Com articula el municipalisme els seus objectius polítics per a fer-los realitat?

Diumenge al tard per a aquells més impacients, o dilluns a primera hora per als més matiners, ja tindrem més o menys clara la fotografia del nou panorama polític català al món local. A l’espera de la formalització dels possibles pactes de govern podrem resoldre els principals interrogants que tenim ara mateix a sobre de la taula. Quins resultats finals hi haurà a Barcelona, a Badalona i a les grans ciutats del país? En mans de qui quedaran les alcaldies de ciutats mitjanes tals com Berga, Sabadell, Figueres, Girona o Tarragona? I als pobles més petits?

Són molts les possibles anàlisis que es podran fer un cop disposem de les xifres. Semblarà especialment interessant valorar la possible influència de la dinàmica nacional en unes eleccions que tradicionalment n’havien restat més al marge. Però també caldrà fer un exercici d’anàlisi i autocrítica d’aquelles candidatures que emmarquen la seva aposta en el municipalisme.

Si bé la tradició d’aquest espai polític ve de més enrere -amb diferents equips de govern obrint camí en aquest sentit-, les eleccions municipals de 2015 van suposar un punt d’inflexió en la seva visibilitat i quotes de representativitat.

Aquest diumenge el municipalisme no només s’hi juga el futur immediat de viles i ciutats del país, sinó que també afronta un dels reptes de més envergadura d’ençà de la seva expansió i penetració arreu del territori: la consolidació i eixamplament del suport popular als anomenats Ajuntaments del canvi.

Els darrers quatre anys han estat d’una intensitat política contundent. No només en termes nacionals, sinó que les emergències socials i reptes compartits arreu del territori s’han fet visibles amb més ressò que mai. Els altaveus de què des d’aleshores les candidatures transformadores disposaven no només han permès posar-los a l’agenda pública, sinó que han permès socialitzar les dificultats i impediments a què el món local està sotmès per donar resposta a les necessitats materials i immediates de la seva ciutadania.

El marc de delegació competencial actual o les diferents lleis de contenció de la despesa són diferents exemples de les mateixes limitacions a què els Ajuntaments fan front per a resoldre aquestes situacions.

Vista la rellevància dels fets de 2015, un cop esgotada la legislatura seria lògic plantejar la necessitat de fer una anàlisi i una autocrítica per part del conjunt de candidatures que conformen l’aposta municipalista que mesurés la distància entre els objectius polítics inicials, i la capacitat de resposta que s’ha aconseguit bastir.

La mateixa dinàmica electoral dificulta l’inici d’aquest procés de reflexió i debat. Posar les pròpies debilitats al centre del debat públic és un exercici complicat, del qual no en tenim massa tradició, i que pot semblar que genera un desavantatge quan la resta de partits i candidatures utilitzen tàcticament aquests arguments per a competir electoralment.

Parlem de posar veu a la realitat existent que el politòleg Ricard Vilaregut anomena el balanç dels Ajuntaments del canvi i com transiten entre el “menys del que volien” i el “més del que es pensaven” (Pagès Editors, 2019). A la recent entrevista feta a l’autor al mitjà Sentit Crític, aquest també esmenta la necessitat d’iniciar un procés de diagnosi compartida sobre el paper jugat a les institucions.

Tard o d’hora caldrà fer aquest exercici d’autoreflexió si el municipalisme vol explorar el seu potencial més enllà del bon govern i del debat natural sobre la millor manera d’abordar les necessitats de la població. Caldrà fer-lo des del respecte, explotant els màxims exponents i virtuts del municipalisme com són la proximitat i el coneixement dels desitjos, necessitats i problemes de la seva població.

El municipalisme necessita compartir aquesta diagnosi per bastir un punt de partida que li permeti articular un possible espai de trobada o de confluència no necessàriament orgànica on dibuixar el futur somiat i desitjat per a les viles i ciutats del país. Cal assumir que els reptes que afronten els governs locals (despoblament rural, accés a l’habitatge, transició a la vida adulta…) tenen una dimensió política compartida.

En podria ser exemple el paper institucional en el desenvolupament de polítiques públiques feministes. Tenim clar l’objectiu, podríem dibuixar el camí per arribar-hi més enllà de (la necessària) reivindicació de les diades i dies claus del calendari? Serveis Respir, Ludoteques gratuïtes (sinó autogestionades), millora del transport públic… Com fem arribar aquests serveis als municipis sense pressupost o fora de les grans ciutats? Com podem mancomunar-los? Com compartim coneixements adquirits en el procés d’implementar-los? Com els governs locals exerceixen una pressió coordinada als espais supramunicipals per a la seva creació?

Fer realitat aquest espai compartit només és possible si neix des de la mateixa necessitat dels governs locals municipalistes de trobar respostes a tots aquells problemes i dilemes a què han fet front durant aquest últim cicle polític. Caldrà evitar la seva instrumentalització partidista, i trobar aquells punts en comú que generin un consens compartit entre els suports populars de cada candidatura i el teixit social a qui es deu i fa possible la seva representativitat. Som capaços d’imaginar el camí que cal seguir perquè els 200 alcaldes que a la vetlla de l’1 d’octubre de 2017 eren a Palau desafiant l’Estat es plantin a Sant Jaume exigint (sinó desobeint) canvis a la llei de l’habitatge? A la llei d’estrangeria?

Imaginar-ho és el primer pas per a fer-ho possible.