L’únic escenari possible pel debat de cultura dels candidats a l’alcaldia de Barcelona podia ser l’Ateneu Barcelonès. L’única manera de debatre era evitant els problemes reals de la cultura a Barcelona.
El debat, de dimecres 15, va ser organitzat pels amfitrions i l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya. Els participants Ferran Mascarell (JxCat), Gemma Sendra (ERC), Joan Subirats (BComú), Marc Cerdà (CUP), Manuel Valls (BpC-Cs), Eva Higueras (PP), Xavier Marcé (PSC) i Jordi Graupera (BCap), van fer exactament el que se suposaria en un debat civilitzat. Vam assistir a una treva hivernal en ple maig.
Entre els diferents candidats hi havia acords implícits. El primer, que la cultura s’ha d’entendre fora de les belles arts clàssiques. El segon: que la ciència també és una peça més de la creació. Alhora que l’educació és capital en aquest afer. El consens general seria el d’entendre que la cultura permet un cert ascens social i per aquest motiu s’ha d’assegurar que tothom hi tingui accés. La formula (com és evident i més fàcil) és lligar-la als ensenyaments reglats. Per aquest motiu, la proposta es troba entre les idees de totes les candidatures. Entesa, això sí d’una manera més liberal o socialista, segons les preferències dels partits.
Però un fet: l’esgotament del model cultural impulsat durant les olimpíades, va marcar el debat. Actualment, la voluntat del consistori d’Ada Colau de “portar la cultura als barris”, no s’acaba d’imposar, de la mateixa manera que l’Ajuntament de Barcelona ha permès l’explotació de treballadors a través d’empreses capitalistes extractores en els equipaments públics, així com la gestió del problema de l’ampliació del MACBA és va resoldre d’una forma improvisada. La “Muntanya dels Museus” és una quimera hídrica en el millor dels casos i tots els informes apunten que la qüestió de classe és central en l’accés a la cultura. Així podriem situar l’estat de la qüestió abans del debat.
La cultura és una qüestió ideològica?
Segons Eva Higueras no. Segons tots els altres sí. La candidata popular va proposar tornar a fer del Castell de Montjuïc una fortalesa. Alhora que construir una muntanya dels museus decent, com Valls. Els altres candidats van fer evident que la millor via perquè la gent amb menys recursos pugui accedir a la cultura és l’educació i la proximitat, establint sistemes que permetin l’accés a la cultura a través de biblioteques, centres cívics i escoles, allunyant l’ombra dels grans esdeveniments.
Graupera, però, va ser discordant, analitzant el problema de la cultura com una problema de creació artística, explicitant-ho amb aquesta frase: “En el fons dels nostres problemes hi ha els nostres problemes de fons”. Una sentència que podria ser sorgida de Pandora al Congo.
La candidata d’ERC, Gemma Sendra va ser la més concisa, citant els diferents informes del CONCA sobre l’accés a la cultura. Utilitzant dades doloroses, per tal d’arribar a descobrir la realitat. Alhora que va ser atrevida amb una proposta arriscada: refundar l’ICUB. El seu raonament, si ve no resolia la qüestió de quin havia de ser el nou model cultural a Barcelona, aportava prous arguments per fer una diagnòstic correcte.
De qui és la cultura a Barcelona?
Potser aquesta pregunta va ser la de la discòrdia, tot i que no es va fer directament, tothom la va respondre. En aquest sentit, si la CUP planteja una cultura de base, que parteixi dels centres cívics, Manuel Valls va començar el seu raonament citant una exposició del seu pare; Xavier Valls, però també parafrasejant a Félix de Azúa, entre altres. Graupera parlava sobretot dels creadors en ells mateixos. Podem veure així, en els exemples, qui entenen que és el destinatari últim de la cultura. Curiosament tots van lloar les fàbriques de creació existents.
El debat, però, va estar marcant per un curiós acord entre totes les parts en reivindicar un nou projecte cultural de ciutat, més o menys basat en la creació artística unida amb les noves tecnologies i les ciències. Una reorganització de les administracions per tal de ser més eficients i la voluntat d’actuar com a capital. Una distinció que s’ha de fer d’acord amb l’aprofitament de les eines que ja té la ciutat, ara esgotades per la falta d’un nou projecte. Tindrem aquesta nova legislatura, doncs, una nova cultura a la ciutat? O seguirem evitant els problemes reals i fent servir eufemismes?