Què ens passa als valencians? No. No vinc a cantar-vos una cançó de La Gossa Sorda ni tampoc a recitar uns versos Paco Muñoz. Parle de la nostra animadversió a l’hora de votar grups polítics d’estricta obediència valenciana quan cal clavar la papereta en una urna de les Eleccions al Congrés, Senat o al Parlament Europeu. És veritat que Compromís es consolida als municipis i la Generalitat, el PSPV pareix haver tornat a una tesi amb un caire valencianista, formacions joves com Demòcrates Valencians presenten les seues primeres candidatures municipals i Podem defensa certes reivindicacions del valencianisme polític i algunes lluites veïnals. Però…per què Compromís ha perdut 3 dels seus 4 diputats a Corts Valencianes? Per què Jordi Sebastià ha perdut el seu escó a l’Europarlament? Per què l’única representació d’obediència valenciana a Europa és Lluís Bertomeu (número 7 a les llistes de CEUS, coalició electoral del PNB)?
Els valencians no voten valencianisme fora de les fronteres del País Valencià. Pareix ser que no és suficient amb ser el polític millor valorat del Congrés com Baldoví o amb participar molt activament a Europa i defensar els interessos valencians a situacions com la de la taronja de Sudàfrica aconseguint que el grup parlamentari sencer d’els Verds et done suport. Pareix ser que, a l’era de la cosmètica per damunt d’ètica i estètica, no val amb discursos coherents i polítics honrats i honestos. Pareix ser que a aquest temps, l’honradesa sense performance no és suficient per guanyar i per aconseguir ressò. El valencianisme polític corre el risc d’acabar com Alberto Garzón i que a la seua tomba estiga escrita la inscripció “siempre tuvo razón aunque nadie lo supo” (en aquest cas en valencià, és clar, això sí).
Pareix ser que no aprenem. Mentre tothom critica Oltra per ballar i passar-ho bé mentre fa política, s’indigna amb alguns dels shows del Senador Carles Mulet (malgrat, com ell mateix diu, és l’única forma de fer que algú mire el que passa al Senat) o es riu de les taronges de Baldoví, ells tenen els micròfons, i, per tant, la possibilitat de fer arribar més lluny les seues reivindicacions. Compromís, erròniament, recula i pensa en crear pefils més “institucionals” per als seus membres, oblidant la Mónica Oltra de les samarretes, la campanya de RitaLeaks o l’estil desenfadat i proper que sempre ha caracteritzat a la formació i al poble valencià.
Mentre els joves del PNB llancen campanyes per repartir condons per “protegir allò que és seu”, Revilla reparteix sobaos pasiegos a tot prohom (i prodona) amb qui es creua al seu camí, Esquerra Republicana torna més forta que mai amb un dels jovents més movilitzats que he vist (i amb major nombre de membres), el BNG torna a tindre un Eurodiputat i els partits espanyolistes fan campanyes cada dia més performàtiques (sols cal mirar, com a mostra els debats d’Albert Rivera), el valencianisme s’institucionalitza, sobretot a Congrés i Europa. I, més enllà d’errades de coalicions i pactes, ací estem, amb un diputat a Madrid i amb zero eurodiputats (malgrat les advertències que totes llançàvem a Jordi Sebastià.
A aquestos temps Compromís i aquelles formacions que, com Demòcrates Valencians, aspiren a representar l’estricta obediència valenciana, tenen una responsabilitat històrica molt gran. Que sí, que ho sabem, que una part molt important de la societat valenciana es considera més espanyola que valenciana, i això ho hem de tenir en compte. Per això, sols des de la cultura de masses —com el Ribó que eixia a celebrar la victòria amb la banda sonora de Regreso al futuro o la Oltra que balla a ritme de Queen— es poden posar damunt la taula les reivindicacions valencianes i es pot transformar la realitat i els anhels de la societat valenciana. Un que jo em sé em deia, entre rialles, que no els feia falta cap Vistalegre per donar el salt, però la realitat és ben diferent.
Compromís ja té el seu Joan Tardà amb Joan Baldoví (reitere que parle d’el seu paper a la cambra, no parle de qüestions territorials), eixe home expert, solvent i honrat, però ara necessita el seu Gabriel Rufián al Congrés i al Parlement Europeu. Potser siga trist, però, sense piulades, reguetó (com aquest que van fer els joves de Más Madrid) i tot el que faça falta perquè aquest poble puga ser escoltat, el valencianisme no va enlloc. Compromís necessita —urgentment— una espenta de la seua joventut més enllà de que aquesta estiga a les institucions —que no és poc—. I sí, si cal ballar o despullar-se benvingudes al segle XXI.
I si cal regalar taronges com feia Rita, fer a Joan Baldoví el nou J.Balvin del valencianisme o signar un conveni de col·laboració amb el Tio Cerol o Anís Tenis per fer del licor café i la cassalla dos elments simbòlics s’haurà de fer. El que és clar és que, més enllà d’un discurs coherent i honest —que existeix—, cal aconseguir que, com a la ciutat de València o al Govern del Botànic, Compromís siga percebut a les institucions espanyoles i europees com una força útil, arrelada als interessos de qualsevol valencià i, sobretot, necessària més enllà de l’eix esquerra-dreta. No és temps de tancaments, de criminalitzar els votants ni de sermons al poble valencià: és temps de fer arribar el missatge amb la major eficàcia possible, emprant les ferramentes tecnològiques necessàries i aconseguir que, a Madrid i a Europa, ens prenguen seriosament d’una vegada i deixen de menysprear-nos. Ara va de bo…pot començar la mascletà!
