El Procés guanya Barcelona

Barcelona ha decidit ser una ciutat independentista. L’aposta nostàlgica d’Ernest Maragall va calar entre la societat comtal, accentuada per un fort batec nacionalista que va premiar la candidatura del partit republicà. Més enllà d’un programa convincent per l’avenir d’una Barcelona global, les bases de la campanya van deixar clares les directrius d’emmarcar la ciutat en un plantejament fortament sobiranista.

L’escrutini va mantenir un constant frec a frec entre les candidatures d’ERC i En Comú. Tal com apuntaven les enquestes, l’alcaldia de Barcelona es va acabar decidint per un grapat de vots. Exactament 4.833 van separar la victòria de Maragall per davant de Colau, el que suposà tan sols un 0,64% de la participació total.

A vegades de forma excessiva, Maragall ha semblat mostrar una actitud més encarada a la Independència que no pas al desenvolupament de la ciutat en si. Així ho va demostrar durant el discurs posterior a la victòria. Llibertat, democràcia i presos van ser tres de les paraules que més va repetir en la seva carta de presentació com a nou alcalde. Altres temes com l’habitatge, l’urbanisme o la desigualtat social van brillar per la seva absència al llarg de les paraules del candidat republicà. ERC haurà d’evitar deixar-se emportar pel sentiment de governar sota les directrius del Procés, demostrant que tenen la capacitat de controlar l’avenir d’una ciutat que, més enllà d’ideals polítics, demana a crits convertir-se en una metròpoli del futur.

Colau era conscient de la dificultat de revalidar l’alcaldia, ja que no comptava amb el factor sorpresa que li va donar la victòria quatre anys enrere. Així ho va manifestar en el discurs posterior a l’escrutini, mostrant una actitud racional, conscient que la reelecció era una empresa complicada. Lluny de tractar-ho com a la crònica d’una mort anunciada, la fins ara alcaldessa va mostrar l’orgull per la feina feta, al·legant al poder de renovació que ha intentat plasmar al llarg dels darrers quatre anys. Orgullosa d’haver transmès els pilars d’una ciutat oberta i feminista, Colau deixa enrere un llegat que li ha provocat una allau de crítiques. Cal valorar els resultats Comuns com una veritable guerra contra tots. Al llarg de la campanya, Ada Colau ha estat el principal punt de mira de les acusacions per part dels oponents alcaldables.

Maragall es disposa a agafar el relleu a una Ada Colau que marxa amb moltes hipòtesis sense resoldre. D’ara endavant, queda per veure com gestionarà Esquerra els diversos projectes que Colau havia plantejat, i en certs casos posat en marxa. Maragall haurà d’afanyar-se a resoldre aquests interrogants, per així deixar clares les seves intencions de desenvolupament. Davant la possibilitat de continuïtat en aspectes urbanístics, la candidatura republicana promet polítiques d’inclusió i abaixament de costos, així com la potencialitat d’àrees en risc d’exclusió social. La millora i engrandiment de la ciutat suposa un dels pilars de la proposta republicana, que esperem que sigui una de les prioritats per sobre del ja manifestat sentiment de fer República.

Maragall, Colau i sis més

Si bé les eleccions s’anticipaven com a un cara a cara entre comuns i republicans, la irrupció de la candidatura socialista va obtenir uns resultats que bé haurien pogut donar la campanada. Jaume Collboni encarava les municipals amb la convicció de sortir-se’n victoriós, al·legant a l’esperit de regeneració d’una Barcelona anhelant temps passats. Els resultats, doblant el nombre de regidors respecte a les passades eleccions, han incrementat el poder del PSC a la ciutat comtal. La candidatura de Collboni ha aprofitat els vots d’aquells que descartaven la reelecció de Colau i la proposta independentista de Maragall. Així doncs, el PSC passa a ser una tercera força a Barcelona que se situa com a l’alternativa fallida als grans favorits.

Manuel Valls es presentava com a la proposta conservadora més ben posicionada. Enlluernat pel seu previ prestigi, l’escissió amb Ciutadans no va donar els resultats esperats a una campanya farcida d’infortunis i un lògic desconeixement de la ciutat. Valls arribava a Barcelona amb la voluntat de fer-la seva, cometent l’error d’ignorar el profund sentiment de pertinença que la ciutat regala a tots els afortunats d’habitar-la. Tan sols triomfant a les zones benestants, Valls ha fracassat i el seu pas per la ciutat quedarà com a una anècdota, la del ministre francès que mai aconseguí enamorar Barcelona.

El gran perjudicat de la bona rebuda per part d’ERC ha estat, sens dubte, l’altre principal partit independentista. La llista de Junts per Catalunya, liderada per una Elsa Artadi en funcions, ha aconseguit cinc regidors que arriben amb regust de derrota. Aquest resultat els situa en un mal lloc de cara a tenir veu dins de l’Ajuntament de Barcelona. La focalització en el paper de Carles Puigdemont a les eleccions europees ha menyspreat la campanya de les municipals, que tot i així ha sigut una de les més visibles. Junts ha perdut, amb escreix, el duel per l’hegemonia sobiranista, i augura al ressorgiment de la figura de Puigdemont per recuperar el prestigi independentista.

Aquest 26-M també s’ha encarregat de deixar en evidencia el constant fracàs del PP a Barcelona.  El bàcul de Josep Bou al capdavant de la nau popular no ha fet més que enfonsar les esperances del partit. Mitjançant una campanya farcida d’excentricitats i uns aires de barra de bar, Bou ha topat de morros amb la realitat d’una ciutat considerablement més avançada que la seva proposta. Ha demostrat que les seves cames no estan per pedalar al ritme dels temps moderns, no així com ho va voler demostrar en una de les moltes anecdòtiques imatges que ha deixat durant la campanya. El candidat popular ha pagat cara la seva estratègia de ser l’alcaldable showman, envaït per la vergonya aliena d’una societat que li ha mostrat un constant rebuig.

Finalment, menció especial a la CUP i a la candidatura de Jordi Graupera. S’han quedat sense representació a la cambra, evidenciant el fracàs de les forces menors independentistes. Sumant una xifra de vots que entre ambdues candidatures no arriba als 60.000, el moviment sobiranista acabarà donant per bona la victòria d’ERC, però hagués lamentat perdre’n aquest bon grapat si Ada Colau hagués aconseguit revalidar el càrrec.

Barcelona afronta quatre anys d’incògnites. El joc de trons a l’Ajuntament suposarà un nou gir pel futur de la ciutat, que manté l’esperança de progrés i la internacionalització de la seva identitat. De nou, un Maragall portarà les rendes de la ciutat comtal, evidenciant el compromís de la família amb el desenvolupament d’aquesta. En dubte queda si es tornaran a proposar uns Jocs Olímpics, que de bon grat restrenyerien les intencions a Madrid.  Després de molts anys intentant-ho sense èxit, tot apunta al fet que després de les seves municipals, tan sols els queda poder prendre’s un Relaxing cup of cafè con leche en la Plaza Mayor.

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,422SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca