Quedem a les oficines des d’on es treballa per fer possible un any més un dels festivals més eclèctics i multitudinaris de la capital catalana. Jordi Herreruela, el director del Cruïlla Barcelona, ens rep en un ambient de feina i de silenci que contrasta amb la voràgine que es viurà al Parc del Fòrum del 3 al 6 de juliol, els dies de festival, en la que serà la seva desena edició – a les que cal afegir cinc més prèviament a la capital del Maresme amb la denominació Mataró, Cruïlla de cultures –. Amb Herreruela parlem de què ens espera al Fòrum aquest estiu, però també fem balanç d’una dècada del Cruïlla, del moment que viu la música en directe, i de com es prepara un esdeveniment d’aquestes dimensions.

Serà una edició especial, amb sorpreses d’aniversari?

Sí, hi haurà sorpreses, però no les puc explicar gaire. Una és evident: hem crescut un dia més, afegint el dimecres al calendari. Hem volgut fer una programació recuperant artistes que ja han passat pel Cruïlla i hi van deixar una empremta especial: Love of Lesbian, Dorian, Vetusta Morla, Berri Txarrak, Parov Stelar, Tiken Jah Fakoly… I la veritat és que la venda d’entrades està funcionant molt bé, millor que cap altre any! També volem repetir aquella part no musical que ha estat important en edicions anteriors. Aquest any creixerem sobretot en la part d’activitats no musicals. El Cruïlla és més que música, dibuixem un imaginari d’interessos del nostre públic que inclou música, cultura, art, moda, gastronomia, benestar social i mediambiental, tecnologia… i cada cop més volem que el Cruïlla englobi tots aquests interessos.

El públic que ve al festival també té clar que no només hi trobarà concerts?

Clarament. La part gastronòmica, per exemple, està molt ben valorada, que puguis tenir espais on seure, on sopar bé… Des del primer dia hem volgut acabar amb la idea que s’havia establert en l’imaginari que els festivals són incòmodes, que s’hi havia de fer cua per tot, caminar moltíssim entre escenaris… Penso que el Cruïlla és la punta de llança en un canvi de model de festival.ç

Aquest és el gran fet diferencial del Cruïlla?

Quan vam arribar hi havia dos grans festivals a Barcelona, el Primavera Sound i el Sónar, i vam prendre dues decisions estratègiques que crec que han estat molt importants. La primera va ser posicionar-nos com a festival dels locals, dels barcelonins, de la gent d’aquí, volíem ser el gran festival que es mereix el públic de casa. El 95% de públic és local, i això fa que l’ambient al recinte sigui extremadament cívic. El millor que té el Cruïlla és el seu públic. I la segona decisió va ser que no volíem ser els més grans, sinó el millor festival, especialment des de l’experiència de l’usuari.

Ho heu aconseguit?

Sens dubte. Aquesta imatge que hi havia als festivals que entraves i el primer que feies era cua per pagar al Cruïlla no hi és. El primer que fa la gent al Cruïlla és demanar una cervesa perquè té una polsera moneder, i tenen oferta gastronòmica, arts plàstiques, performances, propostes de cultura popular i tradicional… Tot aquest contingut fa que la gent visqui el Cruïlla sense l’ànsia de dir “no em puc perdre una cançó”, sinó que ho visqui com un esdeveniment multidisciplinar, i es prengui el seu temps per sopar, per seguir altres activitats… I aquest any tot això agafarà més pes. Engeguem un projecte de reflexió, un d’artístic no musical… D’altra banda, hi ha un compromís social vinculat a diferents ONG’s, fa anys que lluitem per eliminar tot el plàstic dins el festival… Tinc la sensació que tots aquests valors, que tenen a veure en el fet de reconèixer els interessos del nostre públic, ens diferencien, ens defineixen, i la gent que ve s’hi sent identificada.

I als artistes? També els parleu d’aquests valors del festival?

Una cosa que no fem gaire explícita és que en molts casos tenim en compte allò que diuen els artistes a l’hora de programar-los. Una part important dels que venen tenen un missatge de transformació social, en sentit molt ampli, des de l’ecologisme fins al moviment punk. Ens importa allò que diuen, i sovint nosaltres hem servit de plataforma perquè artistes i entitats projectin els seus missatges. Ens sentim còmodes amb aquest paper. Nosaltres no som qui hem de transmetre els missatges, ja hi ha els artistes i les associacions, nosaltres hi posem la plataforma.

Què és el més difícil d’organitzar un festival d’aquestes dimensions?

Quan comences, aconseguir artistes. El millorar cada any la programació té a veure amb una trajectòria, amb un reconeixement per part d’artistes, agents, mànagers… Hi ha una altra qüestió: diria que som un festival per a gent que no va a festivals, que no està tot el dia pendent dels canals de comunicació musicals, de la premsa especialitzada… és una nova manera de consumir música, i nosaltres ens dirigim a aquest públic, però això fa més complexa la tria d’artistes, la confecció de la programació… i també el convèncer-los que vagin a un festival de música, quan el passat dels festivals és el que és, especialment des del punt de vista de la comoditat. Aquesta part comunicativa és segurament la més difícil, ens va costar molt, vam estar tres o quatre anys lluitant molt en aquest sentit, perquè ens volien posar etiquetes i nosaltres no paràvem de dir que només hi ha dos tipus de música, la que t’agrada i la que no, i que no havies de formar part de cap tribu urbana i defensàvem la singularitat de cada persona. Això que avui en dia ja no cal explicar-ho, fa uns anys no era així. En canvi en l’actualitat diria que és tendència, i tot s’està acostant a això de que cada persona és única, que no se’t pot encasellar.

El nom de Cruïlla ja va en aquesta línia.

Sí, de trobada, sempre hem estat un festival molt heterogeni, molt divers. I molt en paral·lel a l’evolució dels canals d’streaming, vivim en una societat on s’escolten dues o tres cançons de cada artista, però en conjunt s’escolta moltíssima més música i més variada. Penso que això ho vam veure amb temps i vam apostar per un festival que anava en la línia d’aquesta manera de gaudir la música. Crec que avui en dia hi ha moltíssima gent que escolta en alguns moments rock, en altres hip hop, jazz, folk, electrònica… La mateixa persona tria la música que escolta segons l’estat d’ànim, el moment del dia. I aquesta forma de gaudir de la música, sense prejudicis estilístics, sense haver de formar part de cap tribu urbana, això és el que hem volgut transmetre en la nostra programació artística.

Gràcies a les noves tecnològiques teniu un retrat molt fidel del públic que ve al festival.

Sí, hem treballat les nostres pròpies eines, i la informació que tenim és molt important; per exemple, si sabem que la immensa majoria del públic és local, ens podem comunicar amb ell més vegades durant l’any, i parlar de més coses que del Cruïlla, i per això vam engegar un Cruïlla de Tardor i un de Primavera, o tenim una col·laboració amb el Liceu per apropar l’òpera al nostre públic, o col·laboracions amb altres entitats properes…

Potser també aquest és un dels motius pel que programeu força música en català.

No només programem grups de casa, sinó que els oferim els escenaris i horaris adequats, perquè la nostra visió de la defensa de la cultura pròpia va en la línia de posar-la al màxim nivell que la internacional. Respecto i admiro aquells festivals en què només hi ha grups catalans, però nosaltres entenem que el nostre paper és posar els artistes de casa al costat d’artistes internacionals de màxim nivell i veure que es defensen perfectament, i que a més a més surten eufòrics, aplaudits, que funcionen a la perfecció.

Com els viviu, els organitzadors, els dies del Cruïlla? Teniu temps de dormir, de descansar, de menjar…?

Vam decidir limitar l’aforament a 25.000 persones per dia per salvaguardar la qualitat del festival a l’hora de gaudir-lo per part del públic. Però fer un festival vol dir crear una ciutat efímera per a aquestes 25.000 persones, amb tots els serveis. Ens passem dues setmanes creant una ciutat i cinc dies desmuntant-la. Aquests vint dies va tot molt cronometrat, no pot fallar res, amb tres mil persones treballant, tothom al seu lloc, fent la seva feina… En el meu cas particular, dormo poquíssimes hores, perquè soc obsessiu amb els detalls, m’agrada la part de la producció, i s’han de prendre decisions al moment… Una vegada comença el festival, els primers dies quedo una mica aclaparat per compromisos, ja siguin polítics, institucionals, artístics… Tenim molta activitat institucional i mediàtica, i també m’agrada passar a saludar tots els artistes, mànagers… Em costa molt tenir temps de gaudir-lo, fins que no arriba el darrer dia del festival, el dissabte, que acostuma a ser quan més el puc gaudir. Ara bé, sempre intento veure dues o tres cançons de cada artista, per emportar-me una sensació de com ha estat amb el públic, com ha funcionat… Quan acabem estem molt esgotats, però per sort es fa al juliol i al cap d’unes setmanes ens agafem vacances.

Quan es comença a pensar en la següent edició del festival?

Ara ja estem treballant per al Cruïlla del 2020, és a dir que cada edició porta més d’un any de feina, mesos i mesos pencant amb una estructura molt flexible que va de les 12 a les 3.000 persones.

Un festival d’aquesta envergadura dona superàvit o pèrdues?

Depèn de l’any, però sí que és una operació d’alt risc, perquè estem parlant d’un pressupost de 7 milions d’€, dels quals al voltant del 75% ve del públic. Per tant, estàs arriscant 7 milions a que hi hagi uns milers de persones que creguin que val la pena gastar-se uns diners per assistir a aquest festival. Les administracions públiques aporten poc més del 2% del pressupost, i la resta ve dels patrocinadors. Si no tingués un punt de passió, de vocació, de no veure’m fent altra cosa, com a operació financera pura la rendibilitat no correspon al risc, en el cas del Cruïlla. El procés de creixement sovint ve suportat per inversions personals, i costa molt consolidar un festival.

Podem dir que va ser una bogeria de joventut?

Segueixo pensant que és una bogeria, i cada dia més. Perquè avui grans fons d’inversió estan entrant a comprar festivals, i ser un festival independent és una bogeria total. Tens competidors al teu voltant que treballen a nivell internacional, que es poden permetre perdre milions d’euros, que estan disposats a ocupar espais al preu que sigui. És un entorn i una competència desigual. Tinc la clara sensació que cada dia és més bogeria mantenir-se com un promotor musical independent.

Et veus deu anys més en aquesta bogeria?

Sí, però no sé si serem capaços de mantenir-nos independents. Crec que en aquests moments som l’únic gran festival que queda a la ciutat que no ha tingut cap gran entrada de capital internacional, i no sé si això ho podrem aguantar. Estem anant a passos molt ràpids cap a un entreteniment globalitzat en detriment de la cultura pròpia. Grans empreses tecnològiques han posat l’ull en el sector entreteniment, música, cinema, televisió, i això ens està passant per sobre sense que ens adonem ni prenguem les mesures necessàries.