Malgrat el desconeixement que es té de la seva figura avui, Fabrés va desenvolupar un treball pictòric de gran dimensió: va ser exposat i premiat arreu d’Europa, on va començar camí des de Roma seguint els passos de Fortuny i aterrant com ell havia fet abans amb una beca d’estudis. Després París i més tard Mèxic, on ja com a pintor consolidat va ser convidat pel president del país per ensenyar a l’Acadèmia de San Carlos. Allà coincidiria amb una generació d’artistes joveníssims, als quals va formar, i entre els quals hi havia Diego Rivera.
“Va ser molt conegut i reconegut”, remarca Quiney. La figura de Marià Fortuny efectivament el va influir, apunta, però no com a model estilístic sinó d’èxit. Quan l’autor de ‘La vicaria’ va morir, “ell va decidir que seria el seu seguidor, sense dir-ho; Immediatament li arriba l’èxit, deixa de banda l’escultura i es centra en la pintura, i el 1889 la seva obra ja es reprodueix a revistes de França i guanya premis a Munich, Viena, París o Londres”, recorda.
No obstant això, un infortuni al fina la seva trajectòria hauria provocat el que després ha estat la seva pràctica desaparició durant dècades del relat historiogràfic. Com exposa Quiney, entre el 1925 i el 1926 Fabrés va voler fer donació de tot el seu fons a la Junta de Museus de Catalunya “en reconeixement a la seva ciutat”. Amb poc encert, la Junta va decidir dedicar tota una ala del Museu Nacional (la sala de la Reina Regent) a exposar tota la seva obra, i “això va ser molt criticat”. La conseqüència va ser que pocs anys després es van despenjar totes les seves obres i l’autor va quedar arraconat.
I això, diu, fins l’any 2014, quan el MNAC redissenyà la presentació de la col·lecció d’art modern, en què es van incloure set obres de Fabrés. A partir d’aquí el propi museu es va replantejar “qui és” Fabrés i va endegar el procés de restauració d’un fons que, admet el comissari, “estava molt malament”. “Quan un pintor està relegat a l’oblit, la seva obra i conservació, també”, constata.
Al marge de les avantguardes
“De pintors catalans oblidats n’hi ha molts”, afegeix l’historiador de l’art. La diferència, indica, és que Fabrés va donar molta obra. En part, el pintor barceloní també ha estat víctima de la “historiografia a partir dels anys setanta”, que l’ha considerat com un pintor ‘Pompier’ –denominació pejorativa per referir-se a l’academicisme francès- . Però el comissari nega que el seu virtuosisme es pugui assimilar a l’academicisme i sosté que Fabrés no ho era, d’acadèmic.
Això sí, tot i ser contemporani de tots els moviments d’avantguarda (cubisme, surrealisme, futurisme, etc.), “ell va fer la seva pròpia pintura, que tampoc té un terme per definir-la”. Potser el pintor també va pagar el preu de no alinear-se amb les tendències creatives del moment, convé Quiney.