Divendres 23 Agost, 2019

Poder judicial: el Txernòbil espanyol

Una de les grans minisèries recents de HBO és Txernòbil, una magnífica recreació del pitjor accident nuclear de la història i que a gent de la meva generació ens va impressionar profundament. Una de les virtuts d’aquesta producció per a la televisió és la fidedigna reconstrucció d’uns fets que, aleshores, esdevinguts l’abril de 1986 al darrere l’opacitat del teló d’acer, en una època en què la informació era pràcticament un monopoli estatal, desconeixíem. De fet, desconeixíem la magnitud de la tragèdia, i encara avui no som del tot capaços d’escatir les conseqüències perdurables que molts consideren reflectides en la proliferació de malalties cancerígenes arreu d’Europa en les darreres dècades. Els tres capítols de poc més d’una hora ens mostren les circumstàncies d’un accident inesperat, en una prova rutinària, molt probablement degut a un defecte de disseny; les reaccions d’incredulitat d’uns responsables més espantats per les reaccions de l’autoritat política que de l’accident en sí mateix; les maniobres de primera hora per ocultar a la població i als serveis d’emergència la situació letal (i que condemnarà a una mort horrible a milers de persones) i als esforços per enterrar tota la muntanya d’incompetència d’un sistema esclerotitzat. De fet, molts historiadors considerem que aquell incident, destapat a partir de l’evidència de la radiació als països europeus, va accelerar la caiguda del règim comunista que no va poder ser reformat a temps.

Resulta molt temptador fer una comparació històrica amb el poder judicial espanyol. Amb un disseny deficient, massa lligat, sovint familiarment, a la dictadura; amb una endogàmia molt preocupant; un sistema d’oposicions que aïlla socialment els futurs jutges i fiscals, afavoreix aquesta  reproducció d’alt funcionariat tancat i resclosit que enllaça amb el franquisme; uns prejudics apresos a partir de certa tendència al dogmatisme; un conservadorisme que el separa no només del comú de la ciutadania, sinó també l’allunya de la modernitat. Només cal veure les seves decisions qüestionades per la justícia europea o el deficient coneixement d’altres llengües o tradicions jurídiques. Ara bé, el seu pitjor problema és molta, molta obediència al poder fàctic, i molt especialment, a la monarquia i l’entorn ultradretà que l’envolta. De fet, ja hem vist què passa als magistrats que tracten d’indagar sobre els crims franquistes o els negocis d’en Florentino Pérez. En bona mesura, el poder judicial, és a dir, el que remena les cireres a partir de la selecció arbitrària i vertical, contaminat de la política de la crispació auspiciada pel PP i la FAES, acaba esdevenint també una estructura esclerotitzada, més pròpia d’una dictadura que d’una democràcia. O, millor encara, amb una mentalitat otomana o soviètica, més que liberal.

El Procés va tenir característiques de prova de seguretat, comandada des de la política, en una situació paral·lela a la prova de seguretat impulsada pels enginyers de la central d’Ucraïna. Davant la voluntat de no resoldre el conflicte de la plurinacionalitat de l’estat, la política va abandonar les seves responsabilitats a partir d’instar una ofensiva de repressió judicial. Es va empènyer jutges i fiscals a gestionar jurídicament un problema estrictament polític. Com el reactor de Txernòbil, això va fer esclatar el nucli en mil bocins. Qui això escriu no coneix gaire de física nuclear, tanmateix sí té coneixement de les dificultats per desconnectar un reactor. I quan aquest esclata, com en el cas de Txernòbil, comença a abocar una radiació que contamina descontroladament, i sense aturador, tot allò que hi ha al seu voltant. Les decisions judicials dels darrers anys ha acabat per contaminar, potser de manera irremeiable, la democràcia i les institucions. Ara ja s’ha normalitzat que el vot popular pugui ser substituït per les decisions d’uns magistrats amarats de catalanofòbia i amb concepcions obertament reaccionàries, abocant tot el seu franquisme mamat literalment des de les pròpies nissagues. Podem veure com els més alts tribunals anul·len decisions emanades de la voluntat popular i sobirana. S’han acostumat a fer servir la presó preventiva o l’embargament de béns com a eina de repressió habitual. Han fet de la Constitució, ja definitivament contaminada mitjançant la radioactivitat que emana de les seves sentències, un artefacte inservible, que ja no es pot tocar, i que serveix per restringir llibertats o impedir una adaptació flexible a una realitat canviant. Aboquen i aboquen radiació sense que els polítics hagin estat capaços d’enviar ni un trist bomber. És més, com en el cas dels covards polítics soviètics, tracten de dissimular i ocultar a l’opinió pública el que és una situació descontrolada, mentre que altres estats damnificats per aquesta bilis catalanòfoba incontrolable s’escampa per Europa. Les sentències alemanyes, o belgues, les iniciatives britàniques, l’asil suís, les múltiples mocions a les institucions de diversos països, els manifestos d’intel·lectuals prestigiosos ja deixen ben clar a les seves opinions públiques de les conseqüències desastrosses d’una contaminació franquista d’un dels estats més rellevants de la Unió, i que ara sembla fondre’s en el brou del seu propi ressentiment.

En altres paraules, l’explosió nuclear de l’estat, no només està ensorrant el prestigi internacional, o mostrant de manera creixent la vulnerabilitat espanyola davant el món, sinó que també està propiciant una desmoralització interna creixent entre la ciutadania espanyola. Malgrat que molts dissimulin mitjançant el nacionalisme banal i l’exhibicionisme patètic de l’orgull ferit, la crua realitat és que ja ningú no resta inmune al perill de contaminació. Només cal veure la Llei Mordassa i la incapacitat de la política, no només de derogar-la, sinó d’impedir que les fiscalies i els magistrats, que interpreten la suposada independència judicial com un “anar per lliure” a trencar-ho tot, sense cap consideració ni respecte per la necessària convivència social, sinó actuant clarament a favor d’una minoria poderosa i incompetent, que té por a una ciutadania encara indignada. Molt indignada…

Contràriament al que pensa la bombolla del poder judicial, l’ordre i la cohesió d’una societat no es fonamenten en la llei, o en la por, sinó, precisament, en la confiança. I la confiança en les institucions d’ha dissolt. S’ha fos. L’explosió de diversos megatons del Suprem, el Constitucional, el Consell del Poder Judicial, i del seu inspirador, un monarca reaccionari i marcat per l’odi a Catalunya, està produint una contaminació radioactiva irreparable. I aquesta és precisament una raó fonamental que explica l’independentisme no nacionalista d’aquells que volen restar protegits de la toxicitat d’una Espanya que manté el franquisme adherit al seu ADN.

5,234FansM'agrada
940SeguidorsSeguir
15,473SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca