre els quals hi havia Diego Rivera.

Publicitat

“Va ser molt conegut i reconegut”, remarca Quiney. La figura de Marià Fortuny efectivament el va influir, apunta, però no com a model estilístic sinó d’èxit. Quan l’autor de ‘La vicaria’ va morir, “ell va decidir que seria el seu seguidor, sense dir-ho; Immediatament li arriba l’èxit, deixa de banda l’escultura i es centra en la pintura, i el 1889 la seva obra ja es reprodueix a revistes de França i guanya premis a Munich, Viena, París o Londres”, recorda.

No obstant això, un infortuni al fina la seva trajectòria hauria provocat el que després ha estat la seva pràctica desaparició durant dècades del relat historiogràfic. Com exposa Quiney, entre el 1925 i el 1926 Fabrés va voler fer donació de tot el seu fons a la Junta de Museus de Catalunya “en reconeixement a la seva ciutat”. Amb poc encert, la Junta va decidir dedicar tota una ala del Museu Nacional (la sala de la Reina Regent) a exposar tota la seva obra, i “això va ser molt criticat”. La conseqüència va ser que pocs anys després es van despenjar totes les seves obres i l’autor va quedar arraconat.

I això, diu, fins l’any 2014, quan el MNAC redissenyà la presentació de la col·lecció d’art modern, en què es van incloure set obres de Fabrés. A partir d’aquí el propi museu es va replantejar “qui és” Fabrés i va endegar el procés de restauració d’un fons que, admet el comissari, “estava molt malament”. “Quan un pintor està relegat a l’oblit, la seva obra i conservació, també”, constata.

Al marge de les avantguardes

“De pintors catalans oblidats n’hi ha molts”, afegeix l’historiador de l’art. La diferència, indica, és que Fabrés va donar molta obra. En part, el pintor barceloní també ha estat víctima de la “historiografia a partir dels anys setanta”, que l’ha considerat com un pintor ‘Pompier’ –denominació pejorativa per referir-se a l’academicisme francès- . Però el comissari nega que el seu virtuosisme es pugui assimilar a l’academicisme i sosté que Fabrés no ho era, d’acadèmic.

Això sí, tot i ser contemporani de tots els moviments d’avantguarda (cubisme, surrealisme, futurisme, etc.), “ell va fer la seva pròpia pintura, que tampoc té un terme per definir-la”. Potser el pintor també va pagar el preu de no alinear-se amb les tendències creatives del moment, convé Quiney.

- Publicitat-

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Tres webs de la Generalitat deixen al descobert correus electrònics i contrasenyes

La Generalitat de Catalunya ha detectat vulnerabilitats en tres pàgines web pròpies que haurien deixat al descobert correus electrònics i contrasenyes, segons ha avançat...

Unides Podem fa una crida a eliminar el “secessionisme fiscal” de Madrid

Unides Podem ha assegurat que una via per solucionar la "crisi territorial" del país passa per eliminar el "secessionisme fiscal" de Madrid, el 'dumping...

Catalunya participa en un projecte europeu per a la inclusió de nenes i dones gitanes

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, amb el Programa del Poble Gitano i de la Innovació Social, participa en...

Felipe González s’emprenya

L'expresident del Govern espanyol Felipe González ha avisat aquest dijous a l'executiu de Pedro Sánchez que no es pot construir un "projecte de futur"...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca