Esquerra ha tardat 80 anys a recuperar la seva plaça forta: Barcelona. Desarmats els 1939, marginats en la lluita antifranquista, oblidats a la transició i soldats del procés d’emancipació que hem viscut als últims anys, ERC ha tornat.
De la mateixa manera que vam explicar com aquest cicle electoral donava la raó a les tesis d’Oriol Junqueras, ara mateix en tenim la confirmació empírica. Fora de qualsevol retret, com el d’una ERC capaç de pràctica la ganivetada per l’esquena de Weimar, el partit de Companys ha demostrat que la seva maquinaria és capaç d’arribar a qualsevol dels objectius que s’hagi proposat.
Des del setembre del 2017 els militants del partit de Junqueras han aguantat estoicament tasques hercúlies. Des de ser la carn de canó del referèndum, amb el seu quarter general a l’edifici central de la Universitat de Barcelona. Fins a haver de gestionar un moviment en retirada. Els seus militants s’han reorganitzat en unes velocitats increïbles, alhora que la disciplina interna ha tancat totes les fissures sense gaire soroll.
La correcta interpretació dels fets. La perfecta organització del partit i la presa de poder cada dia més evident d’antics membres de les seves joventuts, mostra un ens que s’imposa en el si del moviment independentista.
La decisió de fer d’Ernest Maragall el candidat d’ERC va ser molt criticada. Però ell és la persona perfecta per representar l’ordre que vol la ciutat. En els últims quatre anys les classes mitjanes han vist el govern de la ciutat com la màxima expressió de l’anarquia. Margall, fill d’una família a ulls dels catalans pràcticament noble. Sempre situada en l’ala progressista de la burgesia, sap com actuar i té el suficient capital social per saber “que s’ha de fer”. Aquest fet no pot haver passat desapercebut per les classes mitjanes que cerquen en els vells patricis progressistes, allò que els pot tornar el que han perdut amb a la crisi de 2008.
ERC ha resistit totes les seves contradiccions i a diferència de Convergència encara existeix. Les seves estructures territorials funcionen a tot gas i els veterans de les lluites fratricides de 2009 tenen l’experiència per no repetir-les. Com deia Lenin, “la revolució no es fa, s’organitza”. Aquesta és la màxima dels republicans. La seva estructura logística ha servit en cada moment de l’últim any per avançar metre a metre i no perdre’l. Si ERC era el partit “amb més mala sort” avui ha demostrar que la perseverança en el treball organitzatiu tenen els seus bons resultats en política.
L’última que hem de comentar és la gran quantitat de quadres d’ERC que en l’últim any han escalat per la seva jerarquia assembleària partint de les JERC. Des de Roger Torrent fins a Lluís Pèrez, passant pel nou novè regidor Max Zañartu, persones amb experiències revolucionàries d’una dècada o més, amb contactes amb les joventuts de diferents moviments del continent, que ara arriba a tocar poder. Experiències que partits de nova planta no poden haver acumulat i que fan del conjunt un múscul difícil d’esgarrar.
La victòria de Maragall torna a demostrar que no hi pot haver aventures fora de l’ortodòxia dels partits, ja que debiliten el moviment. Agreujarà la crisi de la dreta independentista catalana, que en cada contesa electoral ha de prometre la tornada del president legítim. D’aquesta manera o realment el que de convergència deixa que ERC agafi les regnes o la gerra fratricida anirà a més, ja que els dos mons gramscians coexistiran fent néixer monstres.
ERC ha tardat 80 anys a arribar a Barcelona, però només ho ha aconseguit quan ha encongit interpretar correctament la realitat que l’envoltava, a l’hora d’utilitzar amb coneixement les eines que ella mateixa s’havia fet.